No eren quatre gats. El moviment esperantista a les comarques gironines va ser perfectament seriós, amb molts seguidors, amb associacions, cursos, conferències i congressos; fins i tot alguns comerços feien constar en la seva publicitat que s'hi parlava esperanto.
En el Memorigajo del Kongreseto de Gerona Esperantistaro que amablement m'ha fet a mans Jordi Dalmau i que pertangué al seu pare, Ernesto A. Dalmau, hi ha la signatura llegible d'alguns homes i dones que van participar en aquell primer congrés dels esperantistes gironins, celebrat els dies 14 i 15 d'agost de 191o. Hi ha gironins, palafrugellencs, ganxons, olotins, saltencs, bisbalens...: Johano Vilella, Maria Llapart, Casademont, Emilio Roura, Josefo Oller, Antonio Moner, F. Planas, Gruartmoner, Emilino Bes, Delfí Dalmáu, Luis Bes, Johano Juncá, Isabelo Gallart, A.Girona Calvet, Joseph Geli, Josefo Marques, Johano Vilá, Gertrudo Regincós, Dolors Llapart, Mercedes Llach, P. Bou, Ludovilino Rocas, Guillermo Reig, Elvira C., Núria Lloberas, Manolo Prat, Dolores Pagés, M. Rodríguez...
L'any 1909 s'havia celebrat el Vè Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona. És evident que el de Girona begué de l'empenta i de les circumstàncies del cap i casal. L'esperanto té a Girona la seva particular història que val la pena recordar a grans trets.
Antecedents
Des de la publicació de la seva primera gramàtica, el 1887, l'esperanto es va anar afermant. Aviat arrelà a França (1898), i passà tot seguit als Països Catalans. El gener de 1898, Pi i Margall, publicà a El Nuevo Régimen de Madrid un article de propaganda esperantista. La primera associació catalana fou l'Aplec Esperantista de Catalunya (1904), amb membres del Rosselló i de la resta del Principat, que publicà el butlletí Espero de Katalunjo. El 1905 sorgí la societat "Espero Kataluna", que donà un impuls decisiu a l'esperantisme català. Publicà la revista mensual Tutmonda Espero (1908-14) i organitzà el Cinquè Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona (setembre del 1909).
La primera notícia en premsa a les comarques gironines és del 5 de gener de 1896. S'hi donaven referències concretes de la gramàtica, s'hi deia que substituïa el «volapuk» (un altre idioma artificial) i s'acabava dient que «es posible que el nuevo invento sólo sirva para entretener el ocio de los desocupados».
Tot i que se'n seguí parlant més o menys periòdicament, el 31 d'agost de 1904 encara no devien ser clars els conceptes, perquè La Lucha publicà una mena de qüestionari-respostes per aclarir dubtes. L'1 d'octubre de 1905, es pot llegir al Diario de Gerona que «varios jóvenes de la ciudad de San Feliu de Guixols se proponen estudiar la nueva lengua para uso internacional Esperanto». El 1906, s'anuncien gramàtiques i vocabularis. El 7 de setembre el periòdic es féu ressò del 1r Congrés de 1905 i de l'esperantisme com a fenomen. El 27 de novembre de 1907 s'informà de la constitució d'un Grup Esperantista al Centre Catalanista de Girona i de l'horari de classes. El 15 de novembre de 1908, es dóna la següent informació del Ple de l'Ajuntament de Girona: «Se acordó aceptar el ofrecimiento de don Cesáreo Huecas para dar un curso de Esperanto de 7 á 8 de la noche, bajo el patronato del Ayuntamiento cediendo con gusto para dicho objeto el antiguo despacho de la Alcaldia». A partir d'un moment donat les classes van tenir exàmens i es van lliurar títols. A Sant Feliu de Guíxols, Mn. Francesc Viver i Puig va organitzar una classe d'esperanto (juny) i va fundar el grup esperantista «Esperanta Lernejo», l'any 1909. El 17 d'agost, el comandant Cesáreo Huecas va fer avinent la constitució definitiva d'una Grup Esperantista.
El congrés
El 12 d'agost de 1910, el Diario de Gerona es feia ressò del programa de l'Assemblea Esperantista del dia 14, , que es va celebrar i fou tot un èxit. Aquesta és la crònica del dia 17 d'agost: «El pasado domingo, por la mañana, llegaron algunos grupos de esperantistas de la provincia, algunos de ellos con banderas, para reunirse en estaciudad en la Asamblea provincial anunciada. Los esperantistas forasteros, entre los que abundaban las señoritas, eran en su mayoría del Ampurdán. A las once de la mañana se reunieron todos ellos en las Casas Consistoriales, donde se celebró la sesión inaugural presidida por el Alcalde Sr. Valles, presidente de honor. El Sr. Alcalde saludó á los congresistas en nombre de Gerona y les agradeció el honor de escoger esta ciudad para reunirse, haciendo votos por el éxito del Congreso (É)». El Sr. Lusilla, president de «Gerona Esperantistaro» i de la Comissió organizadora, va llegir una comunicación del Sr. Pujolà i Vallès, que fou el president del V Congrés Internacional d'esperanto. Es van llegir les adhesions dels grups de Banyoles, Anglès, de Barcelona i moltes de particulars. De fet, en el Memorigajo hi ha diversos establiments que s'hi anuncien en clara mostra de suport: «Vinos Soler»; «Alberto Balari, ferreteria»; «Gran Hotel Italianos»; «Papel Jordá»; «Farmacia La Cruz Roja»; «Juan Perich»; «Gruartmoner»; «Vilaret Xarnach, de Sant Feliu de Guíxols»; «Fàbrica de Gas Girona»; «Bodega Llach»; «El petit Canaletas»; «Somiers Surroca»; «Peluqueria Dalmau»; «Fábrica de Chocolates Víctor Sarquella»; «Raimunda Crehuet»...
Es va escollir el Sr. A. Girona de Palafrugell com a president del congrés i al Sr. Casademont, com a secretari. Es va acordar dirigir un telegrama al Dr. rus L.L. Zamenhof, creador de l'esperanto: «Los esperatistas de esta provincia, reunidos en las Casas Consistoriales de Gerona han decidido saludaros y adherirse unánimamente al fundamento de Esperanto». A la tarda hi hagué visita a la ciutat, al Museu provincial i a l'Institut. A la nit, vetllada a l'Orfeó Gironí amb representació d'una obra en esperanto. En acabat, ball.
El dilluns 15, a les nou, hi hagué sessió de treball i acords: 1r. Crear una Lliga de grups esperantistes de la província de Girona. 2n. Que aquesta Lliga s'adhereixi a la «Kataluna Esperantista Federado». 3r. Que la pròxima Assemblea se celebri a Palafrugell. 4t. Nomenar una comissió per a la creació de la Lliga, amb els senyors: Lusilla, Amich, Canony, Casademont y Dalmau. A la tarda, hi hagué un fraternal banquet esperantista. A la nit, Delfí Dalmau va donar una conferència sobre l'esperanto.
Aviat hi hagué associacions esperantistes per tot el Principat que formaren (1910) la Kataluna Esperantista Federacio, desapareguda el 1939. Al marge de la societat, diversos grups publicaren també revistes, com Kataluna Katoliko (1911-15), òrgan de la Lliga Catalana d'Esperantistes Catòlics, Kataluna Nacio (1909), etc. La Generalitat de Catalunya utilitzà àmpliament l'esperanto en el seu Comissariat de Propaganda. Se celebraren congressos a diverses localitats fins a vigílies de la Guerra Civil: Olot (1913), Sant Feliu de Guíxols (1914); Girona (1922); Santa Coloma de Farners (1926) i Ripoll (1935). L'any 1914, Sant Feliu de Guíxols dedicà un carrer al Dr. Zamenhof.
Durant el franquisme les dades són escasses. Val la pena significar que l'Ajuntament de Girona va posar, l'any 1969, el nom Esperanto a un carrer del barri de Montilivi. Jaume Fabre dubta que fos en homenatge: és un cul de sac que en aquells moments estava per urbanitzar. Es veu que un grup d'esperantistes catalans va arribar-se a Girona per fer un homenatge a Zamenhof, a peu de placa, però que en veure el carrer van girar cua indignats. El 1981 fou creada l'Associació Catalana d'Esperanto. S'han celebrat congressos esperantistes a Olot (1984), Figueres (1997) i Girona (2001).
L'esperanto
És una llengua internacional i artificial creada a Polònia (1887) per L.L. Zamenhof, com a instrument neutral de comunicació. L'autor, que signava Dr. Esperanto (Esperanto = el qui té esperança), l'anomenava simplement llengua internacional; ben aviat, però, el seu pseudònim esdevingué el nom de la llengua.
La gramàtica és d'una gran simplicitat i sense excepcions (per exemple, tots els polisíl·labs són plans; un mateix radical pot fer de substantiu, adjectiu, verb o adverbi i només la desinència caracteritza les parts de l'oració: les terminacions o, a, i, e indiquen, respectivament, substantiu, adjectiu, verb i adverbi). El 1986 era parlada per uns dotze milions de persones. Una acadèmia internacional, l'Akademio de Esperanto, vetlla per la unitat de la llengua i en segueix l'evolució. La producció literària, traduïda i original, és força abundosa. L'esperanto és ensenyat a universitats d'arreu del món -a l'Estat espanyol n'hi ha càtedra oficial a La Laguna, Tenerife- i en col·legis i escoles de molts països. Hi ha emissores de ràdio que tenen programes en esperanto (com Varsòvia, Roma, Pequín, Zagreb, Viena, Sofia i, als Països Catalans, València i Sabadell). Hi ha hagut nombrosos congressos mundials d'esperanto -el cinquè fou a Barcelona, el 1909-. L'organisme actual més important és la Universala Esperanto-Asocio (Rotterdam).
