24 de octubre de 2010
24.10.2010
Diari de Girona
La Jonquera

Una nit entre les obreres del paradís

Una redactora de «Diari de Girona» com a prostituta al nou macrobordell de la Jonquera

24.10.2010 | 02:00
Dimecres, em disposo a quedar-me a dormir al Paradise. Però al local encara no hi ha llum. Els obrers treballaran contrarellotge.

Diners a guanyar -molts més que en alguna feina poc qualificada- per a les prostitutes. Centenars de milers d'euros de beneficis per al club, que alhora paga altíssims impostos municipals. Noies protegides o explotades? L'obertura d'un nou local a prop de la frontera amb França, el Paradise, ha reobert el debat sobre uns clubs que, a Catalunya, tenen cobertura legal. Però, què hi guanyen realment les unes i els altres?

Ha conegut mai una prostituta? Si la resposta és sí, probablement li deu haver fet dues preguntes: una, com s'entra en aquest món, i dues, per què ho ha fet. Pel que fa a la primera, a Internet hi trobem una gran via d'accés. Agafem com a exemple un anunci publicat a Loquo el nou d'octubre: Es busquen noies de 18 a 35 anys per a un macroclub de la Jonquera. No és cap secret: el 21 d'octubre el Paradise, el nou gran bordell que saluda els conductors que entren a Catalunya per la N-II, obria les portes al públic alhora que feia sortir els paletes per la banda de darrere. El local, de polèmica construcció -l'Ajuntament el va intentar prohibir i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obligar a concedir llicències en considerar arbitrària la decisió municipal-, va patir un intent d'incendi a finals d'agost i des de llavors manobres i instal·ladors hi han treballat fins i tot de nit, afirma un dels empleats. La segona resposta és òbvia: diners. Però permeti'm afegir-hi un motiu més: la curiositat d'una periodista. El dia de la inauguració unes 80 dones van entrar a treballar com a prostitutes al Paradise -n'hi caben 200-. Només dues o tres eren de nacionalitat espanyola, segons l'organització del local, entre les quals es comptava aquesta redactora, a la recerca no de clients, sinó de respostes.

Durant una setmana i tres entrevistes, la primera telefònica i les altres dues personals, em vaig fer passar per una dona amb necessitats econòmiques i sense experiència en la prostitució. Un cop superats certs tràmits amb relativa facilitat, dijous cap a les onze del vespre traspassava les portes del que s'ha publicitat com el bordell més gran d'Europa -dada incerta que els implicats qüestionen: asseguren que ells mai ho han afirmat- caminant el més ferm possible sobre uns tacons de deu centímetres i ostentant el dret a fer ús, i fins i tot abús, d'alguna de les 80 habitacions de l'establiment. Primera sorpresa per a mi, que mai havia aconseguit entrar en un bordell per la meva condició de dona: el local no és fosc. Hi ha una raó: cal que els clients i les noies es puguin veure mútuament -no ens enganyem: trien elles en funció d'un bon rellotge o altres signes de poder adquisitiu-. Segona sorpresa: hi ha clientes femenines. Els locals de José Moreno Gómez, propietari del Paradise i també de l'Eclipse de Mont-ras i l'Edén de Melianta, han estat els darrers mesos objectiu de batudes del Cos Nacional de Policia que han donat lloc a imputacions per delictes relacionats amb l'afavoriment de la prostitució, la immigració il·legal i el blanqueig de capitals, dels quals es declaren innocents. En una intel·ligent operació d'imatge duta a terme els dies abans de l'obertura, Moreno ha permès l'entrada al Paradise no només als mitjans de comunicació, sinó també, la nit de la inauguració, a curiosos -i curioses- que són, fonamentalment, veïns de la Jonquera. Veig una senyora d'uns 70 anys amb un got a la mà mirant molt interessada al seu voltant. Parlo i ric una estona amb una dona d'origen magrebí de mitjana edat que sembla divertir-se de valent i que, de manera molt afable, elogia el meu aspecte -en entrar al local constato que hi ha noies en tan sols tanga i sostenidors, però també unes quantes que van més tapades que jo- i em desitja molta sort amb els clients. Al local hi ha cap a dos centenars de persones i això que els preus de les begudes no són prohibitius, però sí alts: una cervesa i una Coca-Cola costen 20 euros.

Em pagues una copa?

Em dirigeixo a la barra amb el meu contacte, que fa el paper de client i s'encarrega de pagar les copes. La seva presència em permet, després de voltar una mica i parlar amb un parell d'homes, fer veure que he aconseguit un servei i interpretar amb tranquil·litat el meu paper de prostituta. Sort que hi és: just quan em dirigeixo a ell un home m'agafa el braç i intenta acostar-se'm. Li indico que estic lligant un negoci amb un altre i es disculpa afablement. Els codis de conducta són clars i la presència d'una desena d'agents de seguretat aplaca les ganes de brega. Però tornem a l'afer de les begudes: la meva inexperiència em suposa el primer greuge econòmic de la nit. A l'Estat espanyol la prostitució no és delicte però sí ho és el proxenetisme, és a dir, lucrar-se a costa del treball sexual d'algú altre. Els responsables del Paradise es cuiden molt de deixar clar que les noies paguen 70 euros al dia pel dret d'estar-se al local -sota la figura de clientes d'hotel amb dret a tres àpats al dia, un armari amb pany i un llit de matrimoni compartit amb una altra noia per dormir-hi- i que les prostitutes s'embutxaquen íntegrament els guanys pels serveis sexuals. En la meva primera entrevista per assabentar-me de les condicions, que va tenir lloc dilluns passat en un bar de Llagostera i que va transcórrer amb tota correcció, m'expliquen també que em correspon la meitat del preu de les copes a què em convidin. Per tant, reclamo al bàrman els cinc euros que em toquen per la Coca-Cola. "Ah! Ja ho arreglaràs amb el teu client" em contesta, i fa el gest de rentar-se'n les mans.

Arriba el moment de comprovar si és cert que la casa no aplica comissió sobre el fornici. El meu contacte i jo ens dirigim a una habitació. El preu establert per la casa són 70 euros per un servei sexual de mitja hora, més els plusos que les prostitutes hi vulguin aplicar. Com que ja he parlat amb algunes i m'expliquen que ho estan fent un xic més barat per plantar cara a la competència -en tres quilòmetres de la N-II hi ha tres grans bordells: el Paradise, el Lady Dallas i el Madam's- poso a prova la forquilla de preus i dic a recepció que, al meu client, només li'n vull cobrar 40. Em responen que, com a mínim, han de ser 55. D'aquests, me n'entreguen a l'acte 50: els cinc restants són per pagar la llum de l'habitació. Sobre aquest detall els responsables del local han hagut de donar més d'una explicació davant un jutge, argumentant que es tracta d'un servei que no entra en el preu de l'allotjament: un detall que en cap moment m'han explicat. Val a dir, però, que jo no he pagat res perquè durant els primers dies l'estada és gratis de cara a captar noies. Una mami ens acompanya després dels tràmits, que han sigut prou lents com perquè el meu contacte es queixi que, a aquestes alçades, ja li han marxat les ganes. Un cop a la cambra, la noia ens sol·licita una propina i trec cinc euros de la lligacama. N'hi dono massa: gairebé em fa una reverència. La meva inexperiència em torna a passar factura: una autèntica professional indicaria que correspon al client fer-se'n càrrec.

Aprofito la mitja hora per treure'm les sabates, immortalitzar el moment amb la càmera del mòbil i retornar els diners al meu sofert acompanyant: d'un total de 60 euros a guanyar entre el servei i la copa, n'he fet 45. Un cop superat el xoc d'estar vestida de puta a l'habitació d'un bordell en companyia d'un home amb qui m'uneix una relació de caire exclusivament amistós, ens posem a xafardejar. No hi ha gran cosa per veure: les presses de la inauguració són evidents en l'absència del comandament de la televisió, en un forat a la paret on encara no hi ha hagut temps de penjar-hi un quadre i en la manca d'elements imprescindibles com ara sabó al lavabo; però ens diverteixen el capçal del llit -un enorme mirall- i els llums de colors canviants de la cambra. M'adono que ningú m'ha mostrat on és el botó d'alarma que hauria de fer servir en cas que un client es destapi com a violador o aficionat a experiències que no estic disposada a compartir. Tampoc ningú s'ha preocupat de procurar-me preservatius, tot i que des de l'empresa asseguren que n'hi ha en màquines expenedores a disposició de les noies. Pagant, és clar. Com també hauria de pagar si vull fer ús del jacuzzi o si vull llençols especials per anar a la suite. Si em passo de temps a l'habitació -l'accés es controla mitjançant la imposició d'empremta dactilar, que prèviament m'han pres mentre em registrava com a suposada clienta de l'hotel- probablement seré jo qui hauré de pagar l'excés, ja que el client haurà marxat. Durant la primera entrevista m'expliquen que si faig un servei especial -a una casa particular, per exemple- i guanyo 1.000 euros, la casa "crec que" se'n queda 300. També m'informen que al bordell hi puc comprar roba per treballar, joguines sexuals i fins i tot que hi ha perruqueria que, òbviament, cal pagar. Em sento com una viatgera d'una aerolínia de baix cost: contínuament em volen vendre coses o induir-me a gastar de totes les maneres possibles.

Una professional lliure

El meu primer entrevistador m'havia animat a anar al bordell dimecres i, a porta tancada, conèixer les companyes: responc immediatament que sí, ja que m'està oferint en safata una gran ocasió per parlar amb elles. Per dissimular mostro inquietud. "Ens provareu"? En absolut, assegura; el personal té prohibit tenir relacions amb les noies. "Tot és molt professional", em tranquil·litza. Hi faig cap a mitja tarda amb actitud tímida. Tinc un fotògraf a la porta per immortalitzar la meva entrada. Em truca: "Hi ha TV3 gravant". M'esvero no pel fet que m'enregistrin, sinó per por que algun company sorprès em deixi en evidència. Prenc dos cafès en un bar amb expositors de CD a la venda: Adamo, Capricho español i Boleros del alma. Finalment hi entro i parlo amb el director, que és correcte però sec i fa la impressió de dirigir més aviat una cadena de muntatge. Em diu que no em puc quedar i marxo. Un cafè més tard, hi torno i insisteixo: li faig repetir-me les condicions i demano quedar-me una estona per parlar amb les noies. Els tractes difereixen lleugerament del que m'havien explicat en la primera entrevista -m'esclareix que la casa no posa tarifes més enllà de la general de 70 euros per mitja hora: "Els preus els posa vostè, que porta el seu negoci a sobre"- i que jo sóc allà una professional lliure, tot i que el primer entrevistador m'ha deixar clar que hi he d'anar cada nit o perdré la plaça: això sí, tinc un dia de festa a la setmana. El director m'etziba una frase que ha repetit moltes vegades: "Nos sentiríamos muy mal si usted no se sintiera bien", i em commina a tornar a l'endemà. Durant la conversa, contesta el mòbil i adverteix a una aspirant que pot enviar el currículum, però que estan complerts i tenen 90 dones en llista d'espera.

No em deixa parlar amb cap noia i concloc que, en realitat, no els interessa que intercanviem informació, cosa que confirmo en la meva primera -i darrera- nit de feina. Excepte comptades excepcions les prostitutes són esquives a les preguntes, però el personal és encantador. Netejadores -dones dels municipis del voltant que asseguren que les condicions laborals no són dolentes, tot i que les presses per la inauguració fan que el primer dia treballin des de dos quarts de nou del matí a quarts de dotze de la nit- i mamis xerren amb mi i em tranquil·litzen quan admeto que és la meva primera vegada. Les noies es queixen que la feina és dura?, pregunto. "Diuen que un cop tens els diners a la mà, no. Follar gratis els dissabtes amb un home conegut a la discoteca: això sí que és ser puta", sentencia una, seriosa. M'acaricia un braç i em somriu: "Ets maca, tindràs sort" -el meu primer entrevistador m'augura també un futur al costat d'un home que em retirarà.

Les meves expectatives no són tan altes: se centren, cap a quarts d'una de la matinada, a sortir del local sense problemes. Abandono el meu contacte a recepció amb exagerades mostres de rebuig, prenc l'abric i la bossa de la taquilla i, tremolant i amb ulls plorosos, em dirigeixo a l'oficina on m'he registrat. Pel camí trobo el director. "Me'n vull anar. No puc fer-ho". Manté la calma i em porta a la recepció, i fins i tot intenta animar-me: "Si vostè no té estómac per dedicar-se a això, no passa res!" Amb somriures entre fotetes i compassius, les recepcionistes recullen les claus de l'armari i la taquilla i m'acomiaden "fins a la pròxima". Surto a la nit fresca i em deixo captar, sense problemes, per càmeres de televisió. Objectiu complert, tot i que lamento no haver pogut parlar més amb les noies. Respiro fondo i somric sola en adonar-me de la paradoxa: hi he trobat més pragmatisme que sordidesa, però estic contenta d'haver deixat enrere el paradís.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades