El carrer Lasauca de Figueres és un dels més importants de la població ja que comunica directament la Rambla amb la variant de la Nacional II i amb la carretera de Roses a Besalú i Olot. Es va obrir l'any 1844 i tot seguit se li va posar el nom d'Antoni Lasauca, que era comandant d'enginyers al castell de sant Ferran de Figueres i que, amb aquesta denominació, la vila li va voler agrair els seus serveis de projecció i participació en la direcció de les obres de cobriment de la riera Galligans que passava per aquest lloc i que van donar lloc a la formació d'aquest nou carrer que sortia de la part alta de la Rambla. Al mateix temps, en aquell any, aquesta obra es va completar amb un altre vial a la part baixa de la Rambla, que va ser nomenat de Joaquim Caamaño, nom del governador militar del castell d'aquell temps i també promotor de l'eixample urbà. Amb aquests dos carrers la Rambla va quedar comunicada amb els extrems de llevant i de ponent del que era el bloc urbà de la vila a mitjans del segle XIX.

Anteriorment a l'indret d'aquest carrer hi passava descoberta la riera Galligans amb una llera molt ampla. L'any 1797 consta que els enginyers militars del castell van autoritzar "treure pedres d'alguna urgència una mica més amunt del mesó" dels marges que interceptaven el curs de l'aigua del rec que llavors era molt abundant. A l'encreuament amb l'actual carrer Galligans s'hi escolava un important afluent que era un cabal d'aigua procedent del rec Gatillepis, avui carrer Álvarez de Castro. Davant del avui encreuament amb el carrer de Vilafant i per traspassar la riera hi havia un pont construït el 1636, dit en aquell moment d'en Deseia, i que comunicava amb el vial que ara porta el nom de Pujada del Castell i el clos urbà medieval ja que aleshores el carrer de Vilafant era el pas de la carretera que menava de Roses a Besalú, que passava per la banda de migdia de la avui Rambla.

Anterioment, en el 1831, l'Auntament va procedir a cobrir un tros de la riera i es va formar el nou passeig que és l'actual Rambla. El túnel de la riera s'iniciava justament a l'esmentat pont Deseia i formava el límit de la gran finca propietat del baró de les Rodes que tenia a la banda de ponent de la vila i que arribaven fins a un gran marge de terres, que és el lloc on ara està edificada la Llar del Jubilat, al carrer Empordà.

L'any 1835 es van iniciar uns noves gestions per allargar el cobriment de la riera amunt amb volta de rajols que transformaria el còrrec en un nou vial i tres anys després ja consta la sol·licitud d'un permís d'obres a l'Ajuntament per construir una primera casa en el "carrer que resultarà després de la cobertura del tros de Galligans, des del carrer de Vilafant fins al d'Olot", ja que en un principi només es pensava fer-lo arribar fins al dit carrer d'Olot, puix la resta estava tapiat per una paret que donava pas a uns descampats on no s'hi podia fer cap edificació per l'existència d'una línia de zona polèmica militar que emparava la defensa del castell.

El projecte inicial preveia un carrer rectilini però es va decidir seguir el curs normal del rec ja que hauria obligat a l'expropiació d'alguns terrenys particulars i les indemnització eren molt altes. Aleshores alguns propietaris cediren els terrenys gratuïtament però hagueren de pagar l'impost de "banqueta" per assentar llurs finques en el mur de la volta, cost que equivalia a dos terços del carregament que es feia a les parets marginals. El projecte final del nou carrer es va aprovar en el 1844. El nou carrer s'iniciava a l'encreuament del carrer de Vilafant a la placeta alta de la Rambla, on hi havia una illa de cases.

Un cop acabats els treballs d'aquesta cobertura començaren les edificacions i algunes cases aprofitaren el desnivell i l'amplitud dels marges per fer-hi soterranis. Inicialment el carrer estava en molt mal estat ja que dos anys després la premsa diu que la gent s'entrebancava amb les pedres de la volta de la riera. Una de les primeres cases construïdes en el nou carrer fou la d'en Matas, de l'arquitecte Roca i Bros.

Al nou carrer, que li van posar el nom de Lasauca, no va tenir gaire importància en els seus inicis, però l'any 1865 va canviar radicalment quan l'Estat el va convertir en el pas de la carretera de Besalú a Roses. Tot el trànsit anterior que passava pel camí vell o carrer de Vilafant va deixar d'emprar-se i es va passar al nou carrer de Lasauca que va iniciar el seu caràcter comercial amb els hostalers, carretres, traginers i els quadres per descans de les cavallerisses dels pagesos que venien al mercat.

L'hostaler més important d'aquell moment era Marià Vilallonga, que tenia una posada al carrer de Vilafant i la va fer comunicar amb una casa del carrer de Lasauca. Aquesta fons es va transferir el 1870 a la família de ca la Teta, avui Hotel Duran, lloc d'on sortien diversos ordinaris. Al costat d'aquesta fonda l'any 1922 s'hi va traslladar l'Hotel Comerç, des de la Rambla, que posteriorment fou absorbit per l'hotel Duran.

Una data històrica del carrer en el segle dinou és la del 28 de maig de 1874 quan es va alçar una gran barricada al capdamunt del carrer i que va servir perquè els figuerencs hi refusaren un gran atac carlista, que va valer per la vila la concessió d'un títol de ciutat. En aquell moment en aquest final del vial hi havia un cos de la guàrdia i un fossat de defensa.

D'aquesta època cal esmentar la casa que hi havia a l'inici del carrer, per la façana nord, en la qual hi va viure els últims anys de la seva vida en Pep Ventura, on hi va morir el 24 de març de l'any 1875, el dia de Dimecres Sant, i a la façana de la qual hi ha una placa de marbre que ho recorda. Quan a arquitectura destaca la casa Pascual a la cantonada de la ronda Vedaguer, construïda pel mestre d'obres Cordomí l'any 1898. Un edifici industrial important era una teneria que hi havia a la cantonada amb la ronda del Firal, que es nodria amb aigües de la riera, el qual fou enderrocat en el 1950 en fer-se la variant de la Nacional II que va afectar a l'edifici. Tot seguit al seu lloc es va construir un gran edifici d'habitatges de set plantes de pis, segons projecte de l'arquitecte Pelaio Martínez.

A principis del segle XX en el carrer hi hagué el local social dels republicans radicals, la banca Colldecarrera, després banca Ferran, i especialment, en el 1908, la sala dita Cinematógrafo Nuevo, en una baixos que havien estat el trull d'en Petes, cantonada al carrer Galligans, i que aprofitava les aigües del rec d'aquest carrer. El cine era propietat de Jacint Terrades, era molt espaiós i a la propaganda manifestava que eren uns "locals espaiosos, maquinària perfeccionadíssima, pel·lícules mai vistes, novetat i brillantesa". En aquell moment aquest cine tenia la competència de la Sala Edison, d'en Carles Cusí. Poc després el Cinematògrafo Nuevo va canviar de nom i va passar a dir-se'n Salón Novedades que al cap d'uns mesos va tancar portes ja que no va poder competir amb el d'en Cusí.

L'any 1926 es va pavimentar el carrer amb sòl de llambordes i el 1931 es canvià la numeració del carrer ja que va deixr d'iniciar-se a la placeta alta de la Rambla i començà just a l'encreuament amb el de Vilafant, ja que s'havia enderrocat la illa de cases de la placeta alta de la Rambla i quedava ben clar el seu inici. Durant la Guerra Civil de 1936-1939 l'anomenaren de Lina Odena, miliciana barcelonesa morta en el front.