«Ara, el fonamental és no disminuir el nombre total de professors per poder atendre tot l'alumnat»

Durant el ple monogràfic sobre polítiques socials, el líder de l'oposició va acusar el seu govern de reduir la despesa pública en educació. Què ha de dir davant d'això?

No s'ha reduït la despesa en programes de i per a l'educació del Ministeri, i ho demostren les dades. La inversió és del 5% del PIB i en beques i ajudes a l'estudi la inversió s'ha duplicat en els últims deu cursos acadèmics. La política social per excel·lència d'aquest Ministeri són les beques. El seu increment en els últims 8 anys ha estat d'un 106% amb millores substancials en les modalitats. Des de 2005, les beques han passat a ser reconegudes com a dret i estan garantides sempre que es compleixin els requisits. Per tant, no reduïm la despesa i sí millorem la qualitat i equitat dels serveis.

També aquesta setmana, el Congrés ha rebutjat subvencionar centres que separen per sexes, però a Catalunya es continuen donant i ampliant concerts a escoles privades que ho fan. Quina línia cal seguir en aquest assumpte?

Crec que la línia a seguir és ni més ni menys que la Llei Orgànica d'Educació, una llei, impulsada per aquest govern i aprovada amb gran consens entre les forces polítiques parlamentàries. L'esmentada llei afirma que, amb la finalitat d'afavorir la igualtat de drets i oportunitats i fomentar la igualtat efectiva entre homes i dones, els centres que desenvolupin el principi de coeducació en totes les etapes educatives seran objecte d'atenció preferent i prioritària en l'aplicació de les previsions recollides a la llei, sense perjudici d'allò previst en els convenis internacionals subscrits per Espanya. Per descomptat, hem d'evitar qualsevol discriminació. I és clar que a partir d'aquesta afirmació s'obre el debat sobre com hem d'entendre-la i combatre-la.

El govern espanyol s'ha compromès amb la Unió Europea a reduir l'abandonament escolar del 31% actual al 15% l'any 2020. Quines polítiques concretes impulsen per aconseguir-ho?

La lluita contra l'abandonament escolar és un camí de llarg recorregut, una carrera de fons que necessita polítiques concretes i accions determinants, però amb perspectiva d'obtenir els resultats a mitjà i llarg termini. Durant la Presidència espanyola de la UE així ho vam establir en fixar la data del 2020 per rebaixar les xifres actuals. Aquest és l'objectiu final, però ens hem marcat una meta anterior, que en dos o tres anys el percentatge baixi un 10%. Aquesta és la nostra màxima prioritat, el nostre major desafiament. Es dotarà l'últim curs de quart d'ESO d'un caràcter més orientador, per aconseguir que el sistema sigui més flexible i eviti que els joves abandonin el sistema. A més, el Ministeri d'Educació ve desenvolupant programes juntament amb les comunitats autònomes amb la finalitat de reduir tant com es pugui el percentatge de xavals que deixen d'estudiar. Els Programes de Reforç, Orientació i Suport en són un exemple. Es tracta d'una iniciativa destinada a l'alumnat amb majors dificultats d'aprenentatge i que, per tant, té més risc d'abandonament. Però també hem decidit avançar als 15 anys l'accés als programes de qualificació professional. Tots els estudis demostren que, com més aviat comença un nen la seva formació, menors riscos hi ha que l'abandoni en el futur.

A què atribueix una taxa tan alta d'abandó escolar prematur?

Les causes de l'abandonament escolar a Espanya són molt diverses. No es tracta només de raons educatives, sinó que hi ha condicionants socials propis del nostre país que s'han posat especialment de rellevància els últims anys. Quant a les qüestions educatives, hi ha la ja comentada rigidesa del sistema. La falta d'alternatives perquè els joves continuïn estudiant, una vegada han decidit que l'opció elegida en un primer moment no era l'adequada, ha disparat el percentatge dels que no continuen estudiant. Això se suma al fet que fins fa uns anys vivíem en un país que sustentava la seva economia en el sector de la construcció, on trobaven sortida laboral aquells que es veien frustrats amb els estudis. Era molt habitual allò de "fill o estudies o et poses a treballar", cosa que ha fet molt de mal als nostres joves. Afortunadament, això està canviant i tant els xavals com els pares s'estan adonant que la formació és clau per arribar amb garanties al món laboral. Però, respecte al model productiu, la interculturalitat no sempre ben atesa, la configuració sociocultural i un sistema educatiu massa rígid, enfront d'una mirada a curt termini i una recerca ràpida de solucions sense visió de futur, han alimentat l'abandonament. I no hem d'oblidar que, malgrat no ser molt cridaneres les diferències territorials, en tot cas, les dades impedeixen identificar els bons o mals resultats amb un determinat color polític.

Què opina de planificar els estudis finals d'ESO pensant en el mercat laboral, tal com preveu la Llei d'Economia Sostenible?

La modificació de l'últim curs de l'Educació Secundària respon a dos objectius. D'una banda, frenar les actuals taxes d'abandonament escolar i, de l'altra, flexibilitzar el sistema. Ens trobem amb un sistema educatiu excessivament rígid. Un jove que a 4t d'ESO escull entre realitzar estudis de Formació Professional o Batxillerat els ha de continuar fins al final, si pretén obtenir una titulació d'ensenyament postobligatòria. Per això, la Llei d'Economia Sostenible introdueix les modificacions necessàries per fer el sistema més flexible i també modifica el disseny del curs subratllant encara més l'orientació i l'opcionalitat. En concret, s'elimina la llista d'assignatures optatives entre les quals cal escollir-ne tres i es deixa en mans de les administracions educatives establir aquest conjunt de matèries. Una altra novetat important és que els alumnes que cursin l'ESO i no obtinguin el títol rebran un certificat, en el qual constarà els anys cursats i les competències adquirides.

La Formació Professional respon a les necessitats del mercat?

Necessitem una nova Formació Professional que garanteixi l'ocupabilitat. Estem portant a terme una bateria de reformes que, entre altres coses, vinculen les titulacions de FP amb el mercat laboral i flexibilitzen els estudis a distància perquè siguin compatibles amb un treball. Entre les mesures més immediates hi ha que en les pròximes setmanes realitzarem la primera convocatòria nacional d'acreditació de competències. A més, esperem que també en un breu espai de temps estiguin dissenyades les 140 titulacions de Grau Mitjà i Grau Superior que s'oferiran per donar resposta a la demanda existent en determinats sectors, com el mediambiental o l'energètic. Estem en procés d'adaptació i modernització dels estudis de FP, que resultaran crucials per configurar amb èxit aquest model productiu sostenible del qual ens estem dotant. Cal, així mateix, elaborar un mapa per als pròxims cinc anys que respongui a les efectives demandes socials, a fi de fer polítiques realistes.

La reducció de la convocatòria d'oposicions per docents el 2011, que ha deixat la previsió inicial de 3.194 places en 1.245, ha generat malestar a Catalunya. Per què s'ha limitat la cobertura de places de reposició en Educació, eliminant una excepció que també afectava la Sanitat? Què s'ha d'esperar en el futur immediat?

El primer que cal deixar clar és que la decisió de convocar places de professors correspon a les comunitats autònomes. És cert que en l'esborrany de la Llei de pressupostos generals de l'Estat figurava un 10% de taxa de reposició. Davant aquesta proposta, el Ministeri va plantejar la necessitat d'elevar la taxa i es va aconseguir pujar-la al 30%. Per tant, parlem d'una llei aprovada pel Parlament. El fonamental ara està en no disminuir el número total de professors per poder atendre tot l'alumnat. El Ministeri defensa que es convoquin places i s'ha reunit amb les Comunitats Autònomes per impulsar-ho i coordinar-ho.

Per què països emergents, com Xina i Corea, encapçalen l'Informe Pisa, mentre que Espanya està per darrere de la majoria dels països occidentals?

Xina i Corea han superat els països europeus tradicionalment més avantatjats en educació, no només destaquen respecte a Espanya. Entre d'altres explicacions possibles, s'ha de dir que preparen específicament els alumnes per afrontar aquest tipus d'avaluacions internacionals. Però hi ha aspectes en els quals Espanya sobresurt per damunt de la Xina i Corea, com l'equitat: això evidència que els resultats de Pisa s'han d'emmarcar en el context de cada país examinat, perquè hi ha diferències significatives entre ells quant a situació socioeconòmica, tradició formativa o concepció global del que ha de ser l'educació. No és només un model educatiu diferent; és un altre concepte de la societat i altres valors, alguns dels quals són més admirables. Altres no tant.

Tothom parla de millorar l'educació, però què cal fer?

Treballar per a ella, fer-ho de manera immediata i de manera contínua, dedicar-li temps i recursos, i entendre que els resultats de l'educació, els seus majors avantatges, només s'observen amb el temps. També cal unir esforços, considerar que l'educació és una qüestió d'Estat i que ha de ser protegida per tots, al marge d'interessos polítics o particulars. Cada ciutadà pot fer alguna cosa per l'educació: exigir-la i cuidar-la. I, sobretot, és indispensable treballar amb acord i consens: de la comunitat educativa (que ha de ser el centre), dels partits polítics, dels agents socials, dels pares i mares, en definitiva, de tota la societat.

En la majoria de països europeus, els joves dominen la seva llengua i l'anglès. A Espanya, no. Fins quan seguirem així?

L'aprenentatge d'idiomes està vinculat a molts factors culturals que no poden canviar d'un dia per l'altre, però aconseguirem que cada nova generació d'espanyols (fins i tot que cada nova promoció de graduats o titulats) parli millor que l'anterior, i els qui no estan titulats també. Ja hem posat en marxa un Programa Integral d'Aprenentatge de Llengües Estran-geres, dotat amb 120 milions d'euros, per fomentar aspectes com la formació de professors en aquest camp, les estades d'estudiants a l'estranger o el contacte amb llengües estrangeres a edats primerenques, un factor fonamental per a aquest aprenentatge. És un programa concret amb mesures concretes i finançament concret, i és una prioritat en acció.

La majoria de les reformes educatives són rebutjades pels sindicats del sector. Tenen excessiva influència?

Jo respecto la tasca dels sindicats com respecto la de tots els agents de la comunitat educativa: administracions autonòmiques, consells escolars, professors, estudiants, famílies... El seu paper és important, i ens uneix la defensa del personal educatiu. I és cert també que col·laboren des de la seva independència per aconseguir millors condicions i millor servei per als ciutadans.