es que el Raval no és el que era –per a alegria d´especuladors i desgràcia de Pepe Carvalho, que ha deixat de passejar-s´hi– només hi ha un lloc a Barcelona on conviuen en pocs metres marroquins amb gel·laba prenent el te, peruans inflant globus, senyoretes de llunyans països de l´est que somriuen al vianant tot convidant-lo a un vodka i, en fi, personatges de les més diverses ètnies: el Saló Internacional del Turisme de Catalunya. D´acord, tot forma part d´un atrezzo; d´acord, són treballadors d´agències de turisme; i d´acord, no és que sigui un ambient gaire canalla. Però és el que hi ha.
El saló del Turisme, com totes les fires de turisme –i les fires en general– va ser creat amb uns objectius que avui han quedat del tot superats: donar a conèixer als qui s´acosten allà els atractius de les destinacions. Un expert en turisme i en noves tecnologies com José Antonio Donaire ho exposava magistralment en una de les entrades del seu bloc: venia a dir que en l´era de les noves tecnologies és ingenu pensar que algú prepararà el seu viatge gràcies als fulletons que li donaran en una fira de turisme. De passada, es qüestionava la utilitat d´acudir-hi, ja que costa uns diners –públics– que dubtosament seran recuperats.
Els fets semblen donar la raó a Donaire. Un divendres a la tarda els palaus 1 i 2 de Fira de Barcelona apenes són freqüentats per grups d´estudiants que més hi deuen haver anat per la curiositat inherent a l´edat que per ganes de viatjar, i per alguns barcelonins ociosos que carreguen bosses i fulletons de desenes de destinacions, sabent perfectament que el dia de la seva vida que més a prop hauran estat de passar uns dies dormint al desert del marroc en una tenda de campanya de luxe ha sigut precisament avui, que han pogut tocar un grapat de sorra que ha arribat a Barcelona com a promoció.
No són poques les destinacions que, sigui perquè no han llegit l´article de Donaire, sigui perquè no li fan cas, han muntat estands de centenars de metres quadrats, amb el desemborsament que això suposa. És el cas de l´esmentat del Marroc, amb tendes, actors fent de berebers, una mena de zoco i unes taules on serveixen el te a la manera típicament marroquina. I és el cas també de Barcelona, que es promociona en un estand així mateix de dimensions gegantines.
Qui sembla haver après que la crisi sumada al paper decreixent de les fires aconsella un pressupost més modest és el Patronat de Turisme Costa Brava Girona. De dimensions reduïdes, disposa de l´espai just perquè cada entitat o municipi que hi és present tingui un petit taullel informatiu. Fims i tot hi té cabuda una mostra de productes tradicionals de la zona –pomes, mel, anxoves, etc–... que no es regalen sinó que es venen a un mòdic preu. La crisi, la crisi.
L´estand de Girona es troba a tocar del Pink Corner, la zona dedicada al turisme gai i lèsbic. Hi tenen estand Eivissa, Gran Canària, Madrid, Barcelona, i fins i tot una sorprenent (si hem de fer cas dels tòpics) Extremadura. Bo seria que davant les crisis que pateixen les cambres de comerç, s´hi acostés Domènec Espadalé i prengués nota de com renovar la de Girona: l´estand més concorregut del Pink Corner és el de la Cámara de Comercio Gay y Lésbica de Argentina
