Xiulets o aplaudiments. És el que recullen els artistes, normalment, després de les seves actuacions. En el món del teatre gairebé sempre és així. En el de la música, en canvi, els intèrprets sovint són aplaudits només en arribar a l'escenari, abans fins i tot de mostrar les seves habilitats. Un fet que, a vegades, arriba a extrems d'avorrit i reiteratiu ritual en concerts de música clàssica.

Dissabte passat, el Teatre de Blanes no va acollir cap funció teatral ni cap esdeveniment musical. Va tenir-hi lloc la constitució del nou ajuntament del municipi. Com que, en altres ocasions, la sala de plens del consitori havia quedat petita, d'un temps ençà s'ha optat per traslladar la cerimònia a l'escenari del teatre, propiciant, així, que ningú que vulgui assistir-hi es quedi al carrer.

Bé, aquesta vegada, al carrer s'hi van quedar els representants locals del moviment d'indignats als quals la policia havia advertit que no tolerarien aldarulls dins la sala. Amb els seus xiulets i les seves cassoles, abans, durant i després del ple, varen palesar (a banda, la mala insonorització de la sala) el seu rebuig envers molts aspectes del fons i les formes actuals de fer política.

Prenguem-ne nota tots: ells, d'alguna manera, representen el gairebé 55% de ciutadans que a Blanes i a tants altres llocs van sumar l'abstenció i el vot en blanc el passat 22 de maig. Dins la sala, els aplaudiments. Segons les seves afinitats, el públic aplaudia els regidors, a mesura que prenien possessió del seu càrrec. Un aplaudiment que tindrà molt més sentit d'aquí a quatre anys: quan hagin interpretat tot el "repertori" sense desafinar massa.

A gairebé tots els grups els esperen temps difícils pel lluïment. Però sobretot, una peça de dificultat extrema (que no va lligada a pressupostos) i que tots, durant la cerimònia, van prometre interpretar: lluitar contra la desafecció en vers la política i els polítics i apropar-se als ciutadans. Si hi treballen, amb voluntat i sinceritat, d'aquí quatre anys, llavors sí! podrien rebre uns merescuts aplaudiments. Si res no canvia, l'orquestra de xiulets i cassoles esdevindrà tan gran que podríem patir una epidèmia de perforacions timpàniques.