A la Generalitat li interessa de debò que l´aeroport de Girona funcioni?», li va preguntar dimecres un empresari hoteler gironí al director general de Transports, Ricard Font. El to de la pregunta, educat però visiblement enutjat, no va sorprendre la resta d´assistents a la reunió, bastant mosquejats a aquestes alçades, després de sis mesos de nou govern sense haver aconseguit arribar a un acord amb Ryanair. Font –que ben poc podia sospitar quan li van oferir el càrrec que en realitat li estaven treient anys de vida– va fer servir la seva millor expressió per contestar afirmativament. Però la resposta contundent de qui l´havia interpelat no li va deixar dubtes que els ànims estaven caldejats:
– «Doncs jo no m´ho crec».
Serveixi la petita conversa com exemple de l´ambient que es va viure dimecres a la tarda en la reunió entre Ricard Font i els membres de la Mesa Estratègica per a l´Impuls de l´Aeroport, en la major part empresaris de turisme i hostaleria, amb algun representant de la universitat, el president de la Cambra de Comerç de Girona i empresaris aliens directament al turisme però –com pràcticament tots a les comarques de Girona– no indirectament.
Com qui assisteix a un funeral
En la roda de premsa que va seguir a la tensa reunió van parlar només Ricard Font –presentat breument pel delegat del Govern a Girona, Eudald Casadesús–, mentre al seu darrere els 14 membres de la Mesa tenien l´expressió de qui està asssistint a un funeral –i potser ho era, de l´aeroport–, resultat de la reunió a què acabaven d´assistir.
I això que l´objecte d´aquesta –comunicar-los que Ryanir havia rebutjat la generosa oferta de 7,5 milions anuals més 4 milions en rebaixa de taxes més uns terrenys per contruir allò que vulgui, des d´un hangar a un hotel o qui sap si un parc d´atraccions o un rocòdrom, el que sigui si així s´han de quedar a Girona– ja el coneixen els convocats des de primera hora gràcies a una filtració de la mateixa Generalitat. El pobre Ricard Font, per tant, anava perdent anys de vida des de bon matí i no en va deixar de perdre fins ben entrat el capvespre, perquè la reunió –a la seu gironina de la Generacliat– no va ser gaire agradable.
Una part dels assistents es van alinear en favor de pagar a Ryanair els 15 milions que demana, amb l´argument –lògic fins a cert punt– que només en IVA la companyia aèria deixa 42 milions. L´argument de Ricard Font per oposar-s´hi va ser el mateix que va utilitzar després a la roda de premsa: que sense seguretat jurídica no es pot pagar, perquè Ryanair podria demanar cada any una nova –i més elevada– xifra de diners. Tanmateix, alguns dels presents van insistir, ja que consideraven que «es tracta de moment de salvar aquest any, i l´any que ve ja ho veurem». Els empresaris, com es veu, estan més que atemorits davant un futur sense Ryanair, i entre ells donen gràcies als conflictes del nord d´Àfrica que estan salvant la temporada aquí.
D´altres van tirar en cara al representant del Govern que el seu partit no sigui capaç de pressionar l´executiu central perquè Aena apugi les taxes al Prat –un dels cavalls de batalla, ja que de moment són incomprensiblement quasi iguals a les de Girona–, sobretot tenint en compte que CiU ha sigut clau per a l´aprovació dels presuspostos generals. D´aquesta manera a Ryanair no li seria tan rendible establir-se a Barcelona i preferiria els aeroports de Reus i Girona.
A tot això, Ricard Font només encertava a respondre que abans de final d´any la Generalitat tindrà el control dels aeroports de Girona i Reus i les coses començaran a canviar. Ningú, sobrer és dir-ho, va entendre de quina manera canviarien. El descontent es manifestava tant en ales cares com en les actituds dels presents, però Ricard Font no havia anat allà a demanar permís sinó a informar, i això és el que havia fet.
Quedava només sortir de la reunió i informar ara a la premsa, que feia estona que esperava a fora. Amb un punt d´humilitat, el representan del Govern va fer una última petició als membres de la Mesa: «siusplau, sortim tots junts per donar una imatge d´unitat, i poseu-vos tots també damunt de la tarima mentre jo atenc a la premsa». En fi, això és la política, devien pensar els empresaris, i si hem arribat fins aquí no ens costa res fer un pas més i col·locar-nos darrere d´aquest noi amb barba mentre ell parla. Dit i fet. Axí van quedar per a la posteritat. Una altra vegada, Ricard, digue´ls que somriguin una miqueta, que alguns semblaven a punt de començar a plorar. Amb raó
