Parla i transmet la natura amb la mateixa passió que la viu i trepitja. Així és el zoòleg i naturalista Jordi Sargatal, exdirector del parc dels Aiguamolls de l'Empordà i de la fundació Territori i Paisatge. Però més enllà del currículum que el precedeix, extens també en publicacions d'articles i llibres, quan ha de parlar -o divulgar els seus coneixaments sobre la matèria- ho fa de l'única manera que sap, transportant l'oient al terreny de les seves vivències i anècdotes.
Ahir ho va aconseguir a Tribuna de Girona, en una conferència titulada "La seducció de la Natura, conflictes i oportunitats" en el marc del cicle "Paisatge, Urbanisme i Biodiversitat" organitzat conjuntament amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Es tractava de parlar de "seducció" i Sargatal va aprofitar per "seduir". No al públic amb ell, sinó el públic amb la "Natura", amb majúscula.
En un món que "si no deixa de créixer -va dir als assistents a l'auditori de l'EspaiCaixa- pot passar alguna cosa que no ens agradarà", Sargatal va apostar per trobar un equilibri entre la protecció mediambiental i el desenvolupament humà. El naturalista va posar sobre la taula els conflictes que se'n deriven, com els incendis forestals, el rec dels grans camps, o la situació dels parcs naturals. També va demanar una revisió de les lleis de protecció d'espècies d'animals en relació amb algunes de les activitats humanes que, en alguns casos, són contradictòries.
Sobre aquest últim cas, com va fer en tota la resta, Sargatal va posar alguns exemples. Com el d'una noia que volia tenir una bassa per regar un espai en propietat. Aquesta, va demanar-li com construir-la correctament i fer que alguns animals es poguessin beneficiar de la mateixa aigua i, així, trobar un equilibri entre el rec i la contribució a la biodiversitat. La bassa va aconseguir els seus propòsits i al cap d'un temps una espècie protegida va utilitzar la mateixa aigua. Però agents forestals, llei en mà, li van prohibir regar els camps perquè treia l'aigua de l'animal.
Casos com aquest, va dir Sargatal, són els que obliguen a haver de repensar i utilitzar el sentit comú. En conflictes molt recents, com els del canal Segarra-Garrigues, on per la presència d'algunes espècies protegides prohibeixen en 40.000 hectàrees de camp -d'un total de 70.000- poder regar, Sargatal opina que s'hauria de valorar quins beneficis poden generar unes zones humides de camp, riques en biodiversitat.
A la vegada, per aquells propietaris que tenen terrenys que creen aquesta riquesa natural, el zoòleg va proposar compensar-los, pels efectes negatius que pateixen per no poder-los explotar. Un possible mesura, va dir, seria per exemple a través de deduccions fiscals, "una manera de tornar a aquella persona el que ella ens aporta en el terreny mediambiental".
Altres temes, com els parcs eòlics i el seu impacte, la demanda de la reincorporació de ramaderia en zones amb alt risc d'incendi per l'acumulació de biomassa, o com controlar plagues de mosquits, insectes o ocells a les ciutats, van ser els que Sargatal va exposar. En l'últim cas, per exemple, va destacar l'èxit de la introducció de dos falcons en un edifici de Figueres i com, després d'educar-los des de petits es converteixen en depredadors naturals d'estornells.
Sargatal va fer un extens repàs de les seves vivències, des de les primeres observacions dels Aiguamolls de l'Empordà -llavors en perill- amb només catorze anys fins a les seves experiències relacionades amb el canal Segarra-Garrigues. Però, la seducció de la natura on és i què és?
Un exemple: la màgia és equiparable a la fascinació que produïa Fèlix Rodríguez de la Fuente i el seu programa El hombre y la tierra. Sargatal va anar a Extremadura, d'on va portar fins a l'Empordà unes llúdries. Els nens de les escoles, que n'havien sentit a parlar, s'apropaven als Aiguamolls per observar-les. Veure-les en directe i relacionar el concepte de l'animal amb l'observació directa tenia com a resultat una sensació, anomenada "seducció de la natura".
