Lluís Puigdemont està al càrrec del Servei d'Assessorament per a Immigrants de Càritas Diocesana de Girona des de 2003, centrat en resoldre necessitats immediates relacionades amb la documentació i, també, en reforçar la seva autonomia amb l'aprenentatge del català. Puigdemont assenyala que, ara, la majoria dels seus usuaris són persones que viuen a la demarcació des de fa temps; i que Hondures i el Marroc són els països d'origen més representats, tot i mantenir-se els subsaharians.

Quins serveis ofereix Càritas a la població immigrada?

Assessorament sobre la Llei d'Estrangeria a diferents poblacions de les comarques de Girona; uns tallers d'acollida lingüística i cultural, que desenvolupem sobretot amb voluntariat; un petit servei de traductors, quan ens ho demana alguna administració, hospital, serveis socials o escola o institut; i també hi ha tot el tema de sensibilització, per poder explicar la realitat de la població ?estran?gera que tenim a casa nostra.

Quin té més demanda?

El d'assessorament jurídic per a immigrants, amb el qual l'any passat vam atendre 4.418 persones.

Aquesta és una xifra creixent?

Els dos últims anys, s'ha anat estabilitzant. El 2005 hi va haver una punta grossa a causa dels processos de normalització, però ara estem en un moment d'estabilització. Ens està arribant un perfil de persones que porten bastant de temps a casa nostra, acabades d'arribar n'hi ha poques, i que compleixen els requisits que demana la llei però que es troben una gran dificultat: poder aportar un contracte per 40 hores setmanals i per tot un any, quan hi ha moltes feines que són estacionals. I, puntualment, ens trobem amb denegacions per causa de l'empresari, perquè té un deute petit o gros amb Hisenda. En aquest cas, qui paga els plats trencats és el treballador.

I què pot fer en un cas així?

Ha de fer un recurs. Fins ara, es podia canviar un contracte per un altre, però ara la subdelegació del Govern ho entén com un nou expedient i ho ha de tornar a presentar tot de nou. Això vol dir tornar a demanar l'informe d'arrelament social i el certificat d'antecendents penals, que ve del país d'origen, i quan arriba aquí l'hem d'enviar a Madrid perquè el Ministeri hi posi un altre segell. Tot això vol temps, paciència, diners...

La burocràcia és el seu principal enemic?

La lentitud de la burocràcia. La Llei d'Administració pública et diu uns terminis i a vegades no es compleixen, justificat per la manca de funcionaris i per la retallada, que fa que no puguin posar més persones.

La crisi els ha obligat a replantejar-se algun servei?

Els últims 2, 3, 4 anys hem anat veient persones que tenen dificultat per poder continuar el tràmit jurídic. El que sempre hem trobat més és un perfil de persones estrangeres i amb uns ingressos molt baixos, o sense; persones que fan un arrelament social, que en principi no estan treballant i que sobreviuen amb el suport de familiars i amics.

Què n'opina de l'exigència d'un informe municipal que certifiqui l'arrelament dels immigrants?

És una manera de garantir que per part de la persona estrangera hi hagi un esforç per conèixer i estabilitzar-se en un territori. Però, de la mateixa manera que ho exi-gim als extracomunitaris, també hauríem de demanar-ho als comunitaris que tenim a tota la Costa Brava, per més europeus que siguin. Felicitem la iniciativa de la Direcció general per la Immigració per homogeneïtzar el tràmit, però no tots els tècnics ho miren tot amb les mateixes ulleres.

Han detectat tractes diferents?

A vegades, et trobes situacions puntuals d'un informe desfavorable i que potser no s'ha aprofundit suficientment en el cas; no sé si és pel volum de feina, però seria bo mirar què més hi ha darrere aquella persona. D'altra banda, hi ha una certa lentitud a l'Ajuntament des que rep la demanda i l'envia a la Generalitat, cosa que hauria de fer en un mes; el mateix que hauria de tardar la Generalitat des que ho resol i envia a la persona.

Altre cop la lentitud...

Sí, persones que ho han presentat al gener o al febrer encara no han rebut res. Dins la cadena, on és la lentitud? Barcelona és molt lluny.

Què vol dir?

Que està molt bé que des de la Generalitat s'intenti homogeneïtzar a nivell de Catalunya, però a les comarques de Girona només tenim un interlocutor per a aquests temes. Sembla ser que s'obriran altres oficines, com és el cas d'Olot, però se'ns diu que qui resol és Barcelona i, si vols saber com està un tràmit, has de trucar al 012. Sí que hi ha una part de la gestió que ha assumit el Departament de Treball, que és la resolució de les sol·licituds que arriben a la Generalitat; però la part de residència s'envia a Barcelona.

Una situació paradoxal quan Girona té un dels índex d'immigració més alts del país.

Sí, Barcelona xucla molt, però en proporció és així, Girona té un 20% de mig milió de persones.

Pot oferir una radiografia dels processos de reagrupament familiar a Girona?

Tot el tema de reagrupament ha baixat d'un any a l'altre. Hi va haver un repunt l'any passat, però ara hi ha certa exigència i dificultat per poder fer un reagrupament.

Per què?

D'entrada, perquè has de tenir un habitatge en condicions, una feina amb uns ingressos que incloguin el mínim interprofessional més uns 150 euros per persona que vulguis portar, i això s'ha de presentar a la delegació. La Generalitat fa l'informe d'habitatge i et demanen que el contracte sigui de més d'11 mesos, tot i que ara sembla que, si hi portes vivint quasi 5 anys, s'estudiarà cas per cas. Però es troben situacions paradoxals que realment són absurdes. Ens hem trobat casos en què s'ha fet l'informe d'habitatge correctament, tot ha estat correcte i, llavors, el consulat o l'embaixada ha demanat l'informe una altra vegada, quan ja ho ha demanat qui té la competència i quan ells, amb la resolució, només han de donar el visat perquè pugui venir la família. Diríem que són molt zelosos de la seva feina, però la persona té dret a viure en família i, si li han reconegut, deixem-li fer.

Es troben molts casos en què la llei no s'ajusta a la realitat?

El principal tema és que, al carrer, els contractes de 40 hores i un any són realment molt difícils de trobar. Actualment, la moda són els "minijobs", per unes hores, aquí i allà... Per tant, s'hauria de tenir en compte la realitat de les ofertes laborals i que es permetés presentar-ho com a vàlid. I un altre tema és l'exigència del coneixement del català, quan les ofertes encara no són suficients. Sí que hi ha hagut un esforç important per part del Consorci de Normalització Lingüística, dels ajuntaments i de diferents organismes per oferir classes però, d'entrada, no a tots els municipis hi ha una coordinació de tots els agents que hi participen. A més, hi ha organismes que no reconeixen la feina de contenció que fem les entitats. Per exemple, hi ha una entitat que està fent una feina molt important en l'aprenentatge del català a la Casa de Cultura de Girona, Àkan, i depèn de quins llocs no es reconeix.

Es refereix a l'administració?

Sí, consideren que els certificats que s'hi obtenen són paper mullat. Però això no és tot, perquè dins Ensenyament el parent pobre és la Formació d'Adults i dins aquesta tot el referent a l'alfabetització. Manquen recursos humans i econòmics per donar resposta a les persones que han fet un aprentatge del català oral. La formació d'adults és molt refractària que entitats socials fem una part de la seva feina, tot i que ells no la poden assumir tota; però és molt necessària perquè les persones puguin complir amb el nivell de català que se'ls exigirà amb la Llei d'acollida. Estaria bé d'aprofitar el treball fet, l'experiència, i continuar treballant. Potser és perquè som voluntaris...

Sobta en uns temps en què l'administració no té recursos.

Precisament perquè no hi ha recursos i la societat civil organitzada n'està oferint des de fa temps, juguem tots, posem les cartes sobre la taula de tal manera que puguem ordenar el que hi ha.

Des de Càritas, quina línia de treball es plantegen per al futur?

Volem focalitzar l'esforç en les persones que tinguin més dificultats i menys recursos, i potser deixar d'atendre d'altres que tinguin certes possibilitats. També hi ha la voluntat de començar a treballar les causes, el codesenvolupament, però aquest és un projecte que ha de fer el seu camí. Ara, la nostra pioritat és ajudar tota persona amb ganes de regularitzar la seva situació o en perill de perdre la documentació.