Aquest passat dilluns, Diari de Girona es va encarregar de treure'm la son de les orelles quan en va oferir la bona nova que els suïssos havien rebutjat augmentar de quatre a sis setmanes les vacances. Havia anat a dormir amb el soroll de l'enèsima manifestació sindical en contra de no sé ben bé què -potser ho saben ells, potser, dic- que em varen oferir diumenge al matí quan jo em trobava al despatx treballant sota la presidència del silenci, que sempre m'ha agradat, i, per tant, la negativa suïssa a fer dues setmanes més de festa laboral em resultà d'allò més gratificant. Per fi, un país civilitzat, la seva gent s'havia confrontat amb els seus sindicaleros i els havia dit prou, a callar i a treballar, que les coses no estan com per posar-hi més llenya al foc. I això que Suïssa, comparativament parlant, no es troba en el traster en què viu Espanya, entre d'altres estats de la Unió Europea, ni de bon tros. Havia guanyat el seny.

Pel que sembla, els sindicats suïssos i alguns partits d'esquerra argumentaven que el nivell d'estrès a la feina, cada vegada més gran, segons ells, aconsellava un increment proporcional de les vacances. El nostre diari i tampoc la resta de periòdics no publicaven la fórmula matemàtica usada per mesurar l'increment d'estrès laboral ni menys la fórmula per la qual el resultat de l'al·ludida proporcionalitat donava quinze dies a afegir als trenta habituals de vacances. Imagino que aquestes fórmules polinòmiques o es troben en banc suís sota secret o simplement, com mal penso, mai no han existit més enllà del fum,fum, fum nadalenc d'aquí que no pas d'allí. Vull dir que, com succeeix aquí, els sindicats suïssos i d'altres peces arqueològiques dignes de figurar en qualsevol museu dedicat al segle XIX practicaren de nou el cinisme, ?l'en?gany, la mentida i el cretinisme a l'objecte de fer-se amb la voluntat de la ciutadania. La "botifarra" rebuda és de les que creen època. No he sabut trobar enlloc que, com a conseqüència de la garrotada soferta a les urnes, els promotors de l'allargassament de les vacances es dissolguessin ni que sigui per vergonya.

El posicionament dels suïssos em diu que aquests integren un país civilitzat ? -cosa que ja sabia- que en exemple de compromís ètic respecte de si mateix s'ha de convertir per a tota la Unió Europea. De manera especial, i em sap greu dir-ho, per a tots aquells altres països, com ara el nostre, on ha regnat i encara regna la picaresca, és a dir, la dolenteria que fa certa gràcia, com ara cobrar de l'atur i fer "feinetes", com denunciat té el Gremi de Constructors de Girona o pagar les factures prèvia supressió de l'IVA corresponent o, sense anar més lluny, ser condemnat pels tribunals de justícia i obtenir el perdó de manera arbitrària, però ben apadrinat, via Consell de Ministres, o no pagar ni impostos ni la seguretat social per part de la immensa majoria de les societats anònimes esportives amb la tranquil·litat que Hisenda i el Ministeri de Treball i Seguretat Social mirarà sí o sí cap a una altra banda, no fos cas que l'opi del poble per excel·lència -el futbol, com el temps del general!- li faltés a l'imbècil del poble i al carrer sortís, aquesta vegada sí, per fer rogatives a favor de l'amnistia fiscal vers opaques entitats esportives.

Tenim, si fa o no fa, 5,3 milions d'aturats. I què? No creixem econòmicament i no creem llocs de treball. I què? L'absentisme laboral es situa entre el 5 i el 10%. I què? La productivitat és paraula segrestada dels nostre diccionaris. I què? La corrupció es troba a cada cantonada. I què? Els nostres universitaris (i també els no universitaris) no troben feina. I què? Els sindicats tenen un exèrcit d'alliberats que paga l'empresa privada o el sector públic a l'objecte que els esbronquin. I què? La burocràcia empresona tot emprenedor i tot empresari fins a límits infinits? I què? Els governs subvencionen, per no dir "compren", mitjans de comunicació que avui estarien en via de liquidació per més que a la seva capçalera hi figuri, encara, el qualificatiu d'"independent". I què? L'atur es troba subvencionat, però no pas incentivada la seva sortida. I què? Les organitzacions empresarials i les sindicals, àdhuc algunes corporacions de dret públic, viuen del pressupostos públics i s'autoqualifiquen de representatives, però no ho son. I què? Les administracions públiques tendeixen a l'engreix porcí. I què?... si això no és Suïssa!

Definitivament, nosaltres ens movem entre la tristesa de país i el descrèdit de país mentre no escoltem veus autoritzades, com la del senyor Juan Roig, president de Mercadona, que ens anima a militar en la cultura de l'esforç i del treball per fugir de la cultura del mana, ens predica parlar més de deures que no pas de drets, ens defensa la figura de l'empresari com l'única capaç de crear treball i ens suggereix pencar més i parlar menys. Extraterrestre, el senyor Roig? No, valencià de Suïssa, que té a bé repartir entre els seus treballadors -"col·laboradors", ell en diu- la major part dels beneficis que obté, mentre que la resta va a inversions i només una petita part als accionistes. Això que dic és ben cert, tot i que alguns no s'ho creuran, i gràcies a aquesta política d'empresa i a l'encert de la gestió, es converteix en consciència de tot allò que cal fer i de tot allò que mai no havien d'haver fet. Però clar, què fa un "suís" entre nosaltres?