Gerardo Boto Varela (Lleó, 1967) és el professor titular d'Història de l'Art Medieval a la Universitat de Girona i s'enorgulleix de la seva ascendència gallega: "El meu avi és d'Arzúa". La setmana passada, el professor Boto va convertir-se en notícia bomba en revelar l'existència a Palamós d'un claustre romànic que, segons el parer de nombrosos especialistes, podria datar del segle XII. Els tècnics del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya estudien la construcció. En l'entrevista que segueix, Gerardo Boto explica els detalls de la investigació "detectivesca" que l'ha portat a la citada troballa. El seu discurs està presidit per la paraula "cautela".

Amb permís del "rescat" o "ajuda" a la banca espanyola, vostè s'ha convertit en el protagonista dels últims dies.

D'entrada, he de dir que tot l'enrenou mediàtic que s'ha format em sembla una completa desmesura. Amb tot, entenc que al final l'assumpte haurà valgut la pena si el que s'aconsegueix és posar el focus sobre el patrimoni i si s'aclareix que aquest patrimoni, potencialment valuós, ho és realment.

Un claustre romànic del segle XII?

De moment, per cautela i per respecte als tècnics de la Generalitat de Catalunya i a les institucions, no he d'expressar la meva opinió. Encara que alguns mitjans m'han atribuït judicis de valor taxatius, jo no m'he pronunciat fins ara amb cap rotunditat.

Divendres passat vostè va veure el claustre en viu per primera vegada. Quina impressió li va causar?

Bona, per descomptat, però no tot el conjunt per igual. Hi ha parts i parts, la qual cosa no és estranya si es té en compte que ja ha estat desmuntat,traslladat i muntat de nou, almenys, dues vegades. Però que només hi hagués un capitell romànic, l'esforç ja hauria valgut la pena, encara que la dimensió mediàtica hauria estat excessiva. M'admira realment el grau de repercussió del cas.

Dos trasllats?

Sí, almenys. Un des del seu lloc d'origen fins a Madrid, i un altre des de Madrid a Palamós. La família propietària, d'origen alemany, el va comprar, a través d'intermediaris, a Madrid, el 1958. No descarto que hi pugui haver hagut algun trasllat més.

Es diu que pot tenir una empremta molt intensa dels tallers tardoromànics del monestir de Silos, a Burgos.

És una possibilitat molt versemblant.

Vostè ha parlat d'una investigació quasi detectivesca.

És cert. I, arribats al punt en el qual estem, penso que ja puc començar a revelar alguns detalls. Vaig tenir coneixement de l'existència d'aquest claustre fa gairebé sis anys, però només disposava d'unes fotografies molt dolentes que, no obstant això, em van cridar l'atenció. No hi havia manera d'accedir a la finca, encara que ho vaig sol·licitar expressament. Les coses van canviar radicalment quan, a l'estiu de 2010, em van enviar l'edició francesa de la revista d'arquitectura AD,que publicava un reportatge impressionant sobre la finca i sobre el claustre. Després em van enviar les fotos, d'altíssima definició, i el meu interès va créixer molt més. He de reconèixer que, durant molt temps, l'assumpte em cremava a les mans. En general, tota la investigació va ser alguna cosa així com una lluita contra el meu propi escepticisme. L'associació Amics del Romànic sempre m'ha donat suport i són ells els que han intentat moure aquest assumpte en els àmbits administratius.

I ara ho ha revelat en una conferència i se n'ha muntat una de grossa.

Sí, i ho he fet sabent que poso en risc el meu prestigi i la meva credibilitat. Si al final res és tan valuós, hi sortiré perdent. Si hi ha, com crec, coses valuoses, haurà valgut la pena. Jo vaig entendre que, fins i tot des d'un punt de vista deontològic, havia d'assumir aquest risc.

Per què?

Perquè, en el cas contrari, existia el risc que la família propietària decidís, per exemple, portar aquest claustre fora d'Espanya, posem que a Suïssa, i llavors ja el perdríem per sempre. Ara, amb el pas donat, aquest patrimoni està sota la protecció de les administracions públiques i pot ser estudiat a fons. I, si és autèntic, ja no podrà sortir d'Espanya. O, si els seus propietaris decideixen vendre'l, les institucions públiques tindrien almenys un dret de tempteig.

En aquest procés ha estat sol o en companyia d'algú altre?

En tot el procés d'investigació he comptat amb la col·laboració d'una amiga i col·lega que per ara no desitja donar-se a conèixer perquè vol que jo m'endugui el mèrit. Ja li he dit que és injust, però ella insisteix que no és acadèmica i prefereix passar inadvertida. A més, durant aquests anys de silenci he compartit la troballa amb deu o dotze col·legues de diverses parts. En aquest temps tots ells han sabut guardar el secret, i jo els ho agraeixo molt.

Què diuen ara els propietaris?

Doncs no ho sé. Ells han esgrimit aquesta setmana un informe de Carmen Gómez-Moreno,una espanyola que treballava en el Metropolitan de NuevaYork i era especialista en gòtic italià, que deia que el claustre no era autènticament romànic. El judici expressat en aquest document es basava exclusivament en unes fotos, segons declarava la seva autora. Em desconcerta que els propietaris mai encarreguessin un contrainforme. Entre les múltiples notícies que han bolcat els internautes, cap ha detectat encara que aquesta família patrocina des de fa molt un prestigiós centre d'investigació en Arqueometria a la Universitat de Tubingen (Alemanya). M'estranya que, al llarg de dècades, no hagin encarregat una anàlisi de materials allà mateix.

Pot haver-hi construccions similars en mans privades, en altres zones d'Espanya?

Per descomptat hi ha casos. Avui mateix (per diumenge) surt a El País una carta al director que recorda que dues peces del mestre Mateo, procedents de la catedral de Santiago de Compostel·la, estan en el pazo de Meirás. Al nord de Burgos també hi ha béns patrimonials en finques privades no accessibles per a investigadors ni per al públic en general. En canvi, hi ha propietaris privats que faciliten visites i estudis, com a Santa Eufemia de Cozuelos (Palència) o San Quirce de los Ausines (Burgos). Amb tot el respecte, l'assumpte em sembla meridià: les pedres o les pintures poden ser d'una persona, però la informació històrica que contenen és de tots.