vagi per endavant que, quan el professor i amic Ramon Trias Fargas, (e.p.d), també company d'escó al Congrés dels Diputats, va publicar i defensar la seva tesi sobre l'asfixia econòmica de Catalunya, en concret de la seva institució d'autogovern, la Generalitat de Catalunya, vaig adherir-m'hi. No recordo que ho fes ni Jordi Pujol ni menys Artur Mas o molts dirigents actuals de CDC que ens parlen, avui, que no pas abans d'ahir, de sobiranisme, d'independentisme i de tenir la clau de la caixa. Les coses clares. Per tant, sempre he defensar que amb la Constitució a la mà i sense tremolors a les cames, que inclou un plantejament juridicoconstitucional impecable elaborat des d'aquí, Catalunya podia disposar d'un estatus propi en matèria de finançament. Per això i per altres moltes coses que escrites es troben en el Diari de Sessions del Congrés dels Diputats, l'autoria de les quals correspon a Trias Fargas o bé a Miquel Roca, vaig votar en contra de la primera de les lleis de finançament autonòmic o LOFCA acordades entre centristes i socialistes amb el vistiplau d'Alianza Popular, avui PP, i l'abstenció sempre amistosa del PNB. En conseqüència, no em sento gens lluny d'algunes coses escoltades aquesta setmana al Parlament de Catalunya i aprovades per majoria, que no pas per unanimitat, en aquesta seu institucional. Els meus gairebé vint-i-cinc anys a Madrid no m'han contaminat, com alguns imbècils de CDC, principalment, diuen i mantenen des del racó dels privilegiats que mai res no han fet, excepció de parlar per les cantonades com el que són: uns perfectes ignorants que s'han deixat ?substituir la líbido pel país per un vernís de vint cèntims d'euro els dos quilos.

Quan la redacció de l'Estatut d'Autonomia, alts dirigents del PSC, d'ERC i del PP, però cap de CiU, atès que la supèrbia no els deixava parlar amb els "veterans", se'm varen adreçar per demanar-me la meva humil opinió sobre alguns preceptes. Tots ells varen coincidir sobre la redacció donada a l'avui article 201 i tots ells vàrem rebre la mateixa resposta: És un error que pagarem molt car dir, com es fa en l'apartat primer d'aquest precepte, que les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya son regulades per la Constitució (cert), per aquest Estatut (convenient) i per la llei orgànica que regula l'article 157 de la Constitució (un immens error), atès que aquesta disposició empara la LOFCA. És a dir, en seu parlamentària catalana, ratificada per les Corts Generals i pel poble de Catalunya, s'estatuïa el règim comú de finançament autonòmic; exactament allò que mai CiU havia volgut i que mai estigué a l'Estatut d'Autonomia de 1978. Recordo aquí que el Tribunal Constitucional té dit des fa decennis que el binomi Constitució-Estatut és "nucli de la constitucionalitat" del país tot. Disculpin la definició d'aquest maligne precepte estatutari: Una cagada!, a més d'un canvi radical respecte de tot el que havia mantingut i fet CiU des de la reacció de la Constitució (Miquel Roca) fins l'aprovació de successives LOFCA passant òbviament per la confecció de l'Estatut de Sau (Jordi Pujol i Macià Alavedra). Però no hi ha res més perillós que la ignorància dels superbs. I a Barcelona i a Madrid, pel que fa a CiU, es va imposar aquesta ignorància pròpia dels nouvinguts al poder temporal que l'experiència menyspreen.

Obliga la Constitució a les Corts Generals redactar i aprovar la LOFCA?. No; en cap cas. La redacció de l'article 157.3 no deixa marge per al dubte: "Mitjançant llei orgànica podran regular-se l'exercici de les competències financeres (...de les CA)". No hi ha mandat imperatiu; és potestatiu per part de les Corts Generals. Succeeix ara, però, que havent-hi incorporat a l'Estatut de 2006, allò potestatiu es converteix en obligatori per a Catalunya; vull dir, que via Estatut, Catalunya s'incorpora voluntàriament al règim comú i abandona tot pacte bilateral amb l'Estat, ¿O és que algú es creu de veritat que els sistemes bascos i navarrès es basen exclusivament en el reconeixement de drets històrics? S'hi inspiren , clar que sí, però es desenvolupen de conformitat amb el principi constitucional d'autonomia financera, amb l'apartat 1 de l'article 157, relatiu als recursos econòmics per a les CA i...la força imperativa d'ETA, diguem-ho d'una vegada ni que sigui tard. Mira per on, allò que la Constitució permet de fer, l'Estatut ho prohibeix amb l'adhesió a la LOFCA que es troba en el seu articulat. Hàbilment, ERC saltà del tren i coherentment digué no, com ara diu sí, també congruentment, a un sistema propi de finançament i a disposar de caixa pròpia i única.

El president Mas, envoltat pel foc de les successives rebaixes de les agències internacionals de ràting respecte de la solidesa de la Generalitat, d'una gestió governamental portada a terme per mans plenes de forats, d'un gegantisme administratiu, legislatiu i reglamentari que es confronta amb el nanisme de no pocs gestors que al seu capdavant es troben i que mai no trobarien feina al sector privat, per una caixa tant buida d'euros com plena de deutes i per una intervenció de l'Estat atès que la malalta Catalunya a l'UCI es troba, ha creuat de nou la frontera de la legalitat tot abanderant la legió de burros que segueixen creient que la culpa de tot la té Madrid i Espanya sencera, que no són pocs. La resposta serà única i ferma: Compleixi, si us-plau, allò que mana l'Estatut que vostè va pactar amb Rodríguez Zapatero malgrat els consells de no fer-ho que d'en Duran Lleida venien, votar al Parlament i a les Corts i, per tant, passi per la caixa de la LOFCA quan toqui. Perquè ara no es tracta de trobar un millor encaix constitucional, com fou l'objectiu de la reforma estatutària de 2006; ara es tracta de ser ostatge dels propis errors. I, fins avui, ningú no ens ha demanat disculpes per haver-nos portar a un cul-de-sac. Massa supèrbia, poca intel·ligència i cap coneixement de l'entrellat de nostre Estat de Dret. I mira que era fàcil no moure's del camí traçat per Trias Fargas pel qual vaig transcórrer al llarg de la meva llarga estada a la carrera de San Jerónimo. Aquí, qui és el traïdor?, puix aquest és el qualificatiu que hem rebut no pocs antics diputats i senador a Corts de CiU. Els que, com jo, sempre varen ?mantenir que devíem oposar-nos a la ?LOFCA o aquells que l'han incorporat a l'Estatut de Catalunya. Home, no vull la Creu de Sant Jordi, però tampoc em permetré de passar com el tonto de la pel·lícula. Quina cagada i quina reculada més pornogràfica!, i a més pretenen que la gent s'ho empassi.