08 de agost de 2012
08.08.2012

incendis

08.08.2012 | 02:00
incendis

L'articulista reflexiona sobre declaracions recents de l'alcalde de Figueres com les del model de la Jonquera vinculant-lo al foc

Torno de passar uns dies a la France després de recórrer dos mil quilòmetres per autopistes i carreteres departamentals i locals per fer, altra vegada, una anàlisi comparativa de la qual en tots els aspectes sortim malparats (allà, ja em perdonaran el sarcasme, fins i tot els rius fan el que han de fer i porten aigua, no com aquí), i em trobo amb la desolació que la visió des de casa de les flames enlairades pel coll del Portús, per Llers,... i de les imatges que la televisió veïna, fent un "mix" informatiu-demagògic interessat se n'encarregava de difondre feia preveure. (A Bordeux vaig poder veure i sentir, per exemple, l'alcalde de Figueres i les lamentacions d'un ramader davant el seu abrasat ramat).
És per això que, previngut, potser el que més m'hagi cridat l'atenció hagi estat si no un altre incendi, sí l'escalfament que sembla estar patint l'alcalde figuerenc, Santi Vila, a qui potser el deu haver abandonat el desodorant "vaticanista" que acompanyava sempre les seves declaracions. Alguna cosa deu estar canviant, perquè si no, no s'entén que aquell home que si a alguns ens agradava pel seu estilisme retòric mentre amb d'altres es configurava com un encantador de serps, hagi perdut no ja la diplomàcia sinó també les maneres i s'hagi esmunyit per la pendent de la murrieria amb afirmacions com les referides al comerç i població de la Jonquera, no precisament en el to d'aquell ja famós i festiu però desusat lema propagandístic de les tres esses: "sun, sea, sex".
I no és perquè no hi hagi fet afirmacions recents que no s'hagin de considerar molt més greus que les anteriors, que hi són, encara que passin ?desapercebudes per a la gran majoria.
Vila ha dit, per exemple, davant els avisos d'il·legalitat de decisions seves o acords que pren el seu equip de govern que li fan tant el secretari de la Corporació (el dipositari de la fe administrativa) com l'Interventor (el vigilant de la legalitat econòmica), no només que els polítics estan per contravenir o violentar les lleis, sinó que les persones que ostenten aquests càrrecs funcionarials (Corps de l'Estat als qual s'accedeix per disputada oposició) no són "prou proactives"; és a dir, que no són col·laboradores, que no tanquen els ulls davant els seus voluntaris errors de gestió, sinó que els denuncien públicament. I això és un torpede en la línia de flotació del nostre sistema administratiu: Vila no vol controls, la legalitat per a ell és la dels seus "Doce hombres sin piedad"; Vila no vol funcionaris independents dels seus antulls, sotmesos únicament a la llei, sinó només acòlits de confiança.
Un tercer fenomen apareix a l'horitzó: La dimissió de la regidora de Cultura, Mercè Castelló. Es diu formalment que es deu a un problema de compatibilitat professional, però hi ha qui no s'ho creu i pensa que ha estat aquesta una bona excusa davant el complet buidatge de competències de la regidoria: el servei de publicacions, per exemple, que era de la seva dependència ha estat traslladat al vell edifici municipal per dependre directament de l'alcalde. No se n'estranyin, doncs, del foc. Mentrestant l'oposició, ni hi és ni se l'espera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema