o penso reiterar avui la meva tesi que tot comença amb l'error polític de canviar de dalt a baix l'Estatut de 1978 i reemplaçar-lo per un de nou sota la creença errònia que el text vincularia sí o sí altres poders de l'Estat, com ara el Legislatiu, l'Executiu i el Judicial, sense que cap plat no es trenqués. Embabaiats per una quimera política mancada de tota mena de rigor juridicoconstitucional i empentats per una plèiade d'il·lusoris creadors d'opinió, i sempre sota l'exclusió del PP, el Parlament de Catalunya muntà un artifici la factura del qual encara avui i per molts anys pagarem. El darrer exemple és el lingüístic.

A qui se li va ocórrer posar l'adverbi "preferent" a l'ús de la llengua catalana? Hauríem d'anar a examinar les tasques de la ponència, de la comissió i del ple del Parlament de Catalunya per veure-ho. L'autor i tots aquells que el seguiren no passarien de l'accés a qualsevol Facultat de Dret. La ignorància és la primera causa de les derrotes polítiques. No saber que el castellà i el català es troben en una situació d'igualtat no preferent per a cap d'elles a la Constitució és l'explicació última del perquè el Tribunal Constitucional va escapçar l'article 6.1 del nou Estatut d'Autonomia, suprimint el "preferent", i modificant de passada la seva pròpia doctrina respecte de la convivència de les llengües i del reconeixement particular de la catalana com a inferior, en l'ús i a les institucions escolars, respecte de la castellana. Els estatuents de 1996 es varen carregar l'ambigüitat que varen emprar sàviament els estatuents de 1979 i que ens va lliurar una igualtat lingüística que cap sentència va poder alterar. Més: A la pràctica, una igualtat favorable al català com avalen dotzenes de sentències. Els que, com ara Francesc-Marc Àlvaro, han enterrat mil vegades, per políticament obscena, la conscientment ambígua del president Jordi Pujol i d'altres que l'acompanyarem, hi tenen aquí molts grams de responsabilitat i no poca exhibició provinciana de la seva concepció de l'Estat. Tenim columnistes poc viatjats.

Això del ministre Ignacio Wert és una vergonya. Ho és respecte d'una visió localista que es mira el melic tot anant cap a l'èxtasi polític i ho és perquè, com més d'un ha dit, ell sol és tota una gran fàbrica de creació d'independentistes i d'engreixament dels que ja ho són. Però, dit això, la seva posició descansa en la nova doctrina del Constitucional, que ha impregnat les darreres sentències del Tribunal Suprem, sorgides del maleït "preferent", tant estrictes com restrictives. Sobre això, aquí ningú diu res, i sobre l'error tàctic comès, tampoc ningú se'n penedeix. Catalunya és un país el diccionari del qual no admet el verb equivocar-se. Són els altres els que ho fan, que per alguna cosa som nosaltres, i no pas els jueus, el poble escollit per Déu que ens envia messies de tant en quan per portar-nos a la terra promesa. Una terra que, trobant-se tan lluny, porta el pastor a fer dotze passes enrere, dotze el darrer cop, per no auscultar amb precisió l'ànima del poble.

Però en una cosa -i en d'altres- li dono la raó al president Artur Mas. Catalunya, la històrica verídica del qual, no pas la inventada, posa de relleu que no és país de bons governants, com havia dit Vicens Vives i més darrerament manté l'Àngel Pes, precisa estructures d'estat si de tancar l'arc de volta es tracta. Som tan genuïnament vilatans en les formes, que a un ministre propi l'anomenem "conseller" i a l'ús de la llengua pròpia als centres d'ensenyament "immersió lingüística". Si la tasca de tot "conseller" és, com el mateix nom diu, "aconsellar" i no pas "decidir" o "executar", això de la "immersió" ja hauria d'estar a l'armari dels vestits passats de moda quan es porta més de trenta-cinc anys practicar-t'ho. A veure si ens entenem: Quin país seriós del món anomena "consellers" els membres del seu govern, si aquest encarna el seu Poder Executiu, i quin país del món anomena "immersió lingüística" a l'ús normal i quotidià de la seva llengua a les institucions educatives? Però Catalunya "is different" i ens perdem bé en la nit medieval o bé en excursos que de literaris no tenen res. Estructures ?d'estat, les pertinents conforme a Dret, però redrecem ràpidament les estupideses formals, president, respecte de les quals sempre ensopeguem, com ara dir "consellers" als ministres i qualificar d'"immersió lingüística" al fet natural d'ensenyar en català. Que ja tenim prou entrebancs!