Un país que va firmar el memoràndum amb la Troika, un país intervingut, un país silenciós que amb els vells codis de l'honor, l'orgull i l'estoïcisme entoma les dures condicions de la seva lenta recuperació econòmica. He estat tres dies a Lisboa aprenent més del país de l'altre extrem de la península Ibèrica que està curant amb humilitat i estretors els excessos que el van fer caure en el "diktat" dels organismes internacionals per tornar a l'equilibri pressupostari i el camí d'un nou futur econòmic.

Portugal ha evitat el perill de caure pel pendent de l'espiral viciós, Portugal no és Grècia. Al país lusità se l'ha de conèixer bé per veure com van les coses en l'economia intervinguda més propera a l'economia espanyola que balla a la corda fluixa. Portugal és un país meridional, germà, un punt melancòlic com els seus fados però gens fatalista, resistent. Portugal se'n sortirà després d'haver fet el seu viatge a la modèstia col·lectiva.

João Marcelino és el director del Diario de Notícias, el principal periòdic del país. Marcelino, casat amb una catalana i que observa, amb molt d'interès, tot el que succeeix a Catalunya, és un bon analista i un periodista molt influent en el país. L'esmorzar s'ha prolongat per dues hores i mitja, i encara ens han quedat coses al tinter. L'esmorzar, com part del viatge, només ha estat possible gràcies al català que millor coneix Portugal, el nostre home lusità: Ramon Font, gran periodista, millor persona, un home de prestigi a Portugal. Hi ha alguns factors que fan que la situació de Portugal sigui millor que l'espanyola: el memoràndum amb la Troika -FMI, BCE, UE- va ser firmat pel Govern socialista de José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa i és ara pilotat pel Govern conservador de Pedro Passos Coelho. Hi ha una concertació dels dos grans partits -més el CDS-PP- a favor de les mesures d'austeritat adoptades. Aquesta unitat mai ha existit en la política espanyola dels últims tres anys. Un segon factor a favor: l'economia portuguesa està tocada però en cap cas va ser sacsejada per la bombolla immobiliària orgiàstica que s'ha viscut a Espanya. Els governs espanyols des d'abans de l'any 2000 han patrocinat un capitalisme popular no pas de petits propietaris -conservadorisme britànic dels vuitanta- sinó de classes mitjanes especuladores (ara compro un pis per 20 i el venc per 40 i embolica que fa fort). Segurament el capitalisme low cost va ser l'invent més desgraciat que ens va llegar la Tercera Via de Tony Blair. Duros a quatre pessetes. Això havia d'acabar malament. Menys pels bancs més prudents i de navegació sigil·losa.

Però Portugal també té temes conflictius de rabiosa actualitat: les privatitzacions que proveiran els ingressos indispensables per intentar reduir el dèficit públic d'acord amb els compromisos firmats. Les privatitzacions a Espanya ja es van fer a l'època del president José María Aznar i segurament sense la venda de les joies de la corona no s'entendria l'aparent èxit econòmic dels anys de l'aznarat -primeres llavors de la gran bacanal que vindria. La venda d'Endesa, Telefónica, Iberia... va ser una gran operació de transferència de poder a la dreta econòmica castellana i l'assegurament dels ingressos per patrocinar l'ambició nacionalista d'una Espanya de primera divisió que, aquesta sí, va ser una quimera. Ara Portugal ha de vendre la seva línia de vols de bandera, TAP Portugal, i ha d'obrir a capital estranger la compra dels seus principals actius: des de la televisió pública fins a les grans infraestructures. I un parell de països treuen el cap amb diner fresc i voracitat: Angola o, més exactament, les grans fortunes polítiques i militars de l'excolònia, i Xina, que està disposada a comprar arreu del món. Portugal té un gran cartell que diu: "Està en venda (sense que es noti, perquè el nostre orgull vell no ho resistiria)".

A Portugal, a totes les autovies els han posat peatge: mira Espanya cap a Portugal per despertar el teu sud repenjat en el gran son del subsidi. La reunió amb l'antic president Jorge Sampaio està concertada per dijous a mig matí. Un despatx d'un groc serè en un petit palauet rehabilitat també de color groc. I un sol de l'Atlàntic que entra per la finestra i la vista sobre les aigües de plata del mar més gran i més ambicionat. Sampaio parla amb la serenitat i ponderació del que sap ser en el difícil repte de ser expresident. Sampaio em trasllada records per l'expresident Pujol i mostra un gran interès pel que succeeix a Catalunya. Els portuguesos, per ser francs, prefereixen ser un entre dos estats ibèrics que un entre tres o quatre estats ibèrics. Els egoismes d'Estat, uns vells coneguts. El president Sampaio mira amb distància i gran autoritat moral el Partit Socialista, que tindrà un decisiu Congrés el proper mes de juliol, en què es repartiran les cartes: el candidat a primer ministre i el candidat a president. El Partit Socialista té molts números de guanyar les properes eleccions generals d'aquí a quatre anys (o menys si el president Cavaco Silva dissol l'Assemblea perquè no es pot complir amb el memoràndum).

Els governs de moltes parts d'Europa colpejats per la crisi són governs que es calcinen en una sola legislatura de demanda de constants sacrificis a la població. Que miri el Partit Socialista espanyol a Portugal i a Itàlia i que es comenci a preguntar què li passa. Portugal mira a Catalunya, Lisboa amb més recel, Porto amb una admiració dissimulada i ambivalent. Creuen que va de debò perquè saben història de la Península. Saben més història peninsular que molts polítics castellans. Diversitat i unitat en l'iberisme, un banc de proves en una Unió Europea que, agradi o no, tornarà competències als estats i deixarà fer més integracions subregionals. L'iberisme té futur i Catalunya hi és cridada com una part del tot. A alguns periodistes que els crida l'atenció la dimensió de crònica social de la política han destacat que els quatre parlamentaris ens hem pagat el viatge i l'estada a Lisboa. No entenen que els polítics, la gran majoria, treballem perquè ens agraden les causes en les quals podem ser útils. Aquesta no és la notícia, la notícia és que Portugal mira a Catalunya i Catalunya hauria de mirar molt més a Portugal.