Des que Girona s'ha transmutat en la Chicago dels anys 20, un ja no sap si ahir es discutia a la Diputació l'assetjament sexual de Torramadé a un membre de la màfia russa, o si Xavier Crespo va propassar-se amb Josep Maria Amargant en un sopar celebrat a Moscou. Ni relaxar-nos de tot plegat al Paradise podem els gironins, pel perill de sortir-ne en calçotets sota amenaça de bomba. Dissortada època, aquesta.

Els organitzadors del teatre, perdó, de la comissió d'investigació, haurien fet bé d'advertir amb un gran rètol col·locat a l'entrada que "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". No fos que algú creiés de bona fe que el que tantes vegades hem vist que se celebra al senat dels EUA amb aquest mateix nom de "Comissió d'investigació" es repetís a Girona ni aproximadament. El simulacre de Girona -com a l'aeroport quan simulen un accident i tots els ferits estan sans com roses- es va fer a porta tancada, algunes compareixences van durar cinc minuts escassos, i la pregunta més incisiva de tota la jornada es va produir fora de l'estrada, quan un periodista li va demanar l'hora a un conserge. Tot el contrari del que s'espera d'una comissió investigadora. Almenys d'una comissió investigadora que vulgui investigar, però no era aquest el cas.

La "Comissió per sortir del pas", que amb aquest nom ha de quedar per la història l'aportació gironina al món de les comissions, va acabar constatant que no s'havien fet servir diners públics per a un pagament que no es va realitzar. I que en cas d'haver-se realitzat, haurien sortit de la butxaca de Torramadé, el qual de tota manera assegura que mai ho hauria fet. I ja està. De les possibles falses denúncies, de les pressions i amenaces, de si els fets van succeir, i de si van mentir o no els comensals, res se'n sabrà. Teatre del bo, que diria Mourinho. No en va Minerva Amador havia de rebre els diners a través d'una companyia teatral, de nom aplicable a la comissió: La Paròdia.