Tot plegat va començar a efectes públics el 23 de gener del 2003 i uns dies més tard Girona esmorzava amb una notícia objectivament alarmant a les portades dels diaris locals. En un operatiu policial havien caigut 23 persones suposadament relacionades amb moviments salafistes i extremismes diversos relacionats amb Al-Qaeda, aquella organització mortífera que va saltar a la llum pública amb la barbaritat de l'atemptat a Nova York. Aquesta vegada el tema es traslladava ni més ni menys que a Banyoles i Olot, on vivien alguns dels arrestats, la majoria d'ells homes algerians.

L'operació policial batejada com operatiu Estany -pel fet de desenvolupar-se en part a Banyoles- va acabar essent popularment batejada com la detenció del Comando Dixan, perquè en un principi es va difondre que el suposat material explosiu que els suposats terroristes tenien en el seu poder era tan sols detergent. En realitat era silicona per segellar sanitaris a les rajoles dels banys, explica el lletrat Benet Salellas, ja que tots eren paletes malgrat que alguns tenien formació com a informàtics i tècnics electrònics. Ell i el seu pare, Sebastià Salellas, van defensar sis dels processats per pertinença a banda terrorista.

Si bé el tema va començar essent favorable a les defenses i la causa, encapçalada per l'Audiència Nacional, es va arxivar -el clima social hi ajudava: molts van dir públicament que es tractava clarament d'un error policial i es considerava els imputats més víctimes que no pas potencials culpables- l'11 de març del 2004 va congelar de cop i volta els acudits sobre comandos de neteja. Poc després, el jutge Baltasar Garzón prenia les regnes de l'assumpte i dictava presons preventives. El sumari finalment cauria en les mans del magistrat Fernando Grande-Marlaska, i hi va haver condemnes més tard rebaixades pel Tribunal Suprem.

La tranquil·litat dels darrers anys en operatius contra l'extremisme islàmic ens hauria de fer pensar, ve a dir Salellas. "Sempre hem defensat que el temps ens ha donat la raó: les operacions eren injustificades i es va criminalitzar la població magrebina. Catalunya va ser un dels territoris amb més operacions i des del 2008 que no n'hi ha cap, excepte algunes detencions puntuals per serrells de l'11-M". El lletrat destaca a més la gosadia de considerar que això es deu al fet que "la policia hagi acabat realment amb tot el terrorisme islamista".

Els cinc algerians condemnats són a Algèria, segons Salellas expulsats per via administrativa -malgrat que fonts policials apunten que en el cas d'Ali Kaouka la resolució d'expulsió es va arxivar, i en el cas del seu germà Souhil l'expulsió va ser judicial arran d'altres delictes que res tenien a veure amb el comando Dixan. El darrer a sortir del país va ser, diu el lletrat, Mohammed Tahaouri, que ho va fer el passat agost. Alguns d'ells han acabat a presons algerianes per causes obertes amb anterioritat a la seva estada a Espanya, i relacionades amb la guerra civil algeriana dels anys 90 i les seves pertinences a organitzacions islamistes.

Ali Kaouka, Souhil Kaouka, Mohammed Tahaouri, Djamel Boudjelthia i Mohammed Amine seran condemnats en ferm l'octubre de 2007 pel Suprem a sis anys de presó cadascun. Ara aquesta sentència possiblement es reescriuria en termes molt més laxos, apunta Salellas. "Els tribunals han anat definint què era terrorisme, o què no ho era. El cas de l'11-M és perfectament reprobable; aquest altre cas és totalment diferent. Només hi havia sospites, o impressions sobre si eren massa ortodoxos" a l'hora d'interpretar l'Islam, interpreta Salellas. "S'hi van barrejar elements religiosos i polítics", rebla el lletrat: eren els anys en què el segon govern de José María Aznar lluitava fort per justificar la intervenció d'Espanya en la guerra de l'Iraq. El posterior atac als trens madrilenys va venir a refermar la premissa de la presència a l'Estat de faccions islamistes extremes. La interpretació que el Suprem va fer de tot plegat es pot resumir en l'àmbit col·loquial en un sí que hi ha alguna cosa però no tant com deien, convé el lletrat.

"La base de les proves va ser sempre informació francesa en relació amb activitats anteriors, per haver format part de grups potencialment perillosos; però mai es va poder demostrat que estiguessin preparant res", ressenya Salellas, malgrat que la premissa contrària també té els seus afectes: si no va passar res va ser precisament per les precoces detencions, explicava el president de la Sala Penal de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez en un polèmic llibre publicat un parell d'anys després del judici.

L'aniversari dels fets està essent ara recordat en un bloc elaborat per dues banyolines, 10 anys d'operació Estany, en base a entrevistes i material publicat.