16 de febrer de 2013
16.02.2013

Cal fer net!

16.02.2013 | 01:00
Cal fer net!

"L'ombra de la sospita s'està escampant mentre es va interioritzant que la impunitat és total i que cal sortir al carrer"

És molt possible que Victòria Camps, una de les ments més brillants que té aquest país anomenat Catalunya, l'encerti quan diu que la causa originària de la insuportable corrupció que anem coneixent es trobi en la picaresca que ens ve acompanyant des de fa segles i a la qual s'han referit notables escriptors. Sembla que enganyar, ni que sigui poc i de tant en tant, formi part del nostre ADN hispànic. Segur que també integra el xipriota, el grec, l'italià i el portuguès o el croaci. Enganyar el tercer en benefici propi constitueix element substantiu de la cultura comuna de la Mediterrània.
Previsiblement va néixer amb els mercats i amb les mercaderies, i també amb la pirateria, i encara avui ho podem copsar en el regateig del preu i amb l'objectivitat que qui compra se'n va content i que qui ven més content es queda. Sobre les petites coses s'han construït autèntics monuments contraris a la moralitat pública i obertament pecaminosos pel que fa a l'ètica privada.
El menyspreu dels nòrdics i, en part, dels germànics per l'Europa del Sud no té causa en els darrers esdeveniments macroeconòmics, sinó en què no som fiables, ja que de tant conjugar el verbs "mentir", "falsejar" i "enganyar", per no esmentat el d'"estafar", els hi hem tret la connotació negativa que té practicar-los en relació al conjunt de la societat i a la mala imatge que aquesta desprèn. Quan la cultura de la subvenció ha escombrat la cultura de l'esforç, com ha passat ben recentment i encara avui passa, és que la nostra civilització no ha entès res de per què en naufragi es convertiren totes aquelles altres que ens han precedit.
Ens hem cregut, per exemple, que l'Imperi Romà va desaparèixer bé per art d'encanteri o bé per la força bruta dels bàrbars que evadiren els seus territoris; no hem acceptat que la causa fou la pèrdua de la moral que regia aquella societat per l'acció erosiva de la corrupció de tota mena que s'hi donà. Doncs bé, aquell virus és el mateix virus que ara desconstrueix la nostra.
Els escàndols de corrupció, sigui en l'àmbit de la política o sigui en l'àmbit de l'empresa, àdhuc en els encara avui ?menys coneguts d'alguns mitjans de comunicació venuts a actors i a formacions que intervenen en la vida pública, sigui per la via de la subvenció ni que sigui qualificada de "conveni" o sigui perquè lluiten per un "nou estat", distint a Catalunya del que sembla ocupar a Madrid, omplen diàriament la narració periodística. Consti que el gremi periodístic, uns més que d'altres, s'ha adonat que silenciar-ho o amagar-ho pot girar-se en contra seva i que, per tant, o tornen al seu paper d'explicar el que saben per cru que sigui o un tercer els substituirà fins a arraconar-los del tot.
Si no fos així, per l'agilitat que alguns periodistes tenen en fer un canvi de vies ni que sigui de manera subtil, tampoc ens llevaríem amb llistat ampliat de casos de corrupció ni menys ens posaríem de nou al llit havent-lo allargat de nou. Tanmateix, com deia l'altre dia en Joaquim Gay de Montellà, president de Foment, en resposta a pregunta feta per en Josep Cuní (8Tv), necessitem anar a dormir sabent que algú honest vetlla per tots nosaltres. Malauradament, aquest dia encara no ha arribat i, en conseqüència, la ciutadania, desconcertada per la crisi econòmica que pateix i desorientada pels xoriços que se li apareixen, està perdent la confiança en el sistema polític-institucional que entre tots ens hem donat.
Ningú no es refia de ningú i la ciutadania creu que es troba davant la reedició de la cova d'Alí Babà davant mateix de casa seva. És més, amb indignació reprimida i amb acidesa desoladora, orfe de referents en els quals creure i confiar, es troba en soledat absoluta i viu en un silenci interior monacal que només pot anticipar una confrontació social de mil dimonis que, ara mateix, pot tenir i potser ja té per objectiu els polítics i els bancs. L'ombra de la sospita s'està escampant mentre es va interioritzant que la impunitat és total i que cal sortir al carrer. Es donen tots els ingredients perquè això peti i peti fort. Que el PP finalment s'agenolli davant una iniciativa popular i que el Parlament de Catalunya converteixi en "tarda de toros" un debat sobre la corrupció política són els dos darrers exemples de com es troben lluny, uns i altres, tots ells, del que al pati està passant.
Sento molt dir-ho: La nostra democràcia es troba en perill. Aquell 23-F ens apareix com insignificant davant l'onada ciutadana que hom observa i que, en llenguatge madrileny, "los pueden correr a gorrazos". És per això que aquest passat dilluns em vaig mullar del tot demanant que tot imputat deixés ipso facto la seva responsabilitat pública. Sé perfectament que la imputació no és sinònim de condemna i que de la imputació a la inculpació i d'aquí a la sentència són uns quants els trams a córrer, on la presumpció ho és respecte de la innocència i no pas de la culpabilitat.
Però, tanmateix, la vida política no pot estar regida per filigranes jurídico-processals que lliuren ombres de sospita generalitzada vers tot i vers tothom, fiscals i jutges inclosos. Per tant, de la mateixa manera que deixar passar els quinze millors dies per podar l'arbre fruiter comporta tallar algun brinc que en senyala floració, però que necessari és pel conjunt de l'arbre, ara s'imposa l'amputació dels imputats per més injusta que pugui arribar a ser amb la sentència final a la mà. Si el diagnòstic és presumpció de comissió d'il·lícits penals, s'imposa el trasllat forçós a hospital de potencials moribunds. Veurem si allà les cures donen per resultat que en surt ben eixerit, però no podem convertir ni formacions polítiques, ni entitats locals, ni parlaments ni governs en refugi d'infecciosos perquè siguin "dels nostres". Ningú no ho entén ni ningú ho entendrà. Tothom ho condemnarà i la desafecció i el desprestigi anirà pujant fins a fer-se insuportable.
Si la nostra democràcia es troba en perill, i així ho crec i així ho dic, això no s'arregla receptant aspirines. Es tracta de salvar el sistema i de retornar-li el molt prestigi perdut. Es tracta de frenar el desencís, el desànim i la dimissió de la societat. Es tracta d'esborrar l'escepticisme i la desconfiança, i, com digué Gay de Montellà, poder anar a dormir sabent que algú bo i honrat vetlla per tots nosaltres. Això no és un refredat; això és gangrena. Per tant, cal amputar.
Potser no es farà amb la destresa i la fiabilitat dels cirurgians. Potser pecaran justos per pecadors, però tant s'hi val: Estem en plena disjuntiva: O ells (uns pocs, sortosament) o nosaltres (tots). En tota decisió hi ha el potencial perill de l'error, però no es cometrà error més gran que la protecció "dels nostres" davant d'una societat que ja ha emès veredicte respecte de la classe política tota: Culpable! A què esperen, senyors?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit