o seré jo qui negui l'èxit assolit per Òmnium Cultural el passat dissabte omplint de gom a gom el camp del F.C. Barcelona amb noranta mil persones. Objectivament és un mèrit, però no és cert, com deia el subordinat de CDC i dels Pujol, el periodista barceloní Jordi Barbeta, a la multisubevcionada La Vanguardia, Grup Godó, que el clam ho era per la llibertat de decidir, el subjecte jurídic del qual s'entén que és la nació catalana. El clam fou a favor de la independència de Catalunya respecte d'Espanya. No fotem!. Això no treu ni un gram de valor a la convocatòria i a la entitat organitzadora, però situa les coses en el seu just punt i les allunya de la penosa conversió de la informació en publicitat a la que tant ens té acostumats el tal Barbeta. Jo, que per raons de salut, un postoperatori, em vaig "empassar" el programa especial de TV3, i això que per recomanació de l'ICS (!) no la puc veure per doctrinària, tinc clar que l'enfocament de tot l'acte s'havia posat al servei de la secessió catalana, com va aclarir i confirmar la pròpia Muriel Casals l'endemà mateix a "Can Cuní" sense que els llavis li tremolessin. Aquesta és la fita, mentre que el dret a decidir és eina al servei d'aquest objectiu final. Tot ben respectable si s'explica així i hom s'allunya de la perversió de dir cent vegades la mateixa mentida amb la finalitat de convertir-la en un veritat als ulls de la ciutadania i amb voluntat no ètica de què se l'empassin.

Dit això, em remeto al titular del Diari de Girona, edició del 25 de juny últim, en obrir les pàgines de política catalana amb un "Artur Mas compleix sis mesos marcats per la tensió per la data de la consulta". Ben cert. Després del KO tècnic patit quan la nit de les darreres eleccions al Parlament -alguns em diuen que encara no ha sortit de l'"estat de shock" que li va produir el rebuig dels catalans a la seva transformació en el bíblic Moisès i endemés perdre un munt de diputats- i després del poc meditat, em sembla, acord de legislatura amb ERC, que situa la consulta -dret a decidir- dins l'any vinent, la data s'ha convertir en l'obsessió de tota la acció governamental i també parlamentària d'aquest país com si no existissin altres problemes, més peremptoris per al conjunt dels catalans, com ara el gran cost humà de la crisi econòmica.

La convocatòria d'Òmnium Cultural i el seu èxit, com la seva presidenta va més que insinuar, fou un "va, afanyem-nos, abans que tot es refredi". Tanmateix ni les noranta mil persones que varen ocupar l'estadi barceloní són, ni remotament, representatives de la voluntat dels milions de catalans que comptabilitzats ens trobem, ni la unitat pro-independència que allí es va donar s'observa, ans el contrari, a la màxima institució representativa de la voluntat democràticament expressada pels catalans, el Parlament. Tampoc la "cadena humana" que es prepara pel proper 11 de setembre ho serà, goso dir per anticipat.

I aquí, ni que aparentment sigui paradoxal, és on es poden donar no poques bufetades en el sentit no literal del terme, espero. Perquè, una vegada més, el temps dels manifestants a favor tant del dret a decidir com de la independència, si fa o no fa un pack, no és ni de lluny el temps de la política. El primer empeny; el segon, decideix. I aleshores, parlo clar, jo veig avui damunt l'escenari de la política catalana el següent: Una CIU molt dubitativa i esquerdada internament que crida i gesticula molt, però que res no fa, puix encara no ha presentat el projecte de llei de consultes; una ERC empenyent a CIU, però alhora amagada darrera seva perquè no vol repetir ni menys ser protagonista d'un nou 6 d'octubre, la ridícula "balconada" del duo Companys-Macià que en un no-res va quedar; un PSC trencant i desnortat com nàufrag en mig de l'oceà; un PP que segueix un guió "vintage" com si aquí res no passés; una ICV que, com sempre, fa la puta i la Ramoneta; uns Ciutadans amb pinyó fixe esperant rebre vots de tot arreu; i una CUP que aposta per la independència de tots els Països Catalans i no només de Catalunya, donat que posats a demanar la Lluna, perquè no tot l'Univers si la resposta serà la mateixa?. Conseqüentment, mentre els convençuts de la conveniència de la secessió poden estar incrementant-se, sigui per la via de l'emotivitat o sigui per la via del racioni, com aquí vaig deixar dit fa algunes setmanes, els que han de moure el tren es troben a l'estació discutint si a la màquina li falta oli, si hi haurà prou combustible, si el maquinista és l'adequat, si el recorregut a fer és aquest, aquell o l'altre, si val la pena portar el comboi a un més que previsible xoc o, si, alternativament, el que s'ha de fer es agafar la bossa dels diners, entengui's sistema de finançament singularitzat, i posar-se a córrer, això sí sense anar més lluny que a La Jonquera.

Una setmana després del jorn electoral últim, tots els analistes polítics i sociòlegs varen convenir que l'11-S de 2012 fou molt mal interpretat per en Mas i la seva gent. Creient-se que allò era fotografia fidedigna de l'estat psicològic de la ciutadania, va dissoldre el Parlament, on hi gaudia d'una estabilitat que mai més l'ha tinguda, i va convocar eleccions... per a perdre un bon grapat de diputats i fer d'ERC la segona força amb major representació parlamentària. Bingo!.

Aquell greu error el segueix perseguint i ara, molt crescuda l'escuma, aquesta li pot passar per la cara i potser emportar-se'l. Les enquestes diuen, totes, que CiU s'enfonsa i que ERC pot obtenir de nou la presidència de la Generalitat. No hi entro; el que dic és que tot allò sembrat, se li pot tornar en contra. De fet, ja li va tornar en contra i en aquesta situació, accelerat es troba. Els que de veritat manen avui son Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana, és a dir, resumint molt, dues dones, la Muriel Casals i la Carme Forcadell, atès que elles mouen les masses i arrosseguen a la política. Cap d'elles es troba al Parlament. Jo d'això en dic "malaltia democràtica", perquè s'ha desplaçat al carrer el poder de mobilitzar i de convèncer sense tenir en compte que les emocions són com cavalls desbocats que s'han d'embridar, no sigui que ens condueixin a l'abisme, com té dit en Paulo Coelho. Ho deia aquest dimarts el company professor Pere Saló en aquestes pàgines, tot i que de manera formalment distinta: "La política, serà centralitat i serà acció inclusiva o no serà o, pitjor encara, serà caos i confusió". Doncs això.