Aquesta no ha estat ni de lluny la millor setmana per a la nostra democràcia. Els principals vertebradors d'aquesta a l'espai de la política, els partits, n'han sortit molt més que mal parats. S'han observat com els primers delinqüents del país als ulls de molta gent, segurament la majoria dels ciutadans, són els partits polítics en la seva vessant de finançament d'aquests. I si ells, els seus dirigents i les institucions que nodreixen ja vénen ocupant els primers llocs del llistat de preocupacions que envolten la societat, el que s'ha sabut del seu, per ara, presumpte finançament per la via de comissions els ha acabat esclafant. Com vaig dir aquest passat dimecres a Ràdio Estel, en la meva mensual col·laboració, la democràcia necessita sempre un gran contingut ètic i si l'ètica no acompanya els seus actors principals, aleshores la democràcia no està a l'altura. Aquesta ha estat una setmana farcida de no-ètica i aleshores feridora en excés del sistema democràtic que ens varem donar l'any 1977.
Se'm dirà, i amb raó, que res de nou s'ha vist a l'horitzó i que, per tant, d'escàndol res perquè ja hi estem vacunats. Els anomenats "casos" de finançament il·lícit, per contraris a la llei, de partits polítics han estat tants, si res més no els coneguts, que res ja no ens pot sorprendre i encara menys turmentar-nos. Així és. És una de les grans assignatures pendents i tot allò fet, des de la norma legal fins a la seves repetides modificacions, no ha impossibilitat la corrupció. Repetim perquè no resolem i no resolem perquè costa dir que la democràcia és econòmicament costosa. Venint com venim d'un règim que negà drets i llibertats fonamentals, malgrat que les noves generacions de polítics semblen haver-ho oblidat, hauria de ser fàcil dir que la democràcia ens costa diners, però que més ens costa una dictadura que nega o lamina els drets individuals i els drets col·lectius. Vell debat aquest que, en no haver-se produït en termini, s'ha esgotat en si mateix molt abans d'encetar-se. Error que arrosseguem.
Als voltants de l'any 2000, no ho preciso, se'm va encarregar de fer de "lampista", ho dic així, respecte de la llavors vigent llei de finançament dels partits polítics. Com aquesta setmana s'ha més que comprovat, el fracàs acompanyà el meu intent. A les reunions a porta tancada, totes les formacions polítiques representades en el Congrés dels Diputats acceptàvem que no podíem seguir fent trampes i que havia arribat l'hora de què la transparència acompanyés i unifiqués finançament i comptes; vull dir, per tant, ingressos A i caixa A en substitució dels ingressos A + B i caixes/compatibilitat A i B. Suposo que se m'entén. Quan s'obrien les portes als mitjans de comunicació tot era "políticament correcte", com ara es diu, i per tant es jurava sense Bíblia a sota que tot allò lliurat al Tribunal de Comptes, com preceptiu segueix essent, veritat sense falsificar era. La veritat, tota la veritat i només la veritat. I un ou!, disculpin l'exabrupte. Mai no vaig tenir responsabilitat d'ordre comptable, per dir-ho d'alguna manera, i excepció feta del diputat i avui imputat Álvaro Lapuerta, per cert gran proveïdor de bolets de Castella per als catalans a camionarros des de les seves finques i excel·lent persona, tampoc cap dels demés en teníem o n'havíem tingut. Però, tontos, el que es diu tontos, no ho érem i bé que sabíem - o millor, sospitàvem- que es lligaven gossos amb botifarres a casa de cadascú i que una mena d'ormetà a l'espanyola hi feia la resta, excepció feta de quan algú se n'anava de la boca.
La meva posició, aleshores la de CIU, lògicament, era anar cap el model nord-americà ni que sigui fent-ho en dues o més etapes, tot acceptant ingressos vinguts dels pressupostos públics; per tant, un finançament mixt privat/públic decantant a poc a poc cap el primer amb llistat d'aportacions econòmiques i persones físiques i jurídiques que les feien; IU-ICV defensava la "funcionarització" dels partits polítics; és a dir, la prohibició absoluta de rebre finançament privat i, per tant, dependre únicament del sector públic via subvencions. El PSOE, gens allunyat del punt de partida de CiU, sortia per "peteneres", puix com em va dir el diputat Fernández Marugán, prou en tenien amb el cas Filesa que ?aleshores s'estava jutjant. Al PP, se'm va dir, per en Lapuerta, que tot era "transparent" i, per tant, els sistema aleshores vigent ja els hi estava bé i més que bé quan els socialistes havien anar a parar a l'oposició. ERC no hi era i tampoc se l'esperava i el PNB, com sempre, tenia posada una espelma a Déu i una d'altra al Diable mentre jo anava pagant de la meva butxaca sopars quasi ?clandestins amb la voluntat de posar ordre en el desordre sense cap més èxit que anar buidant botelles de vi amb la nocturnitat que ens acompanyava a tots. Vi de la Rioja Alta per acompanyar als plats i i Pacharán per quan la conversa seriosa, per ser més precís i per imposició dels finolis del PNB. Vaig presentar a CDC un informe verbal que consistia en un "impossible, per ara" i aquí va acabar el nostre/meu intent amb les conseqüències, entre d'altres moltes, que avui es coneixen. No conec una ?aproximació més aprofundida que aquella en època posterior. Per tant, com he titulat, "repetim perquè no resolem", encara que avui hauria de corregir la persona del temps del verb per un "no resolen (ells)", atès que fa més de nou anys que vaig donar-me de baixa de la política activa. Un gran encert, em permeto d'afegir, donat el diluvi universal que ha vingut després.
En conseqüència, qui vulgui estripar-se els vestits, que ho faci, però jo seguiré lluint corbata mentre s'engreixa el meu grau d'escepticisme respecte de la voluntat real d'acabar amb l'opacitat i d'altres coses del finançament dels partits polítics, com ara que a la presó s'enviï al comptable i no al màxim responsable de la formació. O és que el primer no obeeix el segon? Ni tonto aleshores ni imbècil avui.
