Va passar a la veïna Malgrat de Mar l'última festa major. Els meus quatre néts (entre tres i cinc anys) van pujar a uns autos de xoc "infantils". De sobte, del pal que connecta amb el reixat elèctric va caure una intensa pluja d'espurnes sobre un dels cotxes, que va cremar els dos néts que hi anaven. Uns i altres van baixar a corre-cuita espantats i plorant.

Després de constatar que les cremades no eren greus, vam demanar explicacions als responsables que... van "arranjar" el tema regalant-nos fitxes per dos viatges més! Els nens, és clar, van fugir esperitats! I els adults vam quedar amb una sensació agredolça sobre la millorable seguretat d'algunes atraccions.

Una altra anècdota personal, també d'aquest agost, va passar en un "super" del polígon de Blanes on havia comprat un "magnífic" lluç de palangre. En obrir-lo vaig descobrir que estava infestat d'anisakis. Suposadament morts. Vaig tornar amb unes mostres a la peixateria i després de demanar explicacions i d'unes consultes internes me'l van canviar per un altre tipus de peix. Durant l'espera, davant meu, seguien netejant i venent lluços en els quals es podia observar la presència de cucs, fins i tot des del mostrador! No sóc pas llepafils, però, entre la despreocupació de l'àvia quan deia "tot el que no mata engreixa" i consumir aliments de salubritat dubtosa, hi ha un bon tros.

Les dues anècdotes m'han fet adonar que, amb qüestions de drets i reclamacions, som encara un país antic i poruc. No acabem de trobar el punt. Podem queixar-nos airadament per una minúcia i restar passius davant un greuge evident.

Ah,i també un país amb coneixements alimentaris francament millorables. Com els de la dona que, mentre jo reclamava (amb discreció), es va emportar un parell de lluços també parasitats. En comentar-li (també amb discreció): "Senyora, aquests lluços que ha comprat estan plens d'anisakis". "Quins lluços? Jo he comprat palangres!"; "Sí,és clar lluços de palangre"; "No, no, palangres!", va insistir ella, convençuda que el palangre és un tipus de peix. Ho vaig deixar estar, recordant com fa pocs mesos un col·lega gallec lloava les delícies d'una "merluza al pelangre con sus patatitas y sus verduritas" que havia menjat el cap de setmana a no sé quin restaurant.