Deia bé l'editorial del Diari de Girona d'aquest dijous passat quan afirmava que les ombres de la sospita envolten la finca lloretenca de Can Juncadella. Hem estat anys llegint a les planes d'aquest Diari informacions relatives a la reconversió d'"una antiga casa de masovers i un galliner (...) en un xalet de luxe per a convidats amb 13 suites, 19 banys, celler, piscina, saló de te, etc.". Si Can Juncadella va ser edificada a la dècada dels anys quaranta del segle XX, és perquè la legislació urbanística d'aleshores permetia fer-ho en un sòl no urbanitzable. Els esposos Juncadella-Salisachs, promotors i propietaris de la impressionant finca, segur que varen obrar conforme a llei. Una normativa, aquella, molt simple i de poques exigències que ni tan sols qualificava l'urbanisme com a funció pública. Per descomptat, el principi de sostenibilitat, ni s'havia conformat ni a la doctrina ni a la jurisprudència ni es trobava, com ara sí succeeix, a la normativa legal d'aplicació. Per tant, res a dir.

Però, tanmateix, reconvertir una casa de masovers i un galliner en una construcció de luxe com la descrita més amunt, és una cosa ben distinta sota el focus de la legislació del sòl (estatal) i la legislació urbanística (autonòmica) d'avui i d'abans-d'ahir. Tan diferent que, quan la darrera reforma del Codi Penal, es crea el tipus il·lícit de construccions en sòl no urbanitzable, precisament per apuntalar la taxativa prohibició administrativa de construir en aquests àmbits. Parlo clar: Aquesta incorporació de l'il·lícit penal té origen en el mal fer de les Administracions Públiques, aquí ajuntaments i Urbanisme de la Generalitat, sigui per inactivitat en la seva potestat inspectora i sancionadora, que és d'obligat compliment, o sigui per mangoneo i altres figures com ara el tràfic d'influències estil El Padrino. Es miri per on es miri, ni que sigui pel microscòpic forat que una agulla deixa a la roba punxada, aquesta reconversió no s'aguanta per enlloc a menys que se'm demostri el contrari. El manteniment i, en el seu cas, ampliació de construccions en sòl no urbanitzable van lligades a l'activitat que allí es desenvolupi, essent les habituals l'agricultura i la ramaderia, i, pel que he llegit, resulta una obvietat que tretze suites sumptuàries no hauran estat ni pensades ni construïdes ni dissenyades per donar cabuda a més gallines. Això és el que les Administracions Públiques estretament vinculades al cas han d'explicar i mai no han explicat. El de menys -o el de més- és si l'actual propietari és algú important a Kazahthstan. Aquesta és una pista que, en principi, no porta enlloc. Dic en principi perquè és públic que "l'home del maletí" d'existir, existeix. Però, per ara, ni sabem de l'home ni sabem del maletí.

Desitjo el millor per a l'actual sotsdirector general d'Urbanisme, antic director dels Serveis Territorial d'Urbanisme a Girona, i per la secretària de la Comissió Territorial d'Urbanisme de Girona, ambdós en situació juridico-penal d'imputats. Situats aquí, dic que és una vergonya que els arquitectes adscrits als Serveis Territorials d'Urbanisme de Girona es trobin compatibilitzats per exercir "a les tardes" la seva professió, excepció feta de tasques de planejament, com em va puntualitzar fa uns mesos l'actual director i alhora arquitecte adscrit a aquests Serveis Territorials. L'exercici lliure de la professió per part d'alts funcionaris de l'Administració Pública, i això val per a tothom, que ha d'exercir tasques d'informació, d'assessorament, d'autotutela administrativa, de fiscalització i d'altres, pugna amb el principi de transparència que el legislador espanyol acaba d'elevar als altars. Diré més: En termes col·loquials, "fa pudor", per més que la compatibilització ens hagi estat atorgada. Sempre he mantingut que, malgrat tot allò que arribem a conèixer, la corrupció més corrupta es troba sota les faldilles del Poder, no pas en el mateix Poder, i que allò del Cèsar i la seva dona, exigible als polítics, és absolutament necessari que també ho sigui pels alts llocs de la funció pública. Com pot ser que un arquitecte adscrit als serveis d'Urbanisme de la Generalitat, que és el responsable d'una demarcació, li diguis comarcal o li diguis com vulguis, perquè aquí el nom no fa la cosa, que alhora informa, assessora i endemés integra una ponència tècnica, avantsala de la Comissió Territorial d'Urbanisme, la qual decideix sobre planejament o, per exemple, sobre autoritzacions administratives de construccions a fer en sòls no urbanitzables, cas de Can Juncadella, pugui fer d'arquitecte en exercici lliure de la seva professió a les tardes, els dissabtes, els diumenges i altre dies festius? Que no veuen, els que manen, que això put? I no veuen els col·legis professionals que també això és un handicap per a la incorporació a la professió de les noves generacions que es troben davant un "terreny acampat" sense cap possibilitat d'introduir-se perquè és un "club privilegiat" on sovint -no sempre, ei!- es maneguen les coses de forma gens edificant?

No sé què fa ni què farà el Fiscal. En sap prou i més com per permetre'm el luxe d'aconsellar-li res. Però, tanmateix, jo tiraria de la "manta", també, sobre qui és qui en la redacció del projecte o projecte de Can Juncadella, quines són les seves connexions amb l'Administració Pública, si ha ?exercit en el passat alguna funció en Administració Pública, si hi ha un "pas de firma" en el seu propi despatx, per no invocar un altre tipus del Codi Penal, i així fins arribar a la llicència, la municipal i l'autonòmica, ni que sigui perquè la presumpta prevaricació urbanística, suposo que es tracta d'això, potser és l'arbre que amaga un bosc de corrupció.

En qualsevol cas, això de les "compatibilitzacions" no em mereix cap respecte.