De petit, acompanyava el meu avi a "sarau": a la sala de ball que existia damunt dels Terrassans. La sala que durant molts mesos l'any i durant molts anys fou un dels pocs referents pel gaudi de molts blanencs. La sala que actualment acull els plens i altres activitats municipals. Allà vaig tenir notícies per primera vegada de l'Esteban, més concretament de l'Esteban de Balt, ja que durant molt temps, aquest fou el seu nom artístic. Recordo com, sovint, els vocalistes de les orquestres reclamaven l'atenció del públic per presentar l'actuació d'un artista invitat, un prometedor cantant local : "senyores i senyors amb tots vostès Esteban del Balt". Tot seguit, apareixia ell, amb alguna espectacular camisa de seda calculadament desbotonada i cantava tres o quatre temes. En acabar, enmig de forts aplaudiments, els comentaris eren gairebé sempre unànimes: "que bé que canta aquest noi, fins i tot millor que el vocalista de l'orquestra!"

Més endavant, els records em transporten als anys d'estudiant a Barcelona. A la cruïlla Muntaner-París, a les parets d'un negoci de compra-venda ubicat davant de la meva pensió, on un dia vaig descobrir que algú hi havia penjat un cartell de l'Esteban. Descobrir-lo allà, a la "capital" i associar-lo a l'èxit va ésser tot el mateix. Eren els anys de les seves actuacions a diferents locals del Paral·lel. Els anys que, a banda de consolidar les seva formació com a cantant, va fer l'aprenentatge de "showman". Un aprenentatge forjat pel mestratge de grans figures del "music-hall" com Jonshon o Escamillo. Un aprenentatge que va tenir ocasió de desenvolupar i perfeccionar a bastament en el seu llegendari "Tarantos", al blanenc carrer Raval. Un aprenentatge decisiu, també, en les seves reeixides aventures artístiques centreuropees.

Fa alguns estius vaig retrobar l'Esteban a les instal·lacions d'un càmping de la platja de s'Abanell. Preparava l'actuació que oferiria als turistes aquell vespre. Un Esteban lleugerament desencisat pels esdeveniments que li havia tocat viure els darrers anys, però que, malgrat tot, preparava el "bolo" de la nit amb la mateixa professionalitat de sempre.

Vaig coincidir amb ell per darrer cop, tot just acabat l'homenatge que un nombrós col·lectiu de blanencs i d'entitats li acabaven d'oferir a la Casa del Poble. Mentre el felicitava i em disculpava per no haver pogut assistir a l'acte, em digué, eufòric i emocionat, que ell "havia fet molt per Blanes i pel turisme blanenc". No estic en condicions de valorar l'abast de la seva afirmació. Del que sí estic segur és que a la reprimida societat blanenca, catalana i espanyola dels seixanta i dels setanta, ell i el seu "Tarantos" varen aportar-hi, durant molt temps, una alenada d'alegria, de diversió i de transgressió, impagables.