tots vigilats

Tornarem a quedar als cafès per explicar-nos coses, tornarem a escriure cartes amb sobre segellat... per retornar a la privacitat. Ha caigut el vel, tots vigilats, de forma massiva, rutinària, computeritzada. Els serveis secrets dels Estats han hagut de "subcontractar", amb coacció i pactes d'impunitat, les poques i grans empreses privades d'Internet i dels telèfons intel·ligents. Seria un exemple pervers de col·laboració público-privada. És evident que Google és més poderosa que desenes i desenes d'Estats. Bigdata i metadata, els valors democràtics i liberals de defensa de la privacitat en greu crisi. Alguns diuen: "a mi m'és igual que m'escoltin perquè no tinc res a amagar". Un argument massa bonista. No és que tinguem moltes coses o poques a amagar. És que les persones no parlem exactament igual en públic que en privat. És que l'esfera privada és "sagrada" pel nostre captaniment com a persones. Per això tornarem a reunir-nos en cafès i a escriure cartes segellades i fer tractes per una nit d'hotel de paraula. Aquesta impúdica implosió del final de la privacitat està fent estralls.

Diuen que una molt alta autoritat de l'Estat va quedar tocada i trista quan es van fer públics els correus del gendre Urdangarin. L'home trist es va assabentar que la seva preferida... també freqüentava el jugador-príncep més estúpid i barroer de tots els que s'han incorporat a la família dels Borbons. La vella moral de la discreció de la societat petit-burgesa se'n va en orris. I a alguns, davant de tot això, els és igual una ?exhi?bició impúdica de la seva privacitat.

Adolescents, i no tan adolescents, penjant les seves fotos de la vida privada a Facebook, altres aplaudint la instal·lació massiva de càmeres de seguretat pels carrers. Qui processa tota aquesta informació? Ni tan sols els principals dirigents polítics... els "tècnics" en seguretat que vetllen perquè no ens ataquin "cèl·lules" islamistes radicals... ho saben tot de tots nosaltres. Escriguin cartes d'amor amb paper i lletra rodona. No se'n fiïn de l'"esborrar conversa" al cap del dia, allò escrit ja esta a la bigdata. Tots sense vel.

la camarga

Quan jo era més jove que ara i treballava al carrer Provença de Barcelona exercint d'advocat a temps complet, recordo que a vegades dinava a La Camarga, un restaurant que tenia al costat de la feina. Recordo també que en el ritual que teníem d'un parell o tres de trobades a l'any amb en Miquel Roca, ell sempre triava dinar a La Camarga. Recordo que l'últim cop que vaig sopar a La Camarga, fa un any, al reservat del costat hi sopaven l'expresident Montilla i un grup de dirigents socialistes crítics que devien passar l'escàner i els malnoms pel món socialista clivellat. No sabien que el gran componedor de Pere Navarro com a primer secretari socialista era un home, José Zaragoza, amb gran debilitat per La Camarga i altres menjars.

Fa un any, durant les eleccions al Parlament de Catalunya, en l'avió de tornada a Barcelona i amb la campanya ja començada, la directora de campanya del PP i d'Alicia Sánchez-Camacho, em va espetar: "encara tenim un parell de "petardos" més per a vosaltres". Vaig quedar amb cara de dubte, curiositat i expectativa. En aquell moment ja queien coets de totes bandes i dos dies després de l'asseveració amenaçadora el diari d'agitació i beneficis anomenat El Mundo (de Ramírez Codina, dels Codina de Girona de tota la vida) va publicar que la família Pujol i la família Mas eren uns presumptes indecents. Amb el temps tot se sap, en els moments transparents i líquids actuals que ens ha tocat viure, però alguns fills de la seva mare calculen que la difamació compensa la mentida que es coneixerà a mig termini. Tots els que hem escoltat la gravació de La Camarga entre l'Alícia i la Maria Victòria (jo confesso que ho vaig fer des dels Estats Units, extraterritorialitat per si de cas...) vam veure clar des del primer dia que el suposat informe de la policia era pura creació amb mala llet i intencionalitat de la factoria del carrer Urgell (seu del PP a Barcelona). Mala gent. Ni el ministre de la policia controlava l'assumpte, digne d'un examen de consciència i avergonyiment. Ja veuen, un ram de flors enmig d'una taula d'un reservat. Una gravació coneguda per l'amfitriona, una traca de vida privada d'una noia francament limitada en paraules, expressivitat i audàcia (una xaia multisacrificada) i un informe fals ventilat pel diari més tòxic de la Pell de Brau. La privacitat a fer punyetes... però, sobretot, la veritat a fer punyetes.

I una última pregunta apoteòsica: qui va pagar la festa? Qui va pagar la gravació i el dinar? Uns 1.000 i escaig llarg d'euros. Sembla ser que un socialista devot i entregat. En el fons, una pinça per fotre els jugadors centrals. Ja ho deia el gran Josep Pla: "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". Jo sóc un liberal en el sentit més dens del concepte. A mi no m'importa qui dóna i qui rep el semen d'una fecundació assistida, a mi no m'importa el grau d'humitat de la vida privada ("es que estoy muy seca..."), però hi ha una colla que han fotut un gran bassal de difamació i males arts. Entenen, tots vostès, perquè Espanya i les seves clavegueres representen una gran fatiga i no pas un projecte atractiu?