17 de novembre de 2013
17.11.2013

diumenge DIETARI

18.11.2013 | 07:13
diumenge DIETARI

dissabte jungla asfaltada
L'onada de morts de motoristes a la carretera demostra que continuem essent els animals del peix gros que es menja el petit. Camió es menja cotxe, i cotxe es menja moto o bicicleta. La carretera és per a nosaltres el que la jungla per als animals. En molts casos, el volant fa emergir els pitjors defectes de cada un: els despistats són més despistats, els irresponsables s'accentuen, i els violents es fan sociòpates.
Sempre he considerat que la moto és un vehicle que atempta contra el sentit de l'autoprotecció. És com comprar punts extres per prendre mal, malgrat que en la majoria de casos els accidents no són culpa dels motoristes, sinó dels conductors de cotxes.

diumenge El Big Bang
socialista
Pere Navarro finalment s'ha decidit. No tenia cap altre remei. El PSC serà el PSOE o no serà. No té altra sortida. El vell PSC, on convergien amb harmonia i punyalades socialistes espanyolistes i catalanistes és, avui, impossible.
La societat catalana demana concreció sobre el destí del país -radicalitat i extremisme ho anomenen alguns-, i no només ideologia de dretes o esquerres. En aquest context, el vell Partit Socialista de Catalunya és del tot impossible. El sector catalanista està en minoria perquè la majoria ha marxat, els han marxat o estan a punt de marxar.
Navarro ordena el tancament de files ordenat per Alfredo Pérez Rubalcaba. El primer secretari dels socialistes catalans crea, d'aquesta manera, les condicions adequades per al Big Bang socialista. De la detonació en pot sortir una cosa empeltada al PSOE, o una atomització que converteixi aquest partit en un un munt de partícules intranscendents. Els dos finals són ara mateix possibles. Com quasi tot en política.
dilluns la pianista
La pianista de Puigcerdà asseguda al banc dels acusats. Aquest és un d'aquells judicis tan periodísticament suculents per extravagants. Sense entrar en culpabilitats ni anàlisi del judici, només a l'abast d'aquells que segueixin totes les sessions minut a minut, sí que està a l'abast de tothom arribar a la conclusió que és un judici ridícul, sigui culpable la pianista i els seus pares, o producte de les fabulacions d'una veïna intransigent i hipersensible al soroll. És ridícul que aquest cas hagi acabat en judici perquè no existeixen instàncies sòlides de mediació. També és ridícul que un fiscal demani més de set anys de presó per una cosa com aquesta, i és doblement ridícul que es faci una setmana de judici per resoldre-ho.

 dimarts Capitals del crim
La realitat acaba fent estranys agermanaments, o potser agermanaments lògics? Com ara que els sicaris que posaven dinamita al Paradise de la Jonquera estiguessin instal·lats a Lloret de Mar. Les capitals del crim a comarques de Girona estan molt ben definides. La Jonquera, com a frontera que és, és una fàbrica de diners monumental en la seva vessant legal i en la il·legal. Lloret de Mar, per les seves gegantines proporcions i historial de turisme massiu, és un gran refugi per a aquells que volen passar desapercebuts.

dimecres Incendi de tardor
Aquest de Vilorpiu no és el primer ni serà l'últim incendi de tardor o hivern, però sí un dels més importants durant aquestes estacions. Sortosament no ha evolucionat com l'anterior de l'Empordà, com molts temien que podia passar. Una circumstància no dic impossible però si molt difícil perquè les orografies i boscos d'aquestes dues zones de l'Empordà són molt diferents.
Dit això, aquest incendi és una advertència als governants del país que planifiquen en funció de les velles estacions climàtiques que semblen, cada vegada més, desdibuixades. Desconec el motiu. Si el foc hagués arribat a les Gavarres, amb l'operatiu de bombers estival ja desactivat, ens podríem haver trobat davant d'un drama. Possiblement sigui difícil mantenir la superestructura d'estiu de bombers, però aquest incendi els convida a reflexionar.
 
Dijous L'exclaustració de Torramadé
L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, és un home d'una intel·ligència inquietant. Amb això no vull dir que la intel·ligència sigui inquietant, sinó que dic que és inquietant la seva intel·ligència. Tampoc dic que la intel·ligència inquietant sigui intel·ligència real perquè, en cas contrari, en Jaume Torramadé continuaria com a president de la Diputació de Girona i d'UDC.
El domini de les arts cíniques del seu discurs d'acceptació de la Mosca Borda està a l'abast de molt pocs. Ha teixit una al·locució sarcàstica, divertida, magníficament construïda, i ha comptat amb la complicitat escènica dels regidors de Salt que l'acompanyaven en el cèlebre sopar de la Minerva. Un cop d'efecte que quasi fa oblidar que avui ha parlat des de l'antic altar a l'absis principal de Sant Pere de Galligans, on el Col·legi de Periodistes ha concedit enguany les Mosques, per aquell grotesc episodi d'un poderós polític de províncies intentant comprar voluntats fràgils. Com Sant Pere de Galligans, Torramadé està exclaustrat políticament, tot i que avui ha mostrat que continua tenint habilitats oratòries extraordinàries.
 
Divendres "Mitjà" ambient
Ha mort Albert Vilalta, el creador d'aquella primera conselleria de Medi Ambient creada pel president Pujol i que molts van veure com una operació per maquillar l'esperit dretà. Potser alguna cosa hi havia de tot això, però si era aquesta la voluntat única, els va sortir malament perquè quan Albert Vilalta liderava alguna cosa, era per ser eficient. La seva gestió va començar a esculpir una Conselleria que va aconseguir sanejar rius, acabar amb els abocadors il·legals que empastifaven el país, netejar badies, impulsar les polèmiques zones PEIN... i sobretot contribuir a la consciència ambiental d'un país que no en tenia. I així, un llistat important d'accions en benefici del medi ambient (del "mitjà ambient" com en deien aquells que ni tan sols el nom sabien dir per exòtic que els sonava el concepte). Una Conselleria que amb el pas del temps va evitar moltes atrocitats al territori. Finalment es va convertir en molt incòmoda, perquè "paralitzava la iniciativa dels empresaris", deien molts d'aquells que enyoraven les dreceres i el caciquisme.
La conselleria de Medi Ambient la va fulminar Artur Mas, en una demostració clara que aquesta CiU és una evolució cap al costat obscur de la força. L'actual Govern ha destruït la Conselleria i els seus processos, i amb ella els mecanismes de protecció del medi i del paisatges del país. Actualment els informes ambientals, les llicències i els permisos de tot tipus tornen a córrer per dins de la Generalitat amb l'ordre superior d'aprovar-ho tot sense mirar massa res. Actualment els efectes no es noten massa perquè tot està paralitzat per la crisi. Però si un dia s'acaba, el drama pot ser superlatiu perquè s'han carregat -i encara no han acabat- totes les estructures de protecció. És cert que alguns tràmits eren excessius, duplicats i incomprensibles (amb el temps s'havia pervertit), però volent simplificar, s'ho han acabat carregant.
Albert Vilalta va estar a l'altre costat del medi ambient, essent secretari d'estat d'Infrastructures, perquè en realitat -diuen els que el coneixien bé- era un gestor que complia els encàrrecs amb una professionalitat i diligència difícil de trobar. Cada dia costa més fitxar gestors/polítics de dimensió. La mediocritat de la política, dominada pels maleïts partits, els ha expulsat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit