17 de novembre de 2013
17.11.2013
40 Años
40 Años
Laia Martín Hernández

La pianista de Puigcerdà

El seu cas és l'exemple de com poden ser diferents els conceptes de soroll tolerable o inadmissible

18.11.2013 | 07:13
La pianista de Puigcerdà

Fa cinquanta anys l'aire condicionat era un desconegut i a l'estiu tothom obria balcons i finestres, tant les cases pobres com les riques. Pel balcó de la meva i pels de mig carrer entraven les notes d'un jove estudiant de piano. D'estiu en estiu se li podia seguir l'evolució: de les elementals escales a composicions de progressiva dificultat. S'hi passava força hores, i els veïns l'escoltàvem tant si ens agradava com si no, sense que a ningú se li acudís protestar, i encara menys presentar una denúncia. Però tampoc a ningú se li acudia protestar de molts altres sorolls que envaïen els dies i fins i tot les nits de la ciutat. Si et despertaves, t'hi giraves de l'altra banda. Hi estàvem acostumats i ho vèiem normal. Però també estàvem acostumats i també vèiem normals altres coses. Com que les clavegueres de la ciutat aboquessin directament al Cardener, tant les que duien la merda dels vàters com les que transportaven els colorants dels tints. O que les escombraries, gairebé totes orgàniques, s'aboquessin en un solar del costat del cementiri on un grup de porcs feia reciclatge selectiu. Com que la setmana laboral ordinària fos de sis dies i la jornada, de 48 hores, més les extres no pagades, les pagades i la pluriocupació. Com que a l'hivern les habitacions fossin fredes i els llits s'escalfessin amb bosses d'aigua calenta. Com que qualsevol itinerari urbà es fes a peu, i alguns d'interurbans, també. Com baixar a telefonar a la botiga de la cantonada. Com tenir els malalts greus a casa i que hi anessin passant el metge i la infermera. Com repartir sis de família en dos dormitoris. Com rentar-se amb aigua freda al gener.
Fa cinquanta anys la nostra tolerància a les incomoditats era molt superior a l'actual. Potser l'haurem de tornar a desenvolupar, vistes les exigències de la crisi, però de moment encara no és així, i de la mateixa manera que no concebem llaurar amb bous o caminar tres quarts per anar a la feina, tampoc no admetem haver d'escoltar com un veí fa els seus exercicis de piano. El dret al silenci és una de les reivindicacions que han agafat pes en els darrers anys, fins a l'extrem que s'ha dictat alguna condemna de presó contra el responsable d'un establiment que va desatendre les peticions insistents dels veïns que volien dormir. Només cal dir que a molts llocs s'ha revisat el volum de les sirenes dels vehicles d'emergència. Cada estiu s'obre el debat sobre l'hora de tancament de les terrasses. I quan es diu que som un país sorollós és per criticar-ho. Però si ho som és perquè la conquesta del silenci avança a velocitats desiguals en les consciències dels ciutadans. Estem lluny del consens, i els sorollosos habituals encara no han empatitzat amb els que demanen silenci.
Fa cinquanta anys és força improbable que s'hagués plantejat un cas com el de la pianista de Puigcerdà. La Laia Martín feia els seus exercicis d'estudiant avançada de piano en un pis de la capital ceretana i els veïns n'estaven fins al capdamunt. Aquesta setmana el cas ha arribat als tribunals i seran ells els qui decidiran si la pianista i la seva família són un cas de prepotència i cara dura, o si els veïns denunciants estan carregats de punyetes i de ganes de fer mal sense motiu. Poca broma, perquè al principi a la Laia li demanaven set anys i mig de presó pels danys causats per la contaminació acústica provocada i per la reiteració, ja que, segons l'acusació, va desatendre les protestes dels denunciants. Al final la fiscalia ha rebaixat la petició a vint mesos, però l'acusació particular demana cinc anys i mig. Semblen peticions absurdes només per la trapelleria de fer soroll, però els demandants al·leguen haver patit conseqüències psicològiques, laborals i fins i tot físiques d'origen nerviós a causa del so reiterat, diari i infatigable del piano de la veïna.
Un cas com un cabàs? Sí, i un signe del xoc entre els conceptes del que són molèsties tolerables o inadmissibles en la societat actual, que és diferent de la d'ahir. Un cas atractiu, també, que ha sortit a diaris de mig món i que ha provocat un joc de paraules en anglès: la veïna -diu- va haver de marxar i "never went Bach", que sona com "never went back", mai no va tornar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit