08 de desembre de 2013
08.12.2013
diumenge diari de sessions

democràcia, humilitat i notícies d'Itàlia

08.12.2013 | 00:00
democràcia, humilitat i notícies d'Itàlia

principi democràtic
El president de la Internacional Liberal, Hans van Ballen, és un vell amic. Aquest dilluns, 2 de desembre, ha estat a Barcelona per recollir el Memorial Ramon Trias Fargas que concedeix la Fundació Llibertat i Democràcia. Van Ballen és diputat al Parlament europeu pel partit VVD holandès, el del primer ministre. També ha estat diputat a la Haia i ha estat involucrat en organismes internacionals. Va passar un any a Bòsnia com a militar a la reserva, quan va perdre el seu escó el 2001, en la missió d'estabilització dels Balcans. Vull subratllar, doncs, que és un home viatjat i informat. Van Ballen ha dit en el discurs d'acceptació del Memorial que no entén en absolut, com a observador exterior, que el Govern de Madrid no faci una oferta atractiva i consistent al Govern català. Ha comparat la civilitat democràtica de les relacions entre el Govern britànic i el Govern d'Escòcia en vistes al referèndum del 18 de setembre. Molts mitjans han recollit les paraules de Van Ballen com un suport "estratègic" al sobiranisme. I alguns fins i tot m'han fet responsable de "la jugada" com a president de la Fundació que li ha atorgat el guardó. Tot és molt més senzill: Hans és un defensor de la llibertat i la democràcia des de fa molts anys; i ha estat reconegut per la seva trajectòria. Ha vingut a Barcelona i ha fet una referència, en un discurs més llarg, al moment polític català. No és una defensa del nacionalisme, és una defensa de la democràcia. Els ulls del món que ens miren. A veure si ho fem bé: tot, menys el ridícul. A l'hora gran.

la feridora humiliació
Dimarts i dimecres de disgutos i terrabastall perquè algú s'ha sentit mal assegut protocolàriament en l'acte de dilluns i ha posat el crit al cel: protesta verbal, Whatsapp de reiteració i feridor, queixa formal a les més altes altures. I tot això per una cadira en una sala. No m'ocupo d'aquests temes, però qui se n'ha ocupat m'ha reiterat que el protocol l'havia fixat el gabinet del president de la Generalitat. Per tant, a sobre, no tenia raó. A mi aquest tipus de desmesures em deixen fora de joc. És ben bé que mai coneixes prou bé una persona. O que a vegades només coneixes de veritat una persona sota pressió. La vanitat, la rigidesa... i no saber que després d'un dia en ve un altre. No conèixer els partits per dins... Una lliçó d'aquesta desmesura viscuda en pròpia carn: convé practicar la bondat i la benevolència, mai la humiliació. Perquè la humiliació és la ferida més difícil d'esborrar.

els pressupostos
Aquesta setmana s'han discutit els pressupostos generals de l'Estat en comissió al Senat, la setmana que ve votació final al Ple. No s'ha acceptat cap esmena en cap de les dues cambres, ni una, d'un grup parlamentari amb diputats i senadors catalans, fora del PP. No havia succeït ni en els anys de Zapatero ni en els d'Aznar ni en els últims de Felipe González. Ens hauríem de remuntar a 1989 per trobar una situacio així. El PP no veu prou clar que el destí d'una majoria absoluta, en el millor dels casos, és ser una majoria relativa. I aquí també podem dir que la humiliació és la ferida més difícil d'esborrar. Ells sabran... per què.

terrenys i edificis abandonats
Els ministeris de defensa i de l'interior tenen un bon nombre de ?ter?renys i edificis abandonats a les comarques gironines. Els han posat a la venda... alguns, però, a uns preus impossibles, especialment per als ajuntaments, que són els únics que podrien comprar sòl rústic. El cas més cridaner és la Base Loran de l'Estartit, que està dintre d'un Parc Natural, que no pot tenir cap altre destí que el de protecció més alta. L'Ajuntament, amb bona fe i amb voluntat d'adecentar els edificis en ruïna, els vol comprar. El ministeri exigeix uns preus prohibitius. L'alcalde, Jordi Cordón, ha fet tot el que ha pogut, i no entén res. Jo tampoc. I què fa el camp de tir de Quart absolutament abandonat i amb un preu que no pot interessar a ningú? I l'edifici de la delegació de Defensa a Girona, al carrer Emili Grahit, realment necessita tot aquell edifici per als recursos humans i materials que acull? També hi ha una colla de cases quarter de la Guàrdia Civil que estan tancades, però que el ministeri vol retenir: Cadaqués, Tossa de Mar, Platja d'Aro... Valor estratègic, es pot preguntar algú? No! Cases per premiar els guàrdies civils perquè passin les seves vacances. Un despropòsit, per dir-ho suau.

notícia d'itàlia
He rebut una bellíssima foto, que il·lustra aquestes ratlles, del periodista català més italianitzat. Passa uns dies del pont a Venècia de camí cap a Roma per a la trobada d'alt nivell de dilluns i dimarts entre Enrico Letta i Mariano Rajoy. Em trasllada novetats italianes: la cort constitucional va suspendre dimecres els dos punts més rellevants de la llei electoral vigent des de 2006. Un terratrèmol institucional. Dimecres, Letta se sotmetrà a una moció de confiança al Parlament -Camara i Senato- en la qual proposarà algunes reformes de fons: unicameralisme, reforma fiscal... Letta pot sobreviure a dimecres però la seva majoria al Senat és només de vuit escons. Forza Italia de l'àngel caigut Silvio Berlusconi i el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo (pur iconoclasta) s'han constituït en la nova i furiosa oposició italiana. El constitucional ha fet saltar pels aires la norma que donava al partit guanyador una prima que el feia amb la majoria absoluta a la cambra baixa. Mesura de qualitat democràtica ben discutible, per cert. Torna la Itàlia política dels governs de coalició i de nous espais polítics. El Partito Democratico, que aquest diumenge elegeix el seu líder en primàries obertes, avui per avui és el partit institucional d'Itàlia, el partit del mig (com ho va ser la democràcia cristiana des de 1947 fins al 1992). Ara es recomponen els espais polítics: o neix el postberlusconisme o es crea un gran espai de centre. Ni l'un ni l'altre tenen líders naturals definits. Alfano és home de transició, Berlusconi és animal ferit. Ara arriba Renzo a l'esquerra, és un socialisme lleuger, tal vegada una mica tocat de zapaterisme. Ja veurem.
Venècia el desembre! Quina meravella, el meu amic té bon gust. És el mes ideal per visitar-la, no hi ha turistes i la serena calma és total, el preu dels hotels és raonable. De fet Joseph Brodsky, premi Nobel de literatura de 1987, te un magnífic llibre titulat La marca de l'aigua, que descriu la seva descoberta de Venècia la nit freda de desembre que hi va arribar. M'hi ha fet pensar aquesta foto que he rebut. Com m'ha fet pensar en aquell vermut que un dia fred vaig prendre al Florian de la Plaça de Sant Marco. A la taula del costat hi havia una noia jove i dolça que es menjava lleugerament els cabells mentre baixava el cap i tenia la mirada distreta cap a pensaments insondables. Jugava amb un anell de vidre de Murano, de color negre i vermell, com aquell elegant vestit que duia. Al cap d'uns anys la vaig descobrir en foto en una llibreria: Jan Morris, l'escriptora i periodista que ha escrit el millor llibre de viatges sobre Venècia. La vida... la vita! Era un dia d'acqua alta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook