Entrar en un nou any sempre genera expectatives. Ens és inevitable avaluar el que hem fet i el que hem deixat i a la vegada desitjar que el futur ens porti el màxim de prosperitat personal i col·lectiva. Aquest sentiment pren especial rellevància en èpoques com l'actual, marcada per una confluència de crisis -almenys econòmica, social, política i de confiança en les institucions- que han tingut l'efecte d'una càrrega de profunditat en la nostra societat. A diferència del que ocorre en altres parts del planeta, on l'optimisme vital és manifest, les societats occidentals, aquelles que durant anys i panys han compaginat economia de mercat, democràcia liberal i estat del ?benes?tar, semblen viure un moment tardoral, perceptible també entre els catalans.
El canvi d'any, pel que significa de passar pàgina, ens pot servir una metàfora perfecta davant de la necessitat de reinventar-nos i saber posar les bases d'un nou estat d'ànim. Una transició cap a un nou model econòmic i de societat que ha d'anar en paral·lel a la particular transició nacional de Catalunya. Però alerta: passar pàgina no significa oblidar les pàgines precedents. Saber d'on venim, el que hem fet de bo i el que hem fet de dolent, és imprescindible. Som fills d'una successió de modernitats que han transformat les societats i el territori. Un procés de canvi continu que s'ha accelerat durant les darreres dècades. Els que compten amb suficient recorregut vital recorden com era l'Europa de fa 50 anys? I la Catalunya de 1980? I aquella Girona qualificada de "grisa i negra"? L'experiència i les dades, per fredes que siguin aquestes, indiquen que col·lectivament estem millor del que estàvem, per molt que ara ens veiem amb l'imperatiu moral d'encarar una nova onada de modernització i progrés.
Podem acreditar que és durant els darrers 35 anys el període en què les comarques gironines han progressat més. L'acció dels governs democràtics sumada a l'empenta de la societat ha dut a terme una tasca ingent de modernització d'estructures i infraestructures. Des de l'educació fins a la xarxa viària, des de la sanitat fins a la protecció del medi natural. Conscients del salt endavant que hem fet i dels errors que també s'han comès, hem d'encarar i ajudar a construir un futur sostenible i engrescador.
L'eficiència serà, sens dubte, un dels valors definidors de la nova era. En lloc de créixer per créixer, es tracta d'optimitzar el que ja tenim. Això val per a les infraestructures, per a l'urbanisme, per a la gestió de recursos com l'aigua o per a la mateixa administració, camp en què a Girona vàrem ser pioners unificant serveis amb èxit notable a l'edifici de Santa Caterina. Durant ?l'any que hem deixat enrere ja hem començat a aplicar intel·ligència en la gestió, un bon exemple de la qual és la limitació de vehicles pesants per la N-II, fet que ha repercutit en una disminució de la sinistralitat i de la congestió. I enguany continuarem amb més mesures com la introducció de l'Eurovinyeta a l'Eix Transversal o la millora de la línia de ferrocarril que connecta Blanes amb Portbou per posar en servei les noves rodalies de Girona. Tot i que hi ha nova infraestructura que caldrà executar de seguida que la disponibilitat financera ho permeti, els esforços s'han de dirigir a gestionar bé i a realitzar les actuacions imprescindibles a curt termini, com com en el cas de la N - 141 e, tristament coneguda com "carretera de la vergonya". Imaginem, per exemple, què podria significar per al port de Palamós disposar d'un punt d'inspecció Schengen per atreure encara més creuers. Un simple tràmit administratiu que optimitzaria el port. Aquest és el camí que hem de seguir.
Igualment, els nous creixements urbanístics seran necessaris només allà on hi hagi una demanda real d'habitatge o d'activitat econòmica, tot fent que la regeneració, la renovació i la rehabilitació urbanes ?si?guin la norma i no l'excepció. Vivim en un moment en què les polítiques d'habitatge demanen audàcia, no només per la via d'augmentar la inversió pública, sinó establint incentius perquè l'habitatge buit en mans d'entitats financeres es posi al mercat de lloguer o mitjançant noves fórmules de tinença intermitja. Girona, Figueres o Olot són ciutats de les nostres comarques on s'ha detectat que la demanda d'habitatge social supera l'oferta. És aquí on cal posar una especial atenció, amb l'afany de ser el màxim d'innovadors pel benestar social.
Disposar de nou sòl per encabir activitats estratègiques per l'impuls econòmic serà una altra prioritat, atents a les necessitats de les empreses i a les oportunitats per generar nous llocs de treball. Aquesta és, precisament, la filosofia de fons de la nova generació de plans directors urbanístics que s'estan desenvolupant: disposar de nou sòl per encabir activitat econòmica en aquells indrets considerats estratègics, com ara entre Salt i Vilablareix o el LOGIS Empordà. I fer-ho amb la màxim celeritat sense excés de burocràcia, alineant totes les administracions involucrades, fet que també significa consens.
Una necessitat de consens que també serà consubstancial en la política d'espais protegits, àmbit en què, amb el pas dels anys, hi ha hagut un canvi general de percepció: si fa tres dècades es consideraven un problema, avui s'ha vist que els espais protegits, ben planificats i gestionats, poden conjugar perfectament protecció del medi natural amb desenvolupament econòmic. El parc dels Aiguamolls de l'Empordà o el de la Zona Volcànica de la Garrotxa són un bon exemple d'això. I aquest 2014 posarem fil a l'agulla per declarar el nou parc de les Capçaleres del Ter i del Freser o per dotar l'estany de Banyoles d'una figura singular de protecció. Territori i paisatge com a actius de primer ordre per posicionar-nos al món, orgullosos de la nostra particularitat i a la vegada oberts als vents de la universalitat!
Si el 2013 va ser l'any en què la frontera dels Pirineus va rebre una nova i definitiva estocada amb l'entrada en vigor dels nous serveis ferroviaris que ens connecten amb París, Lió, Marsella o Tolosa, el 2014 ha de ser l'any de la consolidació de l'esperit transfronterer. L'era de les ciutats i de les euroregions es va obrint camí per sobre dels límits dels vells estats vuitcentistes, un altre tret definidor de la nova onada de modernització. La idea de canvi, doncs, implica abstreure'ns no només de les velles fronteres físiques, sinó també mentals.
Mirar el passat a vegades funciona com a bàlsam davant de les adversitats del present, però és una droga perillosa que ens impedeix mirar endavant, cap a on realment importa. I el 2014 és un any que, en molt sentits, invita a l'optimisme i a la il·lusió col·lectiva. Un any que, en resum, convida a dir que sí. El futur no està escrit: depèn de nosaltres i només de nosaltres.
