16 de febrer de 2014
16.02.2014

diumenge DIETARI

17.02.2014 | 14:47
diumenge DIETARI

dissabte Més Diputació
La Diputació de Girona s'ha convertit en el principal proveïdor d'escàndols locals. El darrer, del qual ha informat aquest diari, sobre el curs que ha pagat l'ens a l'alcaldessa de Figueres. Irregularitats i anomalies que es coneixen perquè algú ha començat a xerrar-ho però que fa dècades que duren, i algunes de molt més gruixudes que no s'han denunciat ni difós públicament... encara. La Diputació és un òrgan que mou muntanyes de diners sense disposar de mecanismes de control rigorosos i inflexibles. La despesa depèn massa de la integritat i la sensatesa de qui en cada moment ostenta el càrrec polític. Dues virtuts o atributs escassos.

diumenge Maig de 2015
La fixació nacional és el novembre, data clau perquè passi alguna cosa després de dos anys amb una Catalunya amb supremacia atmosfèrica sobiranista. Una data que condiciona una altra que en condicions normals seria de gran transcendència: maig de 2015, que és quan hi ha d'haver -si la cosa no ha petat- les eleccions municipals. Unes eleccions apassionants perquè és possible que es trenqui un imperi que fa 30 anys que funciona, amb CiU dominant-ho quasi tot, i el que no, el PSC. Maig de 2015 és l'oportunitat perfecta per trencar amb això. Primer, pel gran desgast de CiU i, després, perquè, i en especial a les comarques de Girona, el PSC pràcticament desapareixerà del mapa local per la dificultat de confeccionar llistes. Evidentment, molts ajuntaments tornaran, com als anys 30, a ser governats per ERC, però també és una gran oportunitat per IC i, sobretot, per llistes independents que d'una vegada per totes posin els seus municipis per davant de tot.

dilluns Mútues
El nou president del col·legi de Metges de Barcelona parla del que fa temps que he sentit dir a dos presidents del col·legi de Metges de Girona, de la necessitat de compensar d'alguna manera a les persones que paguen una mútua mèdica i que, per tant, resten molta tensió i volum de pacients al sistema públic. Es proposa la fórmula de rebaixar l'IRPF a aquells que paguen una mútua. No seria cap injustícia. Les comarques de Girona, per tradició, són de les que més mútues privades té la gent. Gent que, en definitiva, paga dues vegades per una mateixa cosa. Certament ho fan perquè volen i s'ho poden permetre, o simplement perquè consideren que la medicina pública no els atén amb suficient diligència, sobretot les malalties o problemes de salut menors, però sobretot a l'hora de fer tot tipus de proves de diagnosi que la pública demora durant mesos.
Insisteixo que no seria cap injustícia rebaixar l'IRPF a aquestes persones, sinó que més aviat seria just. Però no ho faran. El sistema públic de salut no es pot permetre perdre cap ingrés i, a més a més, compta que la privada atén una quantitat de pacients que, si de sobte anessin als CAP o hospitals públics, quedarien col·lapsats.

dimarts Aeroport "low cost"
El director de directors dels aeroports espanyols, Fernando Echegaray, opina que la caiguda d'un 25% de passatgers a l'aeroport de Girona és conjuntural i atribuïble a l'estacionalitat. No és cap mentida. Però durant aquests últims anys s'ha demostrat que l'estacionalitat es pot combatre. En realitat ha caigut un quart l'activitat perquè Ryanair té altres interessos i rendibilitats. Això ho havia advertit tothom. Diu Echegaray que per la temporada d'estiu hi ha moltes possibilitats d'acords amb companyies nòrdiques. Seria una bona notícia. Però aquest aeroport s'haurà d'acostumar a aquestes pujades i baixades d'activitat que, de fet, pateix des de la seva inauguració. Mai hi ha hagut cap voluntat de convertir-lo en un aeroport estratègic pel país, sinó en allò que és: un aeroport low cost per a avions low cost.

dimecres Més mar que vies
A Portbou hi ha hagut avui una manifestació per resistir-se a morir a conseqüència de l'èxit de l'alta velocitat i el futur incert de la línia de tren convencional. En realitat hauria d'haver estat una manifestació per resistir-se a morir encara més perquè la població fa uns 40 anys que mor,amb tres moments claus de defunció: els anys 70 amb la construcció de l'autopista i l'hegemonia duanera de la Jonquera, els anys 90 amb la supressió de fronteres i dels llocs de treball que encara donava la duana (aleshores es va fer una manifestació igual) i, ara, amb l'agonia del tren convencional. Hi ha un quart factor, la desaparició d'un tipus de turisme que arribava sobretot amb el tren, però també en cotxe, i que durant tres dècades va aixecar uns quants negocis prominents amb un bon grapat de llocs de treball. I un cinquè, una carretera que durant anys més que via de comunicació ha estat una via d'incomunicació.
Portbou és víctima col·lateral de tres grans decisions polítiques estratègiques de país i de continent: la construcció de la primera autopista, la lliure circulació de mercaderies i, finalment, l'alta velocitat. Això és veritat, com també ho és que Portbou sempre ha reaccionat tard i insistint en preservar allò que és impossible, en lloc d'apostar per allò que pot canviar des de dins. Portbou pot viure del què és: un poble de la Costa Brava amb un encant ?es?trany i misteriós, producte de 100 anys d'intensa vida fronterera. Portbou ha de començar a saber viure mirant al mar i no només a unes vies rovellades que no depenen del poble. Ser frontera és una condició artificial, ser un poble de la costa és un atribut que cap govern pot canviar.
Ara sembla impossible amb un Ajuntament arruïnat i amb un veïnat cada dia més envellit, descapitalitzat i amb l'arribada al poble de desheretats d'arreu (continua tenint l'atracció estranya de les fronteres). Però arribarà un moment que tocarà fons. Des de ben menuts, amb els meus amics de Portbou (per cert, el meu poble) anunciàvem cada estiu que per fi havia tocat fons. Però sempre hi ha hagut més profunditat. Estic segur que l'abisme toca a la seva fi. Caure més és impossible.
 
Dijous Sobredosi mundial
Els dies mundials del que sigui, com aquest dedicat a la ràdio, són un invent promocional, al mateix temps que són una llauna considerable, sobretot perquè en un dia es concentren actes i activitats que, el mes lògic seria espaiar-los. En el cas de la ràdio, pitjor, perquè la gent d'aquest mitjà no té ni idea de muntar actes públics, que, sense massa excepcions, solen ser actes llargs i pesadíssims on tothom parla fins a anestesiar el públic. Per no dir a les xarxes socials, que el dia d'autos són realment intransitables, monogràfiques i sovint amb homenatges exagerats i alguns impostats. Desconec l'efecte que causen en general aquests dies mundials entre la població. A un servidor, sobredosi.
 
Divendres Fons Santos
Rafael Santos Torroella estava força orgullós de la col·lecció que havia aconseguit reunir. No en parlava massa perquè era un d'aquells senyors d'abans que no els agradava mostrar opulència i això que Rafael Santos era un gran xerraire. Com a humanista que era, tenia moltes coses a dir. De les vegades que el vaig veure, en una ocasió el vaig sentir parlar dels seus quadres en públic, va ser a Llançà, amb en Pepe Martínez Lozano, durant la inauguració del museu de l'Aquarel·la l'any 1989. Acabava de morir Dalí i parlava en concret d'unes pintures que li havia adquirit feia molts anys quan tenien bona relació amb la parella de Portlligat.
L'Ajuntament de Girona ha decidit democràticament comprar-lo. Durant mesos hi ha hagut una polèmica pel meu gust excessivament visceral. Els debats són bons amb arguments i coneixement (com el de la comissió), però últimament a Girona ha aparegut un nou poder que funciona a cop de navalla digital. Sicaris digitals que, des del partidisme més anguniós, es passen el dia metrallant insults i desqualificacions. Cada bàndol té la seva legió de mercenaris piuladors.
Desconec el valor del fons Santos Torroella -ni tan sols els experts es posen d'acord- però la decisió, al final, s'ha pres per la via democràtica i després d'un procés d'anàlisi. 

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook