Bisbe de Girona. Nascut a Torrelles de Foix l'any 1946 i ordenat sacerdot el 1973, Francesc Pardo va ser nomenat Bisbe de Girona l'any 2008. Procedent de la diòcesi de Terrassa, en els darrers cinc anys i mig ha treballat per integrar-se com un més en la societat gironina. La falta de capellans i l'escàndol de Jaume Reixach -que va presenciar l'assassinat del seu fillol a casa seva i va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb diversos homes- han estat alguns dels problemes més grans amb què s'ha hagut d'enfrontar.

Fa cinc anys i mig que està al capdavant de la Diòcesi de Girona. Com valora aquest període?

Girona és casa meva. Si vols treballar i exercir la missió que et confien, vol dir que has d'estimar Girona i, sobretot, les persones. La manera d'estimar-les és conèixer com viuen, què fan, quins problemes tenen... I per saber-ho cal anar als llocs on es troben; per tant, he intentat fer-me present a les gairebé 400 parròquies. Allà parlo amb el mossèn, em trobo amb els cristians de la parròquia, els catequistes... Però també demano una entrevista amb l'alcalde del poble, perquè m'expliqui els problemes que tenen. Un bisbe és un pastor de l'església diocesana i ha de conèixer totes les persones, les de les parròquies i la resta. I això s'aconsegueix fent-te present als concerts, actes institucionals, partits de futbol del Girona...

Es troba bé de salut, per continuar endavant?

Em trobo bé de salut, gràcies a Déu, després d'un any i mesos de la intervenció quirúrgica, tot agraint als que es van interessar per mi, els que van pregar... Estic bé, l'agenda està plena i puc anar tirant.

Un dels principals problemes de la diòcesi de Girona és l'envelliment dels capellans i la falta de vocacions. Quina és la solució?

És un problema. La mitjana d'edat dels capellans de Girona és la tercera més alta de l'Estat, amb 72,3 anys. I la majoria, amb l'edat que tenen, fan un gran esforç per atendre totes les parròquies que se'ls encomanen. Ara bé, no podem atendre-les de la manera que es feia abans. No hi pot haver un capellà per a cada parròquia, perquè n'hi ha 400 i en actiu som uns 145. Per tant, un mossèn és rector de quatre, cinc, set o vuit parròquies. Com que no en volem tancar cap, intentem que a cadascuna hi hagi un petit nucli de persones que puguin obrir i tancar, netejar... A més, hem començat a donar responsabilitat a cristians laics amb dues figures: els laics amb missió pastoral, que convoquen catequistes, van a visitar els malalts i fan allò que no pot fer el capellà; i també estem preparant persones que puguin fer alguns dies la celebració dominical de prevere. És a dir: llegir la paraula de Déu, fer el comentari i donar la comunió. D'aquesta manera, mantenim el sentit del diumenge. La gent de la parròquia es troba, prega, parla... Jo no estic desanimat, al contrari. Ara, una altra qüestió són les vocacions del presbiteriat. Tenim set seminaristes. Quan ho dic, alguns diuen: Déu n'hi do! I un pensa: són pocs. Però així com hi va haver una època que potser no es va valorar prou el paper del capellà, ara està canviant la mentalitat. Cada cop hi ha més persones que s'acosten a l'Església perquè necessiten ser escoltades, passen per un problema familiar, necessiten ajuda... Arriba un moment que estem tan cansats només de mirar a terra que la gent comença a mirar al cel.

Els laics, per tant, tindran cada cop un paper més important.

Sí. Un dia es reconeixerà que, en la transició política d'aquest país, els militants cristians que es van formar en els moviments de l'escoltisme i similars van tenir un paper importantíssim. I en aquests moments, necessitem cristians compromesos: als pobles hi ha casals, associacions... Allà on es cou la vida, han de ser-hi els cristians. No per controlar, sinó per aportar-hi els valors de l'evangeli.

Precisament, en l'homilia de Sant Narcís va dir sentir "enveja" de la passió dels seguidors del futbol pels seus clubs.

Ho deia perquè els grans aficionats senten els colors. Per ?exem?ple, l'altre dia, un aficionat del Betis deia: "Visca el Betis, mal que pierda mal que gane". Mira que són gairebé els últims, però senten els colors. En canvi, els cristians, a vegades, no sentim els colors.

Què està fent l'Església per engrescar la societat a sentir els "colors" cristians?

El primer és donar a conèixer Jesús. Es parla del seu nom, però molta gent té una idea no del tot certa del que és el nucli del cristianisme. La primera pregunta que ens hem de fer és què ens ofereix Jesús, perquè un està disposat a donar si sap el que li donen.

També va demanar als polítics que retallin per dalt i no per baix.

Els economistes, mirant la macroeconomia, diuen que vénen brots verds. Però les persones no viuen de la macroeconomia, sinó de l'economia de casa, que és molt precària. Els polítics sempre es poden equivocar, però retallar per baix potser és allò més fàcil, perquè retallar per dalt vol dir tocar institucions amb poder, prestigi i molts guanys. Per això, demano que, a l'hora de retallar, no pensin en les famílies, sinó en les grans institucions.

Molta gent creu que l'Església podria fer el mateix, per exemple, amb els grans tresors del Vaticà.

El funcionament del Vaticà és deficitari, perquè són uns serveis que arriben a tot el món i tampoc hi treballa tanta gent. És cert que s'han rebut en herència els museus vaticans, amb una colla d'obres d'art. Però aquestes són patrimoni de tota la societat. A l'església de Girona hem rebut en herència ermites, esglésies gòtiques... i si jo decideixo vendre'm una ermita romànica a uns americans, no podré, perquè està prohibit per llei. I amb el Vaticà passa el mateix. A més, si algú va a veure on viu el Papa, veurà que molts pisos de Girona estan més bé que el seu apartament. Al Vaticà, nosaltres només veiem els grans palaus, però les oficines de qualsevol Estat o ministeri tenen més prestacions que les del Vaticà.

Tornant a Girona, fa uns mesos hi va haver el cas de mossèn Jaume Reixach. El Bisbat va fer una investigació i va concloure que podia tornar a exercir les seves funcions. Què els va dur a prendre aquesta decisió?

No hi ha cap conclusió. Hi ha un procés civil obert i, en casos com aquest, hi ha un procés eclesiàstic que continua. I de moment, com que no hi havia cap conclusió, es va fer una nota dient que provisionalment tornava a fer missa. A partir d'aquí, s'ha fet aquesta primera investigació, que no s'ha tancat i es tancarà quan calgui.

Va haver-hi gent a qui li va fer la sensació que el Bisbat mirava cap a una altra banda.

El Bisbat mai ha mirat cap a una altra banda, sinó que sempre mira a totes les persones. Tant a mossèn Jaume com a les persones que van patir aquesta situació tan difícil, i les que han viscut amb patiment aquesta situació. No s'ha mirat cap a una altra banda. El que passa és que, mediàticament, hi ha qüestions que tenen un ressò. Però les declaracions del Bisbe de Girona han de ser això, només dues petites notes.

Quina relació tenen amb les altres religions de Girona?

La tenim molt estreta amb les que tenen arrel cristiana, ja que hem compartit fins i tot esglésies: a Madremanya, per exemple, hi ha una pastora que es reuneix amb la comunitat anglicana de la Costa Brava. Joan Solés, especialista de religió ortodoxa, està en contacte amb les comunitats ortodoxes. On hi ha més membres de religió islàmica, com a Salt, hi ha una relació cordial amb els responsables de les seves mesquites. I fixa't en quantes persones de religió islàmica atenem a Càritas sense preguntar-los de quina religió són.

L'informe de Càritas deixava dades bastant dures. Hi ha risc de col·lapse social?

Més que col·lapse social, el problema és que potser no tindrem prou recursos per atendre tothom com ho necessita. Atendre una persona no vol dir només dir-li: "vés al centre de distribució d'aliments o al rober", sinó analitzar la seva situació, a quina escola van les criatures, si té habitatge, problemes de salut... Hem augmentat un 25% el nombre de voluntaris, per tant, fem els possibles, però pot arribar el moment en què no tinguem prou recursos. Això sí, intentem col·laborar amb aquells que disposen de diner públic per fer front a aquestes necessitats.

Com viu la Setmana Santa?

La Setmana Santa ens fa pensar en molts moments de la nostra vida. Quan algú s'ha sentit traït pels amics o li ha mancat l'estimació pot contemplar Jesús, que va viure la solitud i la marginació. La Setmana Santa ens ajuda a tenir una visió més profunda de Jesús, però també de tot el que passa en aquesta vida, amb una mirada esperançada que és la Pasqua. I per acabar, desitjar a tothom una bona Pasqua.