L'aigua havia fet sofrir molt el poble de Tortellà. Estès en una plana de l'Alta Garrotxa té el Fluvià lluny. Ni tan sols passa per dins del seu terme. Els cursos d'aigua que té més a prop són els de les rieres del Llierca i del Juiàs. De fonts sí que n'hi ha a prop: la del Cosi, la de l'Horta, la de les Valls... Eren la solució per a la provisió de l'aigua, però encara quedaven lluny del cimbori octogonal de l'església de Santa Maria. De darrere l'absis del temple encara ara baixa el carrer de la Font. Va fins més enllà de les cases. Acaba en un camí que va a les primeres fonts públiques: la del Rector, la del Dimoni i la d'en Manté.

Era el camí que seguien les noies del poble per anar a buscar aigua a la font. A les tardes d'estiu, l'alcalde Joaquim Pagès recorda que els pares deien: "Nena, vés a buscar aigua a la font".

Amb un cantir a la mà, l'esquena dreta, i l'esguard decidit ha representat l'escultor Liberto Nogué la noia que, obedient, anava a buscar l'aigua a la font. Amb el càntir ple, tornava carregada d'aigua freda sota del sol inclement que cremava els horts.

La noia amb el càntir de Liberto Nogué, des d'ahir a les 12 del migdia, decora la placeta de darrere l'església de Santa Maria, de la qual surt el carrer de la Font. Ho fa per recordar els esforços de les joves de Tortellà i de l'escassetat d'aigua que havia patit el poble.

Joaquim Manté, l'alcalde, explica que fins ben entrat el segle XVIII l'única solució que hi havia era anar a buscar l'aigua a les fonts de fora del poble. En aquell temps hi havia més gent al poble que ara. El Tortellà d'aquella època va ser testimoniat pel viatger Francisco Zamora (1757-1812). Els ulls del viatger hi van veure dones que filaven cànem a peu de carrer. Hi va trobar una fàbrica de mocadors i de mitges de cotó. Zamora no es va aturar a donar testimoni d'un altre lloc fins força més lluny.

Els ajuntaments de l'època de Zamora van començar a donar solució al problema de l'aigua. Van procurar un abeurador públic. Hi havia molt de trànsit de corrues de mules. També van aconseguir fer un safareig i diverses fonts públiques proveïdes per l'aigua de deus subterrànies. Estan situades a la vora del poble al costat del torrent. A l'estiu, les deus s'assecaven i llavors, els veïns havien d'anar a buscar l'aigua més lluny, a les fonts de la vora del Llierca o del Juiàs. A finals del segle XIX, van aconseguir canalitzar l'aigua de les fonts i la van dur a algunes cases de l'entrada del poble. Ja entrats al segle XX, van fer una captació d'aigua a les fonts del Cosi i del pont d'en Torrent i la van dur a les cases.

"Però -valora Joaquim Manté-, era insuficient". Quan hi havia pluges molt fortes les captacions quedaven tapades i quan hi havia sequera paraven de rajar. La solució no va arribar fins a la captació del Gomarell, prop del pont del Llierca. Del Gomarell surt l'aigua que abasta encara ara el poble sense problemes.

Els càntirs de terrissa, doncs, han quedat només per a la noia que va esculpir Liberto Nogué. Ahir va explicar que hi havia estat sis mesos. Nogué va ser definit per l'alcalde com un artista popular. Similar, segons ell, als que en temps antics feien les imatges de les ermites remotes que puntegen als cims de l'Alta Garrotxa.