La presentació per part del Ministeri Fiscal de determinada querella contra el president i dos membres del govern de Catalunya ha reobert dos debats que estèrilment arrosseguem des de fa dècades: La dependència orgànica de la Fiscalia i el color polític dels magistrats o jutges. La primera m'ha semblat sempre absurda en la mesura que és la pròpia Constitució la que determina el nomenament per part del govern d'Espanya del Fiscal en Cap de l'Estat, tot i que es subratlli a partir d'aquí que aquest actuarà amb independència plena respecte de qui l'ha designat i, endemés, que és el legislador orgànic el que ha dissenyat una estructura jerarquitzada dels fiscals respecte dels seus caps immediats. Per tant, en la mesura que la designació del fiscal primer s'inscriu en una decisió política que, per definició i contingut, és absolutament arbitrària, el lligam govern-fiscal en cap de l'Estat és un fet cert, innegable i indubtable.

Que actuï amb independència plena és quelcom diferent: No té necessitat de demostrar-ho. Aleshores intervé el principi de confiança que en Dret és quelcom no necessàriament coincident amb la valoració política que es pugui fer des de la malfiança. Es produeix així una mena d'empat tècnic en la teoria que es desempata per la simple raó que qui té les de perdre en l'àmbit mediàtic és el Fiscal en Cap de l'Estat. Ha estat sempre així i sempre més serà així, previsiblement, perquè sempre es podrà "veure" la llarga mà del governant instant determinada actuació d'aquell ni que sigui una mentida. L'obediència deguda, subs?trat principal del principi de jerarquia que impera en la Fiscalia, es motiva per la unificació de criteris en l'activitat d'aquesta en les distintes instàncies judicials. S'equivoca, per tant, qui vulgui fer un comparatiu amb les institucions públiques fonamentades en el principi de representació democràtica. Fiscal i Alt Funcionari de l'Estat té la seva equivalència; fiscal i diputat, per exemple, no resisteix cap mena de comparatiu. Però alguns, per ignorància o per portar l'aigua al seu molí, la fan, malauradament.

A partir de l'entrada de l'esmentada querella criminal en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha reiniciat el segon dels debats estèrils més amunt apuntats: El "color polític" dels magistrats-jutges que han de prendre la decisió d'admetre-la a tràmit o d'inadmetre-la. Que el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial es troben viciats, en origen i, per tant, cadascun dels seus membres es troben "tintats" políticament és un fet incontrovertit. Ho acaben de repetir els Jutges Degans d'Espanya en la seva recent ?reu?nió anual, tot criticant de dalt a baix la metodologia d'elecció. Però aquesta no és sortosament la situació en què es troben els magistrats i els jutges, col·lectiu sobre el qual recau avui posar ordre en el desconcert que ha provocat conèixer la corrupció imperant arreu de l'Estat, essencialment en els àmbits de govern de les Administracions Públiques. Emetre judicis de valor, com s'ha fet, en relació al que faran els magistrats que han de tractar la querella presentada és un fora sentit. Presentar-los com a "conservadors", "progressistes" o "professionals", en funció de la seva adscripció (o no) a les distintes associacions de jutges, i d'aquí deduir el seu tarannà a favor o en contra de l'admissió de l'esmentada querella, és un mal fer que fereix de mort la mateixa Democràcia i llur institucionalització. És una indecència.

El jutge també és un Alt Funcionari de l'Estat, però a diferència del Fiscal en Cap del mateix, la Constitució i les lleis el preserven del joc polític. Ni són nomenats per governs ni són cessats per governs. La seva funció no és menor: Arbitrar, mitjançant sentència, una col·lisió de conflictes. Les respectives lleis jurisdiccionals són, totes elles, garantistes per excés. Les parts confrontades es troben sempre en igualtat plena de condicions. El veredicte es fonamenta en Dret i no pas amb la lleugeresa en què es practica la política, sinó fent ús de raonament lògic-jurídic que dóna lloc a una decisió i cobertura legal a la mateixa. Essent així, seria propi de país seriós i de ciutadans rigorosos que deixéssim fer a jutges i a magistrats, com també que mai els prejudicis ens portessin a polititzar ni a priori ni a posteriori les seves decisions. Si no ho fem, ens endinsem encara més en el caos institucional en què ens trobem. Demano, doncs, respecte per als jutges i els magistrats.