L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha aconseguit que també enguany el Ple de l'Ajuntament li hagi aprovat els Pressupostos Municipals per a 2015. Els pressupostos constitueixen l'eina més preuada per governar. En conseqüència, tot i que la llei fou modificada amb la voluntat d'evitar bloquejaments inútils per capriciosos, capaços de fer trontollar un govern municipal en minoria, però incapaços per substituir-lo per un de nou, allò cert és que a Girona no ha estat necessària l'aplicació de l'automatisme d'aprovació pressupostària. Sempre s'han aprovat, en aquest mandat que fineix, comptant la minoria governamental, CiU, amb suport actiu o passiu d'almenys la meitat més un dels seus membres. L'alcalde Puigdemont ha demostrat ser un equilibrista en el desequilibri permanent que li dóna disposar de tan sols deu dels vint-i-cinc regidors que integren el Consistori. Això explica que fent ús de l'asimetria, que implica diàleg permanent i constructiu, s'hagi mantingut en el càrrec.

La victòria de CiU d'ara farà quatre anys fou gran, per una part, i tan amargant com gran, per l'altra. M'explico: Des de 1979, l'alcaldia de Girona havia estat ocupada pel cap de llista del PSC, uns mandats amb majoria absoluta i altres essent la minoria majoritària però assolint governs estables prèvia aprovació del cartipàs. Una i altra opció varen donar a l'Ajuntament de Girona una gran estabilitat política sobre la qual es va edificar una acció de govern que sempre fou validada com a bona o molt bona pels electors.

L'any 2009, acusant el PSC una certa fatiga de l'anomenat "nadalisme" i, sobretot, pagant la factura en solitari del defenestrat tripartit, els socialistes fan figa en el conjunt de Catalunya, salvant excepcions com ara Lleida, on ja havia superat el "siuranisme", i cedeix el lideratge a CiU, també a Girona. Però s'observa aquí que tant votants clàssics del PSC com de CiU s'abstenen de fer-ho, probablement perquè Pia Bosch fuig sense poder fer-ho del tot de l'ombra del gran alcalde del segle XX i, en el seu intent, no ofereix un perfil suficientment atractiu i perquè Puigdemont és nou a la plaça tot i ésser regidor, el seu discurs no encaixa en l'ortodòxia convergent d'aleshores per ser precursor del sobiranisme que avui lidera el president Mas i per la seva gosadia/utopia de fer govern, si cal, amb l'esquerra de l'esquerra, el seu i el meu bon amic Joan Olòriz (ICV), i si cal amb la CUP passant per descomptat per ERC, la gran castigada a les urnes locals.

Dic que la victòria gran de CiU, guanyar per primera vegada les eleccions a la capital de la demarcació, esdevingué amarga perquè, superada la campanya electoral, ICV, la CUP i el propi Puigdemont deixen de festejar-se com ho feren en molts debats en detriment del PSC, i es troba, cadascú, en el lloc que per ideologia, programa i electorat els era natural. CiU al govern, negant-se a constituir una aliança permanent amb el PP que li hauria lliurat estabilitat política, el PSC a l'oposició, i amb ICV i CUP d'acompanyants des de la distància. Observant aquest mandat municipal des d'una perspectiva de conjunt, crec no equivocar-me si dic que pitjor entesa s'ha produït entre els distints grups integrants de l'oposició que entre el govern de CiU i tots i cadascun d'aquest, un per un i també en la seva totalitat.

Ho valoro així deixant al marge la fatídica desfeta en el temps del grup socialista, que parla per si sola, o la parcial trencadissa interna de la CUP. El responsable d'aquest desequilibri equilibrat és l'alcalde Carles Puigdemont, sense cap mena de dubte, que ha tingut contents i enganyats, en llenguatge col·loquial gens pejoratiu per a ningú, tota l'oposició, que ha estat incapaç de vertebrar-se com opció certa de govern alternatiu per la permanent malfiança dels grups integrants de la mateixa respecte de la bondat de la companyia de la resta.

En Puigdemont que, com jo mateix, és "de lletres", ha demostrat ser un bon matemàtic i millor psicòleg. Per alguna cosa partirà aviat com a cavall guanyador de les properes eleccions locals. Totes li ponen i endemés ara sí que té encaix en la renovada CiU.