dissabte Empuriabrava

Passejo per Empuriabrava. Feia temps que no ho feia. Durant anys de joventut va ser la meva capital del sarau preferida. Tant Empuriabrava com la veïna Santa Margarida són dos esperpents irrepetibles, sobretot perquè només una dictadura pot permetre convertir un paisatge tan bell en dos espants sense pal·liatius. Però fet el mal, avui són la constatació de la sort d'un sistema força garantista. Quan els promotors, que van ser empresaris fidels i per tant premiats pel franquisme, van fer sacs de diners i van marxar d'esquitllentes cap a casa, es va desfer el decorat. Van començar a explotar fosses sèptiques, a esquerdar-se cases, carrers i canals, a caure cables elèctrics, a emergir hipoteques amagades... En pocs anys, les dues marines es podien haver convertit en símbols mundials de la decadència i l'estafa. La garantia dels ajuntaments de Castelló d'Empúries i Roses van fer que aquests dos deliris no es convertissin en paisatges de després d'una guerra nuclear. Als Estats Units serien ciutats de vacances mig derruïdes i poblades per desesperats, herbatge i rates. Aquí trigarà més temps a passar això.

diumenge país desmemoriat

Passant per davant del viaducte del tren de Girona, anant cap a Correus, m'he trobat un gran mural que expressa un crit d'auxili de la fauna del riu i unes lletres rotundes que exi?geixen: "Més aigua al Ter". Una pintura molt impactant que sacseja consciències, malgrat que no arribarà a les consciències que caldria perquè la reivindicació tingui efecte.

Això sí, el mural serveix per recordar-nos que el transvasament de l'aigua del Ter cap a Barcelona -un atemptat històric al medi ambient, a la sostenibilitat i a la lògica- continua igual cinc dècades després. No va servir de res el moment de la sequera de 2008, les grans manifestacions i els compromisos parlamentaris del Govern català. La Generalitat, sigui del govern tripartit o de Convergència, no ha complert el compromís d'anar disminuint gradualment espoli d'aigua. I el més greu, llevat d'uns pocs activistes, a la societat gironina li és indiferent tenir un riu moribund per la incapacitat dels polítics de resoldre el subministrament de la insaciable Barcelona.

El Parlament de Catalunya és de fireta, força inservible, perquè el Govern incompleix un percentatge elevadíssim de tot allò que aprova. Si un país i un Govern no es prenen seriosament el seu Parlament, com podem pretendre que algú de fora li doni crèdit?

dilluns falsificant la realitat

El periodisme tradicional (n'hi ha molt bo, bo, regular, dolent, molt dolent i nauseabund) està preocupat per un fenomen que s'ha consolidat a la xarxa: l'activisme polític, sovint antisistema d'extrema esquerra, però també d'extrema dreta, disfressat de periodisme. Ho fan amb unes publicacions que formalment es presenten a internet amb el format clàssic del periodisme. La diferència irreconciliable és que les "redaccions" d'aquests mitjans estan poblades d'extremistes relacionats amb partits polítics o organitzacions polititzades, que en cap cas tenen la voluntat d'informar ni de fer de reporters. La seva finalitat és la influència o l'atac i ho fan difonent notícies de realitat augmentada o simplement falses.

El periodisme tradicional no ha de preocupar-se. Ja a principis del segle passat van existir, en paper, aquestes publicacions, encara que aleshores tenien la decència de dir a la capçalera que eren l'òrgan oficial de tal i de qual. El periodisme tradicional només s'haurà de preocupar el dia que decideixi fer cas a tota la falsificació de la realitat que publiquen els partisans d'internet.

dimarts fusions de parcs

Del nou model de parcs naturals que impulsa la conselleria d'Agricultura, ha transcendit que es plantegen fusionar algunes direccions de parcs molt propers entre ells. És el cas dels Aiguamolls i el cap de Creus i el paratge de l'Albera. Han posat sobre la taula fusionar els tres espais i posar al capdavant una direcció molt més "potent". La notícia en si no és bona ni dolenta perquè l'hàbit no fa al monjo. És cert que estan a tocar i que una direcció és, al cap i a la fi, un lideratge. Però mentre la Generalitat no hi destini més recursos humans i materials i, sobretot, no es cregui més els parcs, poca cosa hi ha per fer més enllà d'estratègies de despatx i canvis de directors.

dimecres fronteres reals

Espanya i França -en aquest cas RENFE i SNCF- no tenen cap interès, sinó més aviat tot el contrari, en què els habitants de les seves zones frontereres es relacionin, facin negocis i progressin conjuntament. És el cas de la Catalunya del nord amb la del sud. Em trobo un antic company de Figueres, que actualment treballa a Perpinyà. El suposo content perquè Figueres es troba a 15 minuts de TGV o AVE de la capital rossellonesa, amb la qual cosa la vida li deu ser força còmoda. Res més lluny de la realitat. El primer tren que surt de Figueres-Vilafant arriba a Perpinyà a quarts de deu, una hora poc francesa perquè quan t'hi poses ja quasi és hora de dinar. Per si això fos poc, no hi ha tarifa Avant, i anar i tornar costa la fortuna de 42 euros diaris. Aquí no s'acaba el despropòsit: mentre que per anar a Girona o Barcelona hi ha un gran descompte del preu de pàrquing a Figueres, en el cas d'anar a Perpinyà, cal pagar tota la tarifa.

Ens podem omplir la boca d'Europa i polítiques transfrontereres. La realitat és tossuda: els estats amb administracions molt centralitzades són una monumental rèmora.

Per cert, l'antic company, que podria fer el trajecte amb un quart d'hora, cada dia s'hi desplaça en cotxe i triga una hora. Delirant!

Dijous conseller bonze

De nou el conseller de Salut, Boi Ruiz, ha hagut de suspendre el concurs per a la gestió del Centre d'Assistència Primària de l'Escala, que dóna servei a aquesta població i a la resta de pobles de la subcomarca. És la segona vegada que ho atura, després que el 2013 ?esti?gués a punt de cometre la colossal imbecil·litat d'adjudicar un centre de salut a una empresa dedicada a la neteja i a fer cava i, sobretot, sense cap tipus d'experiència en el camp de l'assistència mèdica.

De nou un territori mobilitzat i uns mitjans de comunicació locals amb força han aconseguit dues victòries sobre Boi Ruiz. Compte, però, que el partit no ha acabat i Artur Mas insisteix a mantenir el conseller més bonze de la història.

Divendres L'indomable

A Santi Vila se li poden criticar moltes coses, però mai falta de valentia política. El conseller figuerenc és un indomable i un incontinent, cosa que, al meu criteri, és un valor més que un defecte, perquè sovint permet escoltar d'un polític allò que pensa. L'home ha dit que està més a prop de Junqueras que de Duran. Ha dit quelcom que pensen el 90% de càrrecs convergents i que no s'atreveixen a dir en públic. Càrrecs que van avançant amb sigil en el seu pla per desfer-se de Duran i de la gent d'Unió que no vulgui ser absorbida per Convergència.