Ha mort Convergència i Unió. Que Déu la tingui allí on es mereix. Després de saber-se, el seu enterrament ha estat de tercera. Ni una esquela. Tampoc no han tocat les campanes. L'església, buida. Ningú no ha plorat. El mort ha estat dipositat en una fossa malgrat la seva rellevància en vida. Res de res. Què li ha passat?, es pregunten alguns que no segueixen l'actualitat. Ha patit el mal del procés, ha estat la resposta. Primer accident amb resultat de mort després que la mateixa malaltia hagi deixat amb paràlisi generalitzada el PP, a la UCI el PSC i en estat de submarí IC-V. El procés segueix. Ningú no sap en què consisteix ni menys cap a on va. De moment s'ha cobrat la primera víctima després que una amalgama de no se sap ben bé què s'hagi emportat Barcelona i hagi entronitzat una activista antidesnonaments com a alcaldessa. Si el mort no ha tingut ploraneres, l'Ada Colau no tingué cap patrici de Catalunya de cos present en la seva elecció. Són coses de la vida i de la mort. Inescrutables.

La gent s'interroga sobre el perquè de tot això. Ho fan principalment els que han fet la giravolta de passar a ser independentistes després d'haver estat estacionats durant anys i panys en el catalanisme polític, allò de ser forts a Catalunya i intervenir en positiu en la vida política espanyola. D'haver transitat d'allí cap al sobiranisme i trobar-se avui amb les maletes fetes per sortir d'Espanya. Es pregunta, sobretot, si no deixa de ser una maleïda contradicció predicar la unitat de les forces polítiques catalanes, una quimera en la nostra història comuna, per ara prescindir, el partit més important d'ençà 1980, del soci més soci que mai no ha tingut cap força política catalana des de la reencarnació del catalanisme cultural en catalanisme polític, fa alguns segles. Doncs sí; ho és, però ja he dit que ningú no ha plorat en aquest enterrament societari. Si més no, de manera pública, que és com es mostra el dol en primera instància. Ningú no ha enaltit els gairebé trenta-sis anys de presència ininterrompuda en les institucions polítiques de l'Estat, de la comunitat ?autònoma, de la província, dels ajuntaments i dels consells comarcals. Res de res. Ni un mot d'acomiadament, ni un mot de ?reconeixement. S'ha mort i s'ha enterrat.

I qui són els hereus?, es pregunten el més pragmàtics. Ningú no ho sap. Sembla que això es coneixerà la nit del 27-S, quan se sàpiga què han dit les urnes si és que finalment hi ha convocatòria electoral. Tanmateix, si alguna cosa s'ha après al llarg dels gairebé quaranta anys de ?democràcia en aquest país, és que la desunió resta (a tots) i la unió multiplica (per a tots). Si anem a les estadístiques, el mort que sense funeral ha estat enterrat aquesta mateixa setmana venia perdent gas. No s'hi val a dir, com s'ha afirmat, que fou el guanyador dels darrers comicis municipals sense afegir que, havent guanyat, va fer el pitjor resultat de la seva història des de 1983, que ha deixat anar més d'un centenar de milers de vots i que el seu altre soci, el no fiable, l'ha foragitat de la corona de Barcelona i va conreant territori i guanyant adhesions sense que es vegi un aturador d'ambdues coses. Hi ha amors que no s'expliquen malgrat que se sàpiga que un líder corre el risc d'estimbar-se si només fa cas als oracles que a determinats mitjans de comunicació es troben. El líder lidera, o això hauria de fer, però mai no transita entre aplaudiments pagats a bon preu i les seves pròpies retòriques, que de tant repetir-les se les creu ni que falses siguin. Si endemés té vocació de trituradora, perquè el seu ego és endimoniadament infinit, aleshores es converteix en problema. De fet, avui Catalunya té un problema.

La mort de CiU és una molt mala notícia. S'ha liquidat definitivament la moderació i el seny. Com en el futbol, aquell que no es fa amb la centralitat del camp, qualsevol el pot foragitar de la capçalera de la lliga. Vegin Barcelona, vegin Madrid, els seus respectius ajuntaments. El ?nombre d'accidents que ha provocat el procés és tan elevat que potser no fa altra cosa que anunciar-nos canvis radicals en el tauler polític conegut fins avui. La ?confrontació dels extrems només pot ser conflictiva i dolorosa. Tot està a punt per l'incendi menys els bombers. Paradoxal.