el dia després

Suposo que esperen que els expliqui un dels fets més rellevants de la setmana: el final de la federació de partits CiU. La veritat és que tinc poc a afegir. Dijous a quarts de dues de la tarda s'acabava una federació de dos partits que han treballat junts durant 37 anys. Amb objectius compartits. I ara, per una qüestió de fons sobre la qual tenim divergències profundes, s'ha acabat. La roda de premsa la vaig seguir amb la tauleta des del despatx del company Jordi Jané. En el moment del torn de preguntes de la conferència de premsa ens van cridar a votar. Ens vam agrupar els parlamentaris d'encara CiU mentre ens anaven arribant més detalls. La votació va ser llarga. La correcció i les

formes es van mantenir en tot moment. Després vaig mantenir una breu conversa amb Montserrat Surroca al saló dels passos perduts del Congrés, companya de llista en dues eleccions. El dia del seu aniversari. Ens vam reconèixer que les discrepàncies eren substancials. Un cert alleugeriment mutu, crec que es respira.

En termes més personals, els he de dir que aquests últims anys han estat no fàcils, per dir-ho d'alguna manera el·líptica. Però no sóc de fer impúdica confessió del que ja ha passat. Algun dia, potser, d'aquí a molts anys, en un esbós de memòries, escriuré algunes coses increïbles. O potser ja me n'hauré oblidat.

Ara és l'hora de mirar al futur. A tres mesos d'unes eleccions en les quals ens comptarem els partidaris de la sobirania, de l'autonomisme i d'aquesta tercera via que no té resposta per part dels poders de l'Estat. La font de l'autonomisme s'ha assecat. Aquests anys finals del Partit Popular han estat irrespirables, ja no ens deixen ni gestionar les adopcions de criatures ni fer la publicació del Diari Oficial de la Generalitat. Crònica d'una asfíxia premeditada, recuperant el títol del llibre que l'any 1986 va publicar, amb gran lucidesa, el professor Ramon Trias Fargas.

Ara, demòcrates catalans de tot tipus d'orientació ideològica, ens posicionarem en una crida a les urnes a 100 dies vista.

He notat que, un cop més, la política espanyola va molt despistada sobre el que succeeix a Catalunya. Dimecres a la tarda estava treballant a la Comissio d'Afers Exteriors. Una diputada del Partit Popular per Alacant se m'acosta i em diu: "Me parece asombrosa tu templanza. Tu partido se está evaporando y tú aquí hablando de todo y en profundidad". Estimada, ja veuràs que d'evaporació res de res. Una nova realitat àmplia, esponjosa, de base granítica i oberta... està a punt de comparèixer en l'escena política. Un gran capgirament en les ofertes electorals que veurem entre juny i juliol.

una decisió amb segones

S'ha tancat l'acord de governabilitat a les Illes Balears, que desplaça el PP a un córner. Votants del PP no el van votar molestos per la seva política lingüística. A Mallorca "es xerra mallorquí", i qui vulgui tocar això es picarà els dits.

La qüestió és que en el pacte d'investidura el partit Podem no ha entrat al govern -com és consigna arreu- però, en canvi, ha demanat la presidència del Parlament balear. Què s'amaga davant aital decisió? El president del Parlament és la segona autoritat de la Comunitat Autònoma. Els Reis d'Espanya freqüenten Mallorca... Podem busca una foto sistemàtica d'un república rebent el monarca.

grècia

Parlo amb un economista molt ben informat del que passa a Grècia. Em diu que la línia de frontera per saber si Grècia es queda a la zona euro o no és el 30 de juny, quan han de fer front a pagaments importants. Si no, la intervencio definitiva. Ell aposta que hi haurà un acord final entre el primer ministre Alexis Tsipras i la cancellera Angela Merkel. No és el PIB de Grècia en la zona euro ?(menys del 20%) és el precedent que es pot crear.

uns pressupostos creatius

El Govern del PP farà quelcom mai vist en 35 anys de governs de tots colors: presentarà uns pressupostos a les Corts Generals i al cap de cinc dies les dissoldrà i convocarà eleccions. Normalment, en aquests casos, es prorroguen els pressupostos vigents. Dic això per avisar d'uns pressupostos que seran una veritable carta als Reis d'Orient sense conseqüències pràctiques. Si durant anys les partides del Gobierno per Girona han estat creatives i inflades... ja podeu imaginar com seran aquest any.

política italiana

El primer ministre italià és un democratacristià d'origen que lidera l'esquerra, Mateo Renzi, l'home de la comunicació ràpida i que ha entès els humors dels primers compassos del segle XXI. El president de la República italiana és una democratacristià del sud que es caracteritza per la modèstia i la prudència. El president Sergio Mattarella és un referent que es va consolidant. El món de Silvio Berlusconi (77 anys) està en retirada i a l'espera d'un nou líder o hereu que no acaba de néixer.

Dues pel·lícules molt recomanables per entendre un món italià del segle passat: Il Divo, una part de la vida de Giulio Andreotti i La grande bellezza, crònica de la decadència de la carn i de la moral a través de la vida de Beppe Gambarella.

Un món que s'acaba. A Itàlia, la democràcia cristiana ha sabut entrar al segle XXI.