Europa està suportant una onada migratòria sense precedents immediats que ens arriba des de l'Orient Mitjà, políticament i econòmicament desequilibrat per les guerres instades per Occident o alternativament per moviments islàmics radicals, integrada per milers i milers de persones que fugen dels conflictes armats i de la persecució religiosa que els acompanya a la recerca d'asil polític. Aquesta massiva migració no amaga l'altra més coneguda, que té l'epicentre en el nord d'Àfrica, principalment Marroc i Algèria, causada per l'exasperant situació econòmica en la qual malviuen els que s'aventuren a fer-se a la mar. Ambdues es troben encallades en la no solució dels conflictes de tot tipus que provoquen en un continent, el nostre, que va a la deriva i que ja ha entrat, fa anys, en la decadència sense haver-se constituït de fet i no pas de llei en una veritable Unió Europea.
Les imatges que colpegen la consciència de la immensa majoria dels ciutadans europeus no tenen correspondència amb la lentitud amb què es mouen els governs dels estats membres de la UE, alguns d'ells obertament oposats a rebre la quota part dels immigrants, ni tampoc en la paquidèrmica maquinària d'aquesta. Europa, la qual segueix essent «can seixanta», perquè els interessos estatals de tota mena, com ara els comercials o els geopolítics, no sempre discorren en el mateix sentit, per la qual cosa entre la burocràcia unionista i els pals a les rodes que les parts hi posen, no acaba quallant la UE tal com alguns l'hem visionat des de sempre: un únic estat, sota una organització territorial de naturalesa federal. Tot i que el futur està sempre per escriure, jo ja he perdut la fe posada en la construcció d'una veritable potència política i econòmica que unifiqui la veu en el sentit més extens de la metàfora.
La sortida que sembla imposar-se en aquest nou gran problema europeu és una distribució dels refugiats per quotes. No tots els estats membres de la Unió Europea hi estan d'acord. Mentre alguns construeixen murs físics que els aïllin de l'onada migratòria, altres hi posen condicions polítiques que en murs legals es reconverteixen i que serveixen a la mateixa finalitat. En qualsevol cas, sigui quina sigui la solució que s'acordi, aquesta serà provisional, transitòria i mai definitiva perquè els fets (en anys) ens diuen que, siguin quines siguin les causes, la immigració per terra, mar i aire va a més i no es pot aturar. És un fet connatural a la persona humana que la història està registrant des de fa mil·lennis: Fuig de la misèria a la recerca d'un benestar mínimament acceptable.
Que alguns diuen que la immigració és un problema, però alhora també és una oportunitat per a Europa, ho considero una versió sectorial actualitzada del bonisme imperant fonamentat en el no-res. Ni és oportunitat, perquè Europa amb prou feines aixeca el vol, com demostren les dades sobre el seu producte interior brut i el nivell d'aturats i, per tant, no pot oferir feina als nouvinguts quan tampoc la pot oferir als propis, ni tampoc ho és des del punt de vista de cohesió social, com s'està observant des de fa temps i les dades electorals avalen. No es pot dir que Europa té davant seu la possibilitat de retrobar les seves essències amb la crisi migratòria quan està erosionada per la pèrdua de valors i desconstruïda per la gran crisi econòmica que segueix patint. Pot donar pa si ha tancat la fleca?
