És ben lògic que, en una societat en decadència com és la nostra, s'hagin ensorrat del tot els antics manuals d'urbanitat, que de fet ho eren de civisme i de bons costums; de respecte vers els altres. Els temps són distints i la pràctica de la vida no és altra cosa que una correspondència amb aquells. Així, quan els tacos, com en dèiem respecte d'algunes expressions pròpies dels carreters i dels camàlics d'aleshores, s'escolten a les ràdios i a les televisions amb total naturalitat, es comprova que els usos socials ja no són el que foren. Avui es porta el low cost en el llenguatge. Molt millor com més barroer, groller, sapastre, bast i potiner sigui. Els mal educats triomfem.

Mal educat a la casa dels pares, a l'escola, a l'institut i, si s'escau, a la universitat, perquè la seva traducció en l'espai dels coneixements ha vingut precedida per la bel·ligerància respecte de tot allò heretat. El progressisme d'aquest país, practicat per nombrosos creadors d'opinió i no pocs docents, intel·lectuals de ment estreta tots ells pendents de la revolució impossible, ha tingut com a primer (i únic) objectiu el fer tabula rasa de tot allò conegut aprofitant l'arribada (i la pràctica) de la democràcia. En nom seu i sota la seva empara, s'han dit les més grans estupideses mai escoltades, com ara la desobediència respecte de les lleis, el resultat de les quals la tenim davant els nostres propis nassos: des del fracàs escolar, denunciat per tots els organismes internacionals que tenen alguna cosa a dir-hi, fins el desajustament de la formació professional i d'algunes carreres universitàries respecte de la inserció laboral posterior. No s'ha entès mai que dues línies paral·leles és materialment impossible que convergeixin. I així ens va en l'atur juvenil, un estrepitós fracàs col·lectiu, i així ens seguirà anant, perquè la persistència en l'error s'ha convertit en simple inèrcia.

L'altre dia vaig anar a la sucursal del BBVA de la plaça Marquès de Camps de Girona. Tip de la seva ineficiència en matèria de les obligades declaracions i aportacions documentals que en matèria de blanqueig de capitals tots hem hagut de fer, les quals ja havia realitzat allí en persona feia mesos malgrat que el seu programa informàtic digués el contrari, la qual cosa em provocà retenció de compte, retorn de rebut domiciliat i promesa d'explicació que mai em va arribar, la meva presència allí no tenia altre objectiu que cancel·lar el compte. Si ells no em tracten bé, jo no tinc per què suportar-los més.

Doncs bé, mentre jo tractava de vostè el jove que em va atendre, ell constantment em tractava de tu. A la sisena vegada, li vaig engaltar un "si jo el tracto de vostè, per què vostè amb tracta de tu?". Per l'expressió de la seva cara, ningú abans li ho havia dit. No va saber què dir-me. Segur que tenia (té) titulació universitària, però segur també que no l'havien educat de manera adequada per merèixer-la i destinar-lo a atendre a la clientela, cosa aquesta última que diu molt poc dels procediments selectius i formatius del BBVA.

Me'n vaig anar ben satisfet: de la cancel·lació del compte per la contrastada ineptitud de l'entitat bancària, com així els ho vaig dir, i de la lliçó de modus, com deia la mare. L'edat, com jo mateix em dic, em permet certes coses com ara aquesta. Que tornin els manuals d'urbanitat, ni que siguin actualitzats.