"El biobanc és el banc bo", bromeja l'Aina Rodríguez Vilarrupla, la coordinadora del biobanc de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (Idibgi) quan li pregunten a què es dedica. Amb una pota a l'hospital Josep Trueta i una altra a les noves instal·lacions del centre de recerca al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt, el biobanc de l'Idibgi custodia el material biològic que els pacients gironins cedeixen per a la investigació de malalties com el càncer, els trastorns metabòlics o l'esclerosi múltiple. En total, aplega més de 50.000 mostres provinents d'uns 3.000 donants que poden anar des de la sang, la femta, el líquid cefaloraquidi, el teixit adipós o un tumor.

"On hi ha recerca i un hospital potent, és gairebé imprescindible un biobanc", explica Rodríguez. I és que aquestes infraestructures públiques no només emmagatzemen les mostres, sinó que les preserven en bon estat i les gestionen sense afany de lucre per proporcionar-les als investigadors seguint una estricta legislació.

"Quan d'una gota de sang en treies el colesterol o la glucèmia, no passava res, però quan en pots genotipar el material genètic del pacient, comença a ser perillós i cal definir com obtenir les mostres i per a què usar-les", assegura.

Les anatomies patològiques, explica, sempre han guardat mostres de pacients, però a mesura que la tècnica en permet obtenir més informació, ha fet falta ordenar-les i afegir-hi un detall important: el consentiment del donant, el "veritable propietari de la mostra", puntualitza la coordinadora.

Hi ha diversos supòsits per a la recollida de material. Per una banda, demanar-li al malalt quan hi haurà un excedent del que se li extraurà durant el tractament. "Per exemple, en el cas d'un tumor d'un pacient oncològic, la primera finalitat és estudiar-lo per tractar-lo a ell, però el sobrant es llençaria i, en canvi, si hi consent, és una mostra molt preuada per a la investigació", detalla.

Un altre pretext per recol·lectar una mostra és quan hi ha un projecte de recerca en marxa i, amb previsió, es demana poder preservar-la un cop acabi per a fer-la servir més endavant. "Si penses en alguna cosa més enllà d'un estudi concret, quan vols col·laborar amb altres centres d'aquí o d'Europa o penses que la línia de recerca pot continuar a llarg termini... és millor treballar a través del biobanc i que el donant doni un consentiment general per a la recerca biomèdica, que permet que la mostra entri a la nostra col·lecció, perquè un biobanc no ha de pensar en què necessiten els seus investigadors ara, sinó en el que els pot fer falta d'aquí a cinc o deu anys", exemplifica la biobanquera.

"Quan s'està malalt, tothom veu molt clar que vol col·laborar. Si signant un permís ajudes a investigar perquè et curin o algú altre no pateixi, ningú ho dubta", subratlla, i afegeix que el pacient sempre és a temps de revocar l'autorització. A més, pot vetar les línies de recerca de les quals no vol formar part.

Però el biobanc no només necessita mostres de pacients amb problemes de salut, les dades de les persones sanes també són imprescindibles per a molts estudis. "Hem d'aspirar que el seu territori el conegui, així com la gent dóna el seu cos a la ciència un cop mort, també ha de poder venir i oferir-nos mostres quan està bé per col·laborar, s'ha d'entendre que la recerca biomèdica sempre té un retorn", afirma.

Dos comitès s'encarreguen de vetllar pel bon ús del material cedit pels pacients: quan arriba una petició de mostres, el comitè ètic avalua la moral de la investigació proposada i un grup científic extern, format per especialistes repartits arreu de l'Estat, en determina la idoneïtat i si la quantitat de material que demanen és l'adequada. La cessió només es fa efectiva si el projecte rep el vistiplau dels dos comitès. "No som els policies de la ciència, però en la nostra feina hi ha un gran sentit ètic", apunta Rodríguez.

Treball en xarxa

El biobanc de Girona atresora mostres provinents dels hospitals de la demarcació, però també n'hi arriben d'altres punts de l'Estat. L'Idibgi forma part de la xarxa espanyola de biobancs de l'Institut de Salut Carlos III i funciona com a node de diversos projectes multicèntrics: centralitza el banc de teixit adipós i també és la referència per al grup espanyol de trasplantament hematopoètic, és a dir, de les cèl·lules mare productores de la sang.

"Quan comences un biobanc des de zero, no pots pretendre fer el mateix que un de gran però, en miniatura, t'has d'especialitzar i buscar línies estratègiques que et situïn al mapa i et permetin treballar amb els altres", conclou.