Dissabte. President "free rider"

Fa unes setmanes va ser una simple conversa. Ara continua essent una simple conversa però curiosa després del que li ha passat avui a Carles Puigdemont. Fa uns dies, xerrant amb ell, li vaig preguntar com és que no optava a ser conseller en un moment que l'objectiu de govern és un procés pel qual ell fa dècades que treballa. Va respondre que en aquests moments era més útil al país fent d'alcalde de Girona i president de l'AMI. A més a més "fer d'alcalde m'agrada molt", afegia. Immediatament va precisar que sempre estaria disposat pel que li demanés el president Mas però que, en cap cas, aniria molt més enllà perquè era un polític que no pertanyia a cap família dins de CDC i perquè no hi tenia ni padrins ni res per l'estil. M'explicava que el seu futur polític no tenia cap horitzó fixat, sobretot perquè havia decidit que aquesta era la seva última legislatura com a alcalde. Amb això donava a entendre que estava molt allunyat del poder.

En realitat no mentia. El fet de no formar part de cap família o conglomerat, no caure malament a quasi ningú i estar en el lloc oportú, ha estat determinant perquè es converteixi en el que mai hauria fantasiat. Carles Puigdemont és un president free rider gràcies a una conjunció estel·lar inaudita. És fascinant.

Diumenge. En Santi i el vent

La de Carles Puigdemont, exalcalde de Girona, és la història d'un president que no somiava ser president, mentre que la de Santi Vila, exalcalde de Figueres, és la història d'un polític extraordinàriament ambiciós a qui els esdeveniments han agafat a peu canviat. Durant un temps els alcaldes de Girona i Figueres van impulsar iniciatives conjuntes. El temps, i sobretot les actituds, els han allunyat. Vila feia temps que se situava en un espai indefinit sobre el procés independentista per intentar l'abordatge perquè parteix de la certesa meteorològica que el vent sempre canvia de direcció.

Dins del seu partit molts consideren que Vila no ha estat del tot lleial a Artur Mas ni al Govern, sinó que només s'ha dedicat a cultivar i regar les seves ambicions. Serà interessant observar en els propers mesos el paper que tindrà i els moviments que farà aquest Lon Chaney de la política catalana, capaç de ser independentista o tot el contrari en funció del dia i de les oportunitats.

Dilluns. Reu de la política

Aquests dies hi haurà canvi d'administració. Sempre m'ha encuriosit veure com uns fan caixes i altres les desfan... què carai hi posen a dins? És molt americà, això. A la Generalitat entrarà molta gent nova perquè la majoria de consellers són flamants i alguns independents o d'un partit diferent al que havia governant en solitari fins ara. Això comportarà grans moviments i que es tempti molta gent per assumir algun càrrec públic. Algú em va dir fa anys que per acceptar un càrrec s'ha de mesurar molt i accepta-lo només en el cas de tenir construïda una carrera professional sòlida i possibilitat de retorn. Considerava que ser reu de la política i dels partits és el pitjor que et pot passar. Clar que amb el temps també s'arriba a la conclusió que, a la vida, no només pots acabar essent reu -econòmic- de la política.

Dimarts. Alcalde "coaching"

Quarts de set de la tarda. Camino pel passeig de Gràcia. He decidit baixar fins a la plaça Sant Jaume per observar l'ambient que hi ha per la presa de possessió del 130è president de la Generalitat. Al final no arribo ni a travessar la plaça de Catalunya. Decideixo fer mitja volta i agafar un AVE i escoltar els discursos per la ràdio. Al cap d'una hora aparec en una altra plaça. És la del Vi de Girona que, a diferència de la de Sant Jaume, està desèrtica i molt fosca. No hi ha ni una ànima. Tota la Girona influent, i l'aspirant a ser-ho, és a Barcelona.

Catalunya té president però Girona s'ha quedat sense alcalde. S'ha quedat sense alcalde i qui sap si sense projecte. El projecte actual de ciutat és una idea individual de Carles Puigdemont, impulsada bàsicament per ell. Puigdemont ha estat el primer alcalde coaching. Ha aprofitat la gran obra de transformació i restauració feta durant més de 30 anys i l'ha sabut vendre com ningú ho havia fet. Puigdemont no ha transformat res físic ni palpable però, en canvi, ha transformat l'orgull d'una part notable de gironins. Un orgull exorbitant que, al meu modest entendre d'empordanès -ja sabeu com de modestos som els empordanesos-, és exagerat però no forçosament dolent.

Dimecres. Canvis excitants

Sortosament la política catalana està en plena transformació. Al Parlament ja no només hi arriben aquells que han fet carrera a les joventuts dels partits o aquells que han maniobrat durant anys, amb el punyal a la mà, dins dels partits. Qui els hi hauria dit a molts dels diputats que hi han arribat aquesta legislatura o a la Dolors Bassa, feta a la forja de la UGT, que seria consellera.

És excitant que la política es vesteixi de normalitat. Encara que la vella classe política ens vulgui fer agafar por amb els riscos que pot comportar una onada tan gran d'inexperts dirigint-nos.

Dijous. Poder explosiu

Enrique Tierno Galván, l'únic alcalde decent que ha tingut Madrid durant aquests últims 40 anys, deia que el poder és com un explosiu: si no es fa servir amb compte, explota.

Desconec com acabarà aquesta lluita fraternal per ser alcalde o alcaldessa de Girona però d'entrada aquesta pugna per la vara de batlle ens diu que la candidatura de CiU estava únicament dissenyada per ser liderada per l'exalcalde. Com si no s'explica que puguin trobar un president de Catalunya en un sol dia i, en canvi, no siguin capaços de trobar un alcalde de Girona en tota una setmana.

Madrenas, Ribas i Muradàs aspiren a ser alcaldes però cap sembla destacar. Guanyarà el més hàbil... tan hàbil que potser no es trobi entre els tres. Arribar i sobretot mantenir el poder requereix d'una conspiració permanent.

Divendres. D'Unió a la CUP

Amb l'AVE Girona-Barcelona viatgen cada dia unes quatre mil persones, i moltes s'acaben coneixent de vista i amb algunes fins i tot hi parles. El fan servir tot tipus de perfils professionals però els més coneguts són els polítics que van a Barcelona i algun a Madrid. Aquests són els més variables. Va en funció de guanyar o perdre càrrecs. I sobretot va en funció de les legislatures, que com que actualment ja no duren quatre anys, sovint desapareixen algunes cares i n'apareixen de noves. Aquest viatge és una autèntica paràbola del canvi de temps i de país: el seient d'AVE d'una diputada d'Unió ocupat per un diputat de la CUP.