Brexit

Dijous 11 de març, el ministre d'Afers Exteriors reuneix els portaveus parlamentaris de la matèria per informar i recollir suports suficients per a la negociació de la Unió Europea amb Gran Bretanya. És el primer cop que ens retrobem des que em va enviar al psiquiatre en l'última sessió de control de l'anterior legislatura. En honor a la veritat, al cap d'unes setmanes em va trucar per presentar-me disculpes. A Margallo se'l veu animat fomentant la seva candidatura subterrània a president del govern -senyor patrocinat pel grup de vuit ministres antisorayos, l'anomenat G-8.

Però el motiu de la reunió és quelcom molt seriós i que crema en la malparada Unió Europea. El primer ministre David Cameron ha afrontat ràpid el seu compromís electoral de fa menys d'un any del referèndum sobre la permanència o sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea. La negociació que ha portat ha estat encaminada a aconseguir més avantatges i excepcions per enfocar un desenllaç favorable a la permanència.

Però els partidaris de la sortida de la UE van creixent a les enquestes i Cameron s'ha vist obligat a avançar el referèndum un any i creuar els dits perquè no surti el No.

Les coses estan tan dividides en el camp dels tories que ni ha pogut imposar una línia única dintre el seu executiu. La crisi migratòria europea ha impactat sobre l'opinió publica britànica i ha fet un gir als esdeveniments. El 18 i 19 de febrer hi ha Consell Europeu on cap país es pot oposar a l'acord si no vol que caigui.

En el cas espanyol, el govern en funcions està en fals perquè s'ha de posicionar sobre un assumpte de primer ordre amb un Parlament que no li ha donat la confiança. Els millors especialistes ministerials obren en canal els detalls de les negociacions.

Es consagra, si algú en tenia algun dubte, una Unió Europea a dues velocitats. Es permet que continuï la integració econòmica i política en l'Europa continental de l'euro i es dóna carta blanca per a un Regne Unit cada cop més singular dintre la UE. Perquè després diguin que Europa no acaba trobant solucions originals, políticament i jurídica, quan es plantegen situacions noves.

Dit amb tota la prudència, no és descartable que el Regne Unit acabi fora de la UE per voluntat dels propis britànics. Si fos així, l'Europa integrada que queda hauria de fer un salt de gegant en la integració política si no volgués veure en perill un projecte de pau i progrés econòmic que ha perdut seriosament el nord per la crisi demogràfica, la insuficient integració econòmica i l'embat mal entomat i gestionat de la crisi dels refugiats.

la crisi dels refugiats

Conversa amb Sánchez-Amor, que ha estat uns dies visitant els punts fronterers dels Balcans que acullen el pas de refugiats cap al cor d'Europa. La política de distribució per quotes entre Estats membres ha estat un rotund fracàs. No era gaire llunyà el debat de quants milers de refugiats havia d'acollir l'Estat espanyol. La vergonyant veritat és que de l'1,8 milions només 800 s'han registrat com a refugiats segons els criteris comunitaris i han estat distribuïts.

La resta, la gran majoria, han anat a parar on la riquesa i la fugida més segura de la misèria els ha portat. Bàsicament, a Alemanya. La cancellera Merkel te'l repte més important dels seus deu anys al poder. És partidària de l'acollida i la integració -perquè la demografia a Alemanya és extraordinàriament decadent- però té unes bases electorals en la CDU però també en els socialdemòcrates del SPD contraris a aquesta política.

El fantasma de la xenofòbia a Alemanya sempre fa una angúnia singular. Ho diré de forma molt esquemàtica i tal vegada simplificada: Turquia i Grècia tornen a Europa el menyspreu i humiliació que senten haver viscut els últims anys.

En el cas turc, per les eternes i sempre posposades negociacions d'integració a la UE; i Grècia, per com fou tractada per Alemanya al començament del seu rescat financer.

Ara les portes dels migrants sirians, iraquians, afganesos, paquistanesos... no troben resistències ni en la basta frontera de Turquia ni en les més de 400 illes gregues. Quin gran error que fou no incorporar Turquia a la UE; ara les coses serien molt diferents. La UE hauria deixat de ser un club de blancs cristians i que se sentien el centre del món.

Però el globalisme farà que la UE també deixi de ser aquest club de blancs cristians -catòlics o protestants. Només cal mirar els carrers i places dels nostres pobles i ciutats, passejar per París o endinsar-se a Alemanya.

Que bé que ho va dir fa poc Robert Hutchings, que va dirigir el Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units: "El que mou la història no és l'ambició, sinó la por". Traguem-nos com més aviat millor les pors de sobre.

un embolic

Pedro Sánchez ha aprofitat brillantment l'oportunitat que li va donar el Rei d'Espanya amb l'encàrrec de formar Govern. Porta dues setmanes amb la iniciativa politica, la gesticulació i les maneres presidencials. Rajoy, amargat i perdut, lesiona el seu partit i, no donant la mà a Sánchez, encara coagula més l'aliança anomenada del canvi. Però després de dues setmanes de focus, ara arriba l'hora de la veritat. He conversat amb una de les negociadores socialistes, que veu amb gran escepticisme les possibilitats d'acord amb Podemos, que fins ara no han volgut entrar a negociar el programa.

Aleshores, la primera votació pot ser un desafiament incert d'un PSOE que retraurà a Podemos que amb els seus vots no permeten un govern d'esquerres.

Però encara s'han de veure moltes més coses. Si falla el govern d'esquerres, al PP començaria la revolta indissimulada per oferir un nom alternatiu per a una gran coalició o un govern en minoria.

El nom que els mateixos sectors del PP molestos amb Rajoy han fet circular aquesta setmana és el d'Alfonso Alonso, ministre circumstancial de Sanitat, essencialment un home donat a les relacions públiques i al pacte. Un sorayo amb rerefons polític, tota una excepció.

el que ha de canviar a girona

Fa un mes que es va constituir el Congrés i el Senat, ja s'han constituït les comissions i s'han anomenat els portaveus sectorials. No hi ha govern però ja comença a ser hora de dibuixar quin és el mínim comú que pot unir els sis diputats i els quatre senadors gironins a Madrid.

Demà presentaré una proposta oberta a l'esmena i a la discussió. En el diagnòstic crec que podrem partir d'un acord: fem-ho bé i per això molt diferent de com ho ha fet el govern els últims quatre anys (N-II, port internacional a Palamós, inversions en costes, baixador del TAV a l'aeroport...).

El parlament espanyol és diferent i per primer cop albiro que la unitat d'acció dels parlamentaris gironins pot ser diferent i molt millor.

Els números han quedat distribuïts d'una manera que el pacte ha de ser la norma de conducta, afortunadament.