A punt d'acabar el primer acte

Pedro Sánchez ha aconseguit 131 vots per a la seva investidura. Si res no canvia molt en els propers dies, en tindrà més de 200 en contra. Haurà tingut un mes ben aprofitat de promoció de la seva imatge un cop Rajoy va declinar fer govern. Però presentarà un resultat pobre. Començaran a comptar els dos mesos que duran a una solució creativa -govern semi-tècnic on ni Rajoy ni Sánchez jugarien un paper- o comprovarem que el concepte de pacte és tan dèbil en la política espanyola i el sentit de la possessió del poder tan arrelat que ens portaran a unes noves eleccions on es produirà un fort correctiu als que ho han intentat i no se n'han sortit. De moment, amb la votació fallida de la investidura, estem a punt d'acabar el primer acte. La funció continua. Vaig dir en una entrevista en aquest diari fa cinc setmanes: "Rajoy haurà de fer un pas al costat i segurament Pedro Sánchez també". Aquesta seria la fórmula civilitzada... Però qui sap en aquest terreny desconegut espanyol de compartir el poder.

Desconnectats

La lectura del pacte de govern PSOE-Ciudadanos il·lustra un cop més que per guanyar el favor d'algunes parts d'Espanya, el tema català -amb un parlament amb majoria absoluta sobiranista- és novament negligit. Ja no és només el conegut buit d'intel·ligència i empatia del PP en aquest assumpte, sinó que també hem comprovat que el PSC ni pinta ni escriu els pactes i que el seu destí sembla escrits en el camí de la marginalitat política. L'esquerra catalana democràtica partidària del dret a decidir no pot confiar més en el PSC que firma un pacte amb Ciudadanos -tan identificat amb el PP a Catalunya. Això els hi han deixat dit per escrit, aquesta setmana, fins i tot els analistes més afinats d'El País.

Paradoxes britàniques

El referèndum a Gran Bretanya sobre la permanència o la sortida de la UE, convocat pel 23 de juny, té dues derivades d'alt interès. Una batalla oberta pel lideratge del Partit Conservador entre el primer ministre, David Cameron, i l'alcalde de Londres, Boris Johonson. Si guanya el sí a la permanència, guanya Cameron, si guanya la sortida, guanya Johonson, que és un periodista culte i lliure pensador que escriu molt bé i acaba de publicar el llibre El Factor Churchill del tot recomanable. En la votació del 23 de juny també es juga una altra partida: es tornen a obrir les aspiracions sobiranistes d'Escòcia. Els escocesos, votants sobiranistes o laboristes, són majoritàriament partidaris de romandre a la Unió Europea. Si el no guanya al conjunt del Regne Unit -on Anglaterra representa més del 80% de la població- però la permanència guanya a Escòcia, es torna a plantejar la independència d'Escòcia. Si guanyés el no, Gran Bretanya sortiria sense dubtar perquè són demòcrates que no busquen vies per confondre el resultat de les urnes. Escòcia demanaria tornar a votar en referèndum sobre la independència amb el gran coagulant transversal de la permanència a la UE. Escòcia és receptora de fons de solidaritat dintre Gran Bretanya. A Escòcia li interessa la permanència a la UE.

La xemeneia de Campdorà

He llegit que l'Agència catalana de Residus, dirigida per l'eficient amic Josep Maria Tost, ha iniciat els tràmits per al desmantellament de la xemeneia de la planta incineradora de Campdorà. La mesura es defineix com una acurada decisió per tenir cura de l'impacte ambiental en el paisatge. M'agrada aquesta cura del paisatge. Molt pocs quilòmetres més enllà de la incineradora de Campdorà trobaran la benzinera abandonada de Flaçà, i tantes altres. M'agrada un país que comença a tenir cura de la "deconstrucció" de la modernitat del passat avui convertida en arqueologia d'una tecnologia neta que ha avançat.

El Mobile

Jo que sóc un vintage BlackBerry, vaig participar aquesta setmana en el sopar d'inauguració del Mobile World Congress i de la primera jornada en una taula rodona organitzada per l'European Liberal Forum en la meva nova condició de portaveu d'Indústria, Energia i Turisme al Congrés dels Diputats. Vaig poder conèixer, com mai, les entranyes del gran poder de concentració de talent i nova economia en el Congrés mundial. A la taula del sopar vaig compartir mantell i conversa amb els CEO de les principals companyies de telefonia mòbil. Un sopar de profit per actualitzar idees. Entrant xerro una estona amb Xavier Trias, que m'explica que els quatre anys anteriors s'havia arribat a un acord in extremis per evitar la vaga de transports. Discretament, es valorava el cost de la vaga i el cost de la imatge de la vaga. I s'arribava a un acord. L'alcaldessa Ada Colau, que va arribar al seu despatx dubtant de les bondats del Mobile World Congress, ha gestionat el seu primer gran fracàs. Qui divendres al migdia ja decreta els serveis mínims vol dir que no esgota fins al final la negociació. Quan s'acaba l'edat de la innocència.