«Si garantim una societat més equitativa, serem més resistents a les pestes i les pandèmies»

És l’estudi de les condicions socials com a causes de salut d’una societat. Les causes de les causes, com es distribueixen les oportunitats per accedir a una feina digna, a una vida honrada, a l’educació... i com això afecta la salut.

Quina incidència tenen els determinants socials en la salut?

Molta. Hi ha una proporció important de qüestions de salut, prop d’un 40%, que es poden explicar per determinants socials i per la manera com la societat tracta la seva agenda. Són causes estructurals, difícils de canviar a curt termini perquè depenen d’un empoderament ciutadà, la política...

Com comença aquest canvi?

Identificant les veritables causes, perquè és molt més fàcil creure que els problemes de salut es resolen amb píndoles o un millor accés al sistema de salut, important i necessari, però no suficient.

Una societat més justa és una societat més sana?

Definitivament. El tema també és com definim la salut, si només és l’absència de la malaltia física té sentit preocupar-nos de tenir el metge a la vora i ja està. Si hi pensem d’una manera més integral, cal que ens fixem en les oportunitats i en la justícia social.

La injustícia social és una epidèmia al segle XXI?

Les desigualtats socials en salut són l’epidèmia més moderna. El fet que uns puguin accedir a uns recursos i d’altres en quedin al marge i que la societat no faci res per protegir-los és un problema greu i de proporcions epidèmiques. Parlem d’un problema pandèmic, sense fronteres.

Els governs en són conscients?

I tant, i hi ha experiències nacionals i locals que demostren que és possible tenir societats més equitatives i més sanes. Jo treballo sobretot a les Amèriques, però hem après molt d’Europa i de l’Índia, per exemple. Hi ha una consciència creixent, i no és casual. Durant molt temps, les Amèriques han estat les regions amb menys equitat en la distribució dels ingressos, i de retruc, en totes les qüestions socials. Però també hem vist com els processos d’empoderament social i descentralització de poder han portat canvis notables.

Posi’m un exemple concret.

Brasil és un dels països que més ha insistit a reduir les desigualtats socials en salut. Té un programa molt valent que no només treballa en la pobresa, sinó en la desigualtat: es donen ajuts a famílies a canvi de premisses com que vacunin els nens, que vagin a l’escola... S’intenta que les polítiques socials tinguin una repercussió directa en la salut de la societat. També hi ha el cas de Bolívia... en general són respostes valentes als problemes del seu temps.

Vostè ha vingut a veure com s’està treballant aquí en les desigualtats en salut.

Estic entusiasmat amb el que s’està fent en promoció de la salut. Creiem que podem aprendre molt de la feina de Dipsalut per aplicar-ho al context americà, no només sobre conceptes, sinó com es posen en pràctica; anar més enllà del canvi de conductes no saludables de l’individu per abordar una idea més general, més social.

Moments de crisi econòmica com el que vivim també es percebran en la nostra salut?

Les crisis tenen efectes immediats en la salut dels ciutadans, i també a llarg termini, més enllà de la salut individual i física, conseqüencies psicològiques, oportunitats perdudes... El més terrible és la transmissió de pares a fills de les desigualtats, l’asimetria amb què s’afronta la crisi i la sensació de pèrdua de control, perquè són problemes que no pots resoldre tu.

Per parlar de salut parlem d’esperança de vida, malalties... hem d’incloure indicadors com la renda per càpita?

Sens dubte. Cal passar del discurs i pensar de manera integral. Penso en el control de malalties com la tuberculosi, un problema greu a l’Amèrica Llatina: no només hem de pensar a millorar-ne el diagnòstic i la cura, que és bàsic, sinó també a atacar els determinants socials negatius.

Per fer això és bàsic mesurar aquestes desigualtats.

Sí, cal monitoritzar-les per prendre el pols a les polítiques i al seu impacte. Aquí teniu molt bona qualitat de dades, enquestes... heu de fer parlar millor aquestes fonts. No podem pensar només en les mitjanes, que estan molt bé, sinó també veure com es mou la bretxa social. Per exemple, no hem de fixar-nos només en l’esperança de vida de la mitjana de la població, sinó segons els seus ingressos, el nivell d’estudis o si viuen en una zona rural o urbana. Si no, les mitjanes milloren, però l’esquerda es manté.

Monitoritzar aquests condicionants també pot ajudar a planificar polítiques sanitàries?

Ha d’ajudar a informar les decisions que cal prendre, respecte a l’accés i la cobertura universal, la qualitat i l’atenció, i també a les polítiques d’habitatge, de suport a la gent gran o mediambientals...

I pot ajudar a predir el control o l’expansió de malalties?

No estic segur que ajudi a curt termini perquè la dinàmica amb què es propaguen també depèn d’altres factors. La globalització ens ha dut les infodèmies, i algunes malalties, com el SARS, que als països desenvolupats no representaven un gran volum de casos, sí que van tenir impacte en l’economia o l’ànim de la gent. Però si garantim una societat més equitativa, serem més resistents a les pestes i les pandèmies. És una lliçó de la història, tot i que els determinants socials no ho resolen tot, perquè sempre hi ha emergències sanitàries que cal contenir de seguida, com el zika.

La resposta a les emergències és un bon indicador de les desigualtats en salut entre països?

Sí, però posant-ho en context. Les epidèmies, sobretot les clàssiques, de malalties infeccioses, són l’expressió màxima de la desigualtat social. Però tampoc és just atribuir la presència de malalties com el zika només a la desatenció dels governs o la seva insensibilitat en temes socials. Pensi en Brasil. La biologia, els canvis ambientals... tot hi té a veure.