viatge a lesbos

Des de la costa oriental de l'illa grega de Lesbos es veu la costa de Turquia a un cop de pedra. És el punt més proper de Grècia amb Turquia, que vol dir de l'espai Schengen amb un país que ha rebut o ha vist passar uns dos milions de refugiats sirians. Síria fa frontera amb Turquia i al Mitjà Orient tot està a prop i artificialment dividit per l'acord secret Sykes-Picot entre els ministres d'afers exteriors de Gran Bretanya i França per dividir-se aquesta terra convulsa entre les dues potències colonials. Aquest maig ha fet cent anys de l'acord oficialment conegut com Acord de l'Àsia Menor firmat el 1916 després de la primera Guerra Mundial. Avui, aquestes fronteres artificials es desdibuixen entre guerres de religió i d'influència geoestratègica en el món àrab. Les onades d'aquesta guerra de llarga durada arriben fins a les costes de Lesbos. He parlat amb refugiats sirians en els centres de recepció de Kare Tepe i el més calent i sensible de Moria. Van passar quatre hores en una barcassa entre la costa de Turquia i l'illa. El trajecte es fa en 45 minuts en una barca amb motor. Alguns d'ells van perdre familiars durant el trajecte. El preu per persona de les màfies era de 800 euros. Ara, amb l'arribada del bon temps i l'acord Unió Europea-Turquia, el preu ha baixat fins a 400 euros, molts de diners per als refugiats. No tots estan en els centres de recepció, on els acullen fins a vint-i-cinc dies. Per Lesbos es combina el despertar incipient de la temporada turística d'estiu -fortament tocada per la reverberació als mitjans i les xarxes de la crisi migratòria- amb el deambular de migrats, alguns sirians, altres no. I en aquest punt de dubte rau una de les grans feines de les autoritats gregues. És el 31 de maig de 2016 i a mi aquesta visita em fa veure més clara la realitat de la crisi migratòria europea que mil discursos en el parlament i mil manifestos escrits des de confortables despatxos governamentals o de grups de pressió. La realitat és crua i les autoritats gregues estan gestionant modèlicament la crisi fins on poden. Dic fins allí on poden perquè Grècia no és només un país intervingut econòmicament sinó astorat perquè les ajudes internacionals han estat directament canalitzades a través d'organitzacions no governamentals -fortament vinculades a alguns governs estrangers. El país hel·lènic doblement intervingut: econòmicament i en la gestió de la crisi dels refugiats. Grècia hi posa l'exèrcit -molt eficient- i les instal·lacions, especialment a la capital, on es confonen els centres d'acollida amb els campaments informals, sobretot en les zones del Pireu.

moria ens interpel·la

Les autoritats, amatents i obertes, ens han organitzat una visita al centre de Kara Tepe amb un recorregut detallat. Quan arribem al centre de Moria, enmig de les muntanyes de Lesbos -una illa d'una bellesa dolcíssima-, ens donen explicacions i més explicacions en un despatx. Demanem visitar el camp, parlar amb els refugiats. Cares de circumstàncies per part dels responsables del camp. Entrem en el recinte i comença una revolta dels internats, la policia ha de fer un fort cordó de seguretat per evitar que la tensió es converteixi en agressió i violència. Aquelles persones amb cares tristes i crispades no saben qui som -una delegació de set parlamentaris del Consell d'Europa- ni tenen res personal contra nosaltres. Només saben que han arribat a les costes gregues per traslladar-se fins al centre d'Europa i que porten setmanes en el centre i encara no saben que no arribaran al centre del continent. Entrem al petit hospital i parlem amb alguns migrants. Queda clar pel que veiem i pel que ens diuen, i pel que ens acaben reconeixent les autoritats locals, que en aquell centre hi ha migrants de totes les nacionalitats però quasi cap sirià: afganesos, paquistanesos, bangladís, iranians, iraquians, palestins, sub-saharians, marroquins. Aquesta és la realitat discretament amagada en un replec de la illa. Un centre per a 3.000 i escaig persones que han arribat a les costes en el remolí de la crisi de refugiats sirians però que no tenen res a veure amb la guerra a Síria. En alguns dels seus països també hi ha conflictes i invoquen aquesta situació per demanar l'estatut de refugiat polític. En altres casos, són migrants econòmics. Com han arribat fins aquí? Per un rumor que ha traspassat fronteres, la telefonia mòbil i les xarxes socials ho poden quasi tot, i que deia que aprofitant la guerra de Síria era el gran moment per entrar a Europa. Les màfies de tràfic de persones han estat actives prometent un salt segur a Europa i lucrant-se en el període d'un any. L'Europa dels 28 -també el govern grec de Tsipras i els governs socialdemòcrates- han decidit que els migrants econòmics no poden ser acollits a Europa. Aquesta és la gran interpel·lació d'aquestes cares de frustració i ràbia que ens miren i que es tiren contra el minibus i piquen el vidres quan sortim cap a la capital. He escoltat molts discursos al parlament i he rebut molts manifestos. Ara veig clar que el govern d'aquesta realitat s'allunya molt dels discursos.

una crisi de llarga durada

Dimitris Vitsas és un vell amic dels anys d'Estrasburg. Ara és el ministre de Defensa de Grècia. Un dels fundadors de Syrisa, un home gran, com quasi tots els col·laboradors del primer ministre Tsipras. Em parla amb la franquesa de qui no fa discursos sinó que gestiona una realitat complexa. Em parla del perill evident que les rutes de refugiats es desplacin a Líbia on fins a quatre clans es distribueixen el poder d'un Estat fallit. Vitsas és un ministre que té accés a la informació de l'OTAN. Em posa sobre la pista de la idea del govern nord-americà d'una intervenció terrestre a Líbia. L'experiència d'Irak va ser un desastre, li dic. Em respon que els plans s'estan gestant ara i que només s'executaran a finals d'any després de les eleccions nord-americanes i si la presidenta electa és Hillary Clinton, qui té una vinculació complicada amb Líbia perquè essent Secretaria d'Estat un atemptat va aconseguir assessinar l'ambaixador americà en el país. Intercanviem informació sobre per què aquest flux migratori no s'ha desplaçat del Marroc a les costes espanyoles. El pacte d'Espanya amb Marroc, Mauritània i Senegal per enviar policies als ports d'origen i ingents quantitats de fons per ajuda al desenvolupament és una de les facetes més discretament gestionades per Alfredo Pérez-Rubalcaba en els seus anys de ministre de l'Interior. Vitsas es mostra orgullós de la resistència grega en aquests anys. Torno dels dos dies intensíssims a Grècia -un dia als centres d'internament d'Atenes i un dia a Lesbos- convençut que la crisi migratòria més gran des de la segona Guerra Mundial interpel·la sobre un món globalitzat on la pobresa no deixarà d'intentar arribar a Europa. Grècia ha entomat molt bé la seva responsabilitat. Li dic a l'amicDimitris que el dia que pugui fer vacances -qui sap quan perquè aquest serà un agost a Madrid, em sembla- aniré a una illa grega, ara més que mai. Perquè he entès que un refugiat que posa els peus a Grècia els posa a la meva terra, que estem davant d'un repte de gran magnitud, allunyat dels discursos voluntaristes.