Políticament, aquest país ha entrat en fase desconeguda. Si per país entenem Espanya, Mariano Rajoy ha sortit escaldat del debat i posterior votació de la seva candidatura a la presidència del govern, com abans li succeí a Pedro Sánchez; si per país entenem Catalunya, ningú no por negar que, com si d'una baldufa es tractés, gira i gira i torna a girar en la casella de sortida sense que doni cap fruit tangible. D'ambdós fets, en la Grècia de Pericles, de Soló o de Sócrates en deien kakistrocràcia en contraposició de l'aristocràcia o govern dels millors («aristos», millor; «kratos», força o poder o govern). Tots plegats, irresistiblement mediocres...i ganduls.

Ja va dir en Josep Pla quan va escriure l'homenot sobre Prat de la Riba que aquest tenia en el cap la noció política dels estadistes europeus i no la dels governants espanyols. Per l'escriptor de Palafrugell, la política espanyola era un constant «governar en contra» tant si s'era govern com si s'era oposició. La mentalitat de construcció amb visió de futur i amb ambició de fer les coses bé del president de la Mancomunitat de Catalunya es contraposava amb la mentalitat de destrucció de l'adversari i de desconstrucció de l'obra de govern heretada que es donava a Espanya. Per Pla, posant-se en la pell del seu homenot, un governant espanyol no era altra cosa que un opositor momentàniament triomfant que mai no governa a favor d'algú, sinó sempre en contra d'alguna cosa o d'algú. D'això se'n diu irresponsabilitat.

Una irresponsabilitat que, per una banda, és conseqüència de la kakistocràcia o govern dels pitjors, és a dir, de la vàlua personal dels nostres representants, i que, d'altra banda, és filla natural de la intransigència que emergeix de l'orgull del dos principal protagonistes, Rajoy i ?Sán?chez. Ambdues notes posen sobre la taula la manca de pòsit democràtic del país sencer: Amb els milions de vots perduts pel PP i amb els pitjors resultats electorals obtinguts pel PSOE des de 1977, un i altre, Rajoy i Sánchez, si això fos Gran Bretanya, se n'haguessin anat cap a casa, deixant obert el camí a tercers amb l'encàrrec de trobar un espai d'entesa que donés un govern a Espanya.

Però no; això no passa aquí, com bé sap el xerrameques d'en Quico Homs, que havent portat també CDC als pitjors resultats electorals de tota la seva llarga història, a situar-la per darrere del PP a la circumscripció que ell encapçalava (Barcelona) i a no disposar de grup parlamentari propi ni al Congrés ni al Senat, situació insòlita, segueix fent d'ànec coix des del «galliner», sota columnes, del palau de la carrera de San Jerónimo, els escons ocupats pels anomenats «etcètera». La nostra és una democràcia parlada; no pas una democràcia practicada.

Espanya encara unes terceres eleccions generals... o no. En menys d'un mes tindrem la resposta. Ens arribarà del País Basc i de Galícia en format de resultat de seus comicis autonòmics. No sembla, avui, que les coses li vagin bé al PSOE, sinó més aviat tot el contrari en ambdós territoris. Això afectarà Sánchez, com també ho farà respecte de Rajoy si el PP no treu majoria absoluta a Galicia. Es pot donar un dels escenaris, però també els dos alhora. Els afectarà personalment dins els seus respectius partits i de rebot els pot estigmatitzar de cara a una segona investidura, si es dóna, sense passar prèviament per les urnes. Sembla mentida, però la clau per assolir primer ministre a Espanya avui ja no es troba al Congrés dels Diputats. Pel cap baix, si el PNV precisa del PP, els peneuvistes votaran Rajoy, i santes pasqües. Si endemés el PP es fa amb Galicia i el PSOE rep una trompada d'aquelles que fan història a les dues autonomies, Rajoy president i Sánchez a casa, previsiblement. Perquè un dels dos sobra o tal vegada sobren ambdós.

I ERC i l'antiga Convergència, que encara no té enregistrat això del PDC? Doncs en la insignificança política pel que fa a l'espanyola. El catalanisme polític també ha entrat en fase desconeguda. Ha bescanviat incidir (i a voltes, decidir) en la política espanyola, com sempre havia fet, per una llarga becaina en el món del somnis. Per tant, a escalfar escons, que en Tardà faci telenovel·les i en Quico llegeixi llibres d'autoestima, com aquell intitulat Ser alguien cuando no se es nadie.