Incerta glòria

Hi ha cursos de democràcia que s'aprenen molt lentament i només per la vivència. Que el sistema polític espanyol és un sistema parlamentari i no pas presidencial i que és elegit primer ministre qui té suficients suports en el Congrés dels Diputats (més vots a favor que en contra) és una lliçó de primer de Dret que alguns només han descobert després de la derrota del candidat Mariano Rajoy Brey aquesta setmana en les dues votacions d'investidura. Rajoy, president en funcions elegit en un parlament de fa dues legislatures, ha perdut la confiança del Congrés sorgit de les urnes. Rajoy té més vots en contra (180) que a favor (170), cas inèdit en la política espanyola. Seria apropiat que Rajoy presentés la dimissió perquè ha estat derrotat.

Pendents de les eleccions basques?

És molt voluntariós pensar que Rajoy podrà completar 5 dels 6 vots que li han mancat esperant els resultats de les eleccions basques. Els amics del PNB sempre han estat dúctils en la negociació però el que em diuen és que pensen en pactes amb el PSE (que quedarà minvat de força) o amb les dues forces d'esquerra alternativa que seran presents a la Cambra de Vitòria. Tot té un límit i PNB i Ciudadanos són incompatibles, perquè els segons demanen la derogació del sistema Foral basc i navarrès. És clar que si fos un cas de necessitat extrema el PNB acabaria negociant. I pronostico que ho faria molt millor del que ho ha fet C's amb el PP.

"Les hemos hundido"

Les amistats entre el centredreta espanyolista són més falses que els amors de pagament. Un moment d'una brutalitat aguda en el segon debat del divendres va ser el moment que el portaveu del PP, Rafael Hernando, va atacar els socis d'investidura de Ciudadanos. La modesta filera d'aplicats clons del bonisme de planta de El Corte Inglés van quedar encara més pàl·lids. El PP està convençut que el pacte d'investidura amb Ciudadanos els ha sortit molt barat per vaporós i inconcret. No està gens de moda ni és propi d'aquests temps parlar i vindicar el passat però si es compara la lletra gran i la petita del Pacte del Majestic amb el pacte PP-C's, es veurà que és un pacte on els del PP diuen amb sornegueria "les hemos hundido". El Pacte de 1996 va suposar el final del servei militar obligatori, dels Governadors Civils, reformes fiscals, el traspàs de les competències de trànsit dels Mossos i tants altres punts. Algú pot recordar un sol titular de l'acord PP-Ciudadanos? Però, a més, l'acord de 1996 va ser un acord amb lletra petita i clàusules discretes. Per això és va construir l'autovia A-26 d'Olot a Besalú, per exemple. On són els Ciudadanos de les comarques gironines posant pressa al desdoblament de les eternes obres de la N-II. Sí, els ha sortit barat el pacte. Però no ha servit per res.

I ara què?

Les especulacions són variades. El PP podrà completar la majoria amb el PNB i el diputat canari de Nueva Canarias? Possibilitat molt remota. Podrà Pedro Sànchez forjar un pacte amb Podemos i els nacionalistes? Aiii, Aiii... les pressions del seu propi partit. El que correspondria seria un govern pactat entre varis partits i amb un primer ministre tècnic, així va començar Romano Prodi de primer ministre italià. Però aquesta opció és massa sofisticada per a la política espanyola del moment, encara sortint de la incredulitat de veure que les majories absolutes i les hegemonies són coses del passat en les actuals societats d'afinitats més fragmentades. També hi hauria l'opció que el PP oferís un candidat nou diferent del ja derrotat Rajoy. Això, que seria tan sensat i que podria portar a l'abstenció del PSOE, no perquè ho digui Felipe Gonzàlez sinó perquè ho diuen en veu baixa els propis dirigents actuals, sembla impossible en aquest món enrocat i encastellat de la dreta espanyola. Rajoy primer preferira anar a terceres eleccions que donar pas a un relleu que precisament seria la millor manera de regenerar el PP des del poder encara que fos una legislatura curta. Però tot això casa poc amb la tradició política d'origen del PP.

Noves eleccions?

Vist el panorama d'aquesta setmana que hem passat, l'opció de noves eleccions és alta, d'un 75%, per posar-hi un percentatge orientatiu. El problema és que com deia el periodista ganxó Gaziel, la política espanyola és un etern empat. Un empat que ara té diferents manifestacions: empat en els blocs pro i anti Rajoy (guanyant els segons), empat que bloqueja entre els reformistes i els partidaris de no tocar res (que no veuen com s'erosiona a marxes forçades el sistema que diuen defensar) i quasi empat, també, en la tensió territorial. Ningú és prou fort per imposar i els que volen imposar per la prohibició el que poden acabar és desbordant definitivament les aigües ja braves de la política catalana. Noves eleccions el 18 de desembre? Encara és prematur per parlar-ne. I no desitjable. El meu vot sumat al dels meus companys està a disposició d'un canvi en el govern d'Espanya mentre continua el full de ruta català. Però tots aquells que diuen que no anirien a votar el desembre, han de recordar-se que els 350 escons seran igualment ocupats, voti un 70% o un 40% i que els votants més mobilitzats serien segurament els del PP. I que hi ha partits que plogui o nevi la seva gent sempre va a votar, el cas més clar és el PNB que sempre tenen un 1,2 o 1,3% dels vots i entre 5 i 6 escons. Fidelitat, idees clares i saber perquè és fan les coses (abans sense explicar-ho altisonantment). La política catalana del moment no té res d'aquesta manera jesuítica de Deusto del PNB. Tal vegada més aviat que tard haurà de treure'n algunes conclusions.

Ambient enrarit

Els mesos de blocatge polític espanyol acaben passant factura. Potser no tant a la societat -que viu una època de guaret governamental amb menys tonteries i ocurrències- com a les relacions humanes entre polítics. Quan dius a un diputat del PP amb el que fa anys que comentes la jugada que potser la solució és la retirada de Rajoy, et salta al coll amb el cor destemplat. Aquesta legislatura, de futur incert, m'ha tocat a mà esquerra una diputada popular gallega que fa uns comentaris d'un hooliganisme més propi dels programes d'entreteniment groc de la tarda televisiva avorrida que de la política deliberativa. El nivell va baixant, em diu tot sortint divendres l'únic parlamentari que queda de les corts constituents, ministre sènior, per més indicis. El nivell cau en picat. Després d'esbravar-se, la gallega torna a la cordialitat.

Això és la nova política?

Quin banquer català va dir que convenia un Podemos de dretes? L'home que comanda els destins del banc amb el nom de Sabadell ara ja sap de les habilitats negociadores limitades dels taronjes (idees de l'economista Luis Garicano i poc més). El gurú de Ciudadanos és algú peculiar. Un amic seu del Col·legi de Bruges em va explicar que Garicano un cop no va anar a queixar-se perquè li revisesin el seu examen sinó perquè revisessin l'examen del meu amic per tal que li baixesin la nota, que li semblava massa bona. Peculiar visió de la vida. El sistema polític espanyol està en crisi profunda, "pasmado", per dir-ho a la castissa manera. Els aplicats advocats de l'Estat posats a alts polítics -amb instint polític tirant a nul- estan paralitzats (Soraya ja té l'ímpetu d'abans) i Rajoy sap que només es podria tornar a presentar a una investidura previ pas per les urnes. Ningú assumeix responsabilitats, ningú ha pensat en fer un pas al costat. Ningú se'n riu ja de l'arrancada de l'actual legislatura catalana. El món està remogut, i Europa més. S'ha mort el president d'Uzbekistan i això sí que és important per a l'estabilitat del centre d'Àsia. El pacte PP-C's haurà estat una anècdota d'una setmana comparat amb els 27 anys de poder d'Islam Karímov, del clan de Samarcanda. Incerta glòria en la política espanyola.