Encara avui, quan agafo un grapat de pinassa i me l'acosto al nas, l'olor em transporta als estius de l'infantesa, quan amb tres cotxes tota la família -avis, pares, oncles- anàvem a la platja. A l'Escala. A cala Montgó. Com tants domingueros dels anys 60-70, la pineda era el centre d'operacions, allà s'instal·lava el campament i es quedaven les àvies a fer el dinar mentre la resta anàvem a la platja. Taules plegables, cadires de lona, i la coberteria de plàstic transportada en el seu cistell de vímet. No gaires anys després, el meu oncle va comprar aquella mateixa pineda i hi va acabar construint una casa. Dic això per explicar que fa uns 45 anys, quasi mig segle, que passo els estius a l'Escala.
No exactament a l'Escala, sinó a Montgó, que sempre ha sigut com una colònia. Allà no hi havia on comprar el diari, molts carrers estaven sense asfaltar i només un petit supermercat proveïa els montgonians -si és que es diuen així- d'allò més indispensable. Vivíem a l'Escala només oficialment. En aquells estius interminables, de tres mesos que semblaven tres anys, un cop a la setmana amb la meva àvia -amb ella passàvem la meva germana i jo els estius, la resta de la família treballava i venia el cap de setmana- anàvem al poble. A l'Escala, a comprar. La distància deu ser de dos quilòmetres, però l'aventura d'agafar el trenet turístic -únic mitjà de transport- i passar un matí a l'Escala era de les poques ocasions de sortir de la lànguida rutina d'un estiu que passava entre platja, bicicleta i jugar a Madelmans amb el veí.
Com no recordar aquell poblet de pescadors que es començava a obrir al turisme. Carrers estrets, ventosos quan feia tramuntana, ja que estan encarats al nord. De la fleca a la peixateria, de la carnisseria a la merceria. Veïns asseguts a la porta de casa amb petites cadires, fent-la petar amb un vianant que s'ha aturat a saludar. Barques dels pescadors varades a la platja. El Caravel·la, on algun turista feia un cafè envoltat de vilatans, la Jijonenca com a súmmum de la modernitat, Jovita com a única botiga de souvenirs. Més endavant, amb 12-13 anys, se'ns permetia -el plural inclou els veïns de la meva edat- passar (sols!!) tota la tarda de diumenge a l'Escala.
Les possibilitats que se'ns obrien incloïen passejar pels carrers, anar als futbolins o berenar en un frankfurt (entrepà que començava a posar-se de moda). O cinema en sessió doble, allà hi vaig veure La prima Angélica sense entendre-hi ni papa, però també La trastienda de la que vaig entendre el que s'havia d'entendre: que hi sortia nua María José Cantudo. En un poble ningú feia cas del cartell "Para mayores de 18 años".
A poc a poc, l'Escala ens anava entrant als cors, ens agradava aquella olor d'anxova quan passàvem per davant d'alguna de les factories, l'escuma del mar que ens colpejava la cara els dies de vent si caminàvem pel passeig de mar, sempre desert i inhòspit. Tant m'agradava que acompanyava la família veïna els dissabtes a missa de vuit, només per poder trepitjar una estona aquells carrers.
Aquest sabor de poble autèntic, encisava. Tant encisava que la veu corria i l'Escala, com moltes altres poblacions del litoral, va anar rebent més i més turisme. Les urbanitzacions circumdants -com la nostra- van créixer, ja no hi queden pinedes, ja té tots els serveis i tots els carrers asfaltats. Quedava només adaptar el vell poble a les demandes del turisme, i així es va fer: més zones peatonals, més passejos, més botigues de roba, les pudents anxoveres als afores, un port esportiu i un de pesca. Avui, passejar per l'Escala és fer-ho per una població pensada per al turisme, un ja no s'ha d'enfilar a la minúscula vorera per deixar passar un cotxe, un té gelateries cada deu metres, botigues de roba cada quinze, bars i restaurants cada cinc.
A la platja en lloc de barques hi ha un parc infantil, però això sí, una empresa ofereix als turistes la possibilitat de sortir un dia a pescar. Ningú s'asseu al capvespre a la porta de casa, perquè ben pocs autòctons queden al poble, la botiga d'electrodomèstics és la fleca d'una franquícia, allà on comprava els Madelmans hi ha una gelateria,la sala de futbolins és una botiga de roba ad-lib i cada vint passes un ensopega amb un comerç idèntic i de mateix nom que un que ha vist a Girona, a Roses, a Platja d'Aro i a Begur. L'Escala ja és igual que tota la resta de poblacions de la costa, i no dic de la Costa Brava sinó de la costa. De tota. D'Algesires a Istambul.
Pèrdua d'autenticitat
La gran paradoxa, la cruel paradoxa, és que aquella població que atreia el turisme per la seva autenticitat, ha perdut tota autenticitat a mesura que s'ha volgut adaptar al turisme. La justícia poètica seria que ara el turisme comencés a abandonar aquests llocs perquè han perdut tota autenticitat.
El fenomen no és exclusiu de la costa, per descomptat. Barris vells de ciutats com Barcelona i Girona han perdut també tota autenticitat en favor del turisme, es tracta de la "gentrificació turística" que ve a significar: faig fora els de casa per posar-hi turistes. Com? Realitzant obres i reformes que augmentin els preus del lloguer i els antics habitants hagin de marxar a llocs més barats, deixant el seu lloc a franquícies, joves professionals i pisos turístics. Tanmateix, prefereixo la definició que el professor Ritzer en fa, vinculant la massificació turística a la pèrdua d'identitat de les poblacions. Ritzer -m'ho explica el professor Donaire de la UdG- ho va anomenar "Disneïtzació", i tot i que a Espanya i Catalunya és més comú dir-ne "turistificació", la referència a Disney em sembla molt més reflectora del que ha acabat passant. L'Escala, igual que tants pobles de la costa, ha desaparegut engolida pel turisme.
Me n'he adonat tot just aquest estiu, mentre hi passejava entre turistes i explicava als meus fills on hi havia l'única pastisseria, on els billars, on a Can Ballesta i on el Byblos, on et servien vodka amb llimona sense que importés l'edat. Me n'he adonat aquest estiu i no sé si això significa que el fenomen ha arribat a límits màxims, o que m'he fet vell. Ja quasi no queda ni pinassa que acostar-nos al nas.
