El juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals de la recuperada i encara tendra democràcia espanyola. Les va guanyar la Unió del Centre Democràtic, un artefacte organitzat al voltant de la figura d'Adolfo Suárez amb joves reformistes procedents del franquisme, com ell mateix, i moderats aliens al règim. El seu objectiu era que la transició continués com havia començat: sense trencadisses. Que no passés com a Portugal, on la caiguda de la dictadura va portar de pet a un govern d'extrema esquerra. La UCD va imposar-se al conjunt de l'Estat, però a Catalunya va quedar en quart lloc darrere dels socialistes, els comunistes del PSUC i el grup de Jordi Pujol. Van guanyar les forces procedents de l'oposició antifranquista, que havien cridat: «Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia». Els plans de Suárez per a Catalunya eren una mena de consell regional sense més poder que una diputació, i el respecte al català com a curiositat cultural. Les urnes van desafiar aquesta pretensió, i la manifestació de la Diada, dos mesos més tard, que va passar a la història com la del milió de participants, va confirmar al carrer que Catalunya no es conformaria amb sardanes a la ràdio. Suárez en va prendre nota i va activar un operatiu per evitar el desbordament: Tarradellas, Generalitat, Estatut, cafè per a tothom, etcètera. La Diada del 1977 va portar l'Estat de les Autonomies. Menys del que molts volien, més del que molts somniaven.

El 1977 hi va haver centenars de milers de senyeres al passeig de Gràcia. El 2012 hi va haver centenars de milers d'estelades. Havien passat 35 anys: una generació sencera. Després de posar la mel a la boca del catalanisme amb el famós «apoyaré» de Rodríguez Zapatero, el PSOE havia passat el nou Estatut -el «nou pacte», havia de ser- pel ribot jacobí d'Alfonso Guerra, però aquesta versió retallada encara era massa per al PP, que va impugnar-lo al Constitucional després de recollir signatures per la Península. I el Constitucional va llançar damunt l'Estatut votat pels catalans galledes d'aigua per diluir-lo i deixatar-lo. El missatge era clar: ni un pas més, i si de cas, uns quants passos enrere. En immersió, per exemple.

Com el 1977, la distància de plantejaments esdevenia insalvable. I com llavors, la tensió va sortir al carrer. Primer va ser de forma apressada: al cap de pocs dies que es fes pública la sentència ja s'havia organitzat una manifestació urgent de rebuig, que va aplegar centenars de milers de persones malgrat les presses, i a la qual va assistir el govern, amb el seu president socialista, José Montilla, inclòs (tot i que va sortir mig d'amagat i escridassat). I de forma ja ben organitzada, ben conscient i mesurada, la Diada del 2012, culminant un procés d'organització social de l'independentisme. Perquè si 35 anys abans era per l'Estatut, ara era per la independència. La traducció electoral del moviment va necessitar dos comicis, al cap dels quals l'autonomisme convergent va transmutar en independentisme. Però, a diferència de Suárez, Rajoy no reacciona, o reacciona tancant portes, i així han arribat la Via del 2013, la V del 2014, la sageta del 2015 i la multimani descentralitzada d'aquest 2016.

El que va venir després del 1977 va ser menys del que molts haurien volgut, però més del que hauria arribat sense aquella doble demostració de força, al carrer i a les urnes. El que vindrà després de les manifestacions i dels resultats electorals d'aquesta dècada no sabem exactament què serà, però sigui el que sigui, no hauria arribat sense la manifestació del 2012 i subsegüents, i sense els resultats electorals que les han acompanyat.