Dietari

Els bancs públics van aparèixer durant l'Edat Mitjana. Es van començar a instal·lar per descansar de les llargues caminades i, posteriorment, per reposar del passeig o dedicar-se a la contemplació, a la tertúlia o el vouyerisme. Actualment el seu ús és menys intens. La gent reposa a les terrasses dels bars. En canvi molts espais públics amb bancs s'han convertit en animats indrets dedicats a la borratxera, les drogoaddiccions heterogènies i a les baralles. Els bancs són perfectes per caure-hi mort quan s'arriba al coma etíl·lic. L'endemà d'aquestes performance, aquests espais es converteixen en un oceà de vòmits i vidres trencats. Molts d'aquests espais públics, sobretot els que són al costat d'estacions de bus i del tren, són clubs privats d'aquests ciutadans narcotitzats.

La plaça Joan Brossa de Girona és tota una poesia visual. És possiblement l'espai amb més bancs per metre quadrat del món. Devien enxampar una oferta: en paga 1 i se n'emporta 10. A partir d'una determinada hora es converteix en un espai joiós on es concentren grups d'alcohòlics, aspirants a ser-ho i camells de totes les edats. Al meu poble, els històrics bancs de pedra de la rambla, també són, durant el vespre, espais reservats pels alcohòlics passants. Es converteixen en la seva habitació d'hotel. Sovint tinc la temptació de punxar-los amb un pal per saber si estan vius.

Qui deu planificar la instal·lació dels bancs?

Diumenge · Esprai amb llicència

Les pintures amb aerosol són un problema molt gros per a l'espai públic. Essent francs, són un fàstic. Amb els seus esprais, els adolescents o tarats (si després de l'adolescència et dediques a macular parets, ets defectuós), estan desfigurant ciutats i pobles. Curiosament Catalunya és un dels indrets europeus on aquest problema és més accentuat. Segurament per falta de contundència dels ajuntaments o per la falta de valentia política per convertir l'esprai en un producte que no es dispensa sense llicència.

Dilluns · Provisionalitat eterna

El curs comença a les comarques de Girona amb una trentena de centres escolars que són barracons. Aquestes barraques s'han convertit en una eina irrenunciable de la Conselleria d'Ensenyament -ara també de la de Salut- perquè durant molts anys l'arribada d'alumnes immigrants ha estat imprevisible, hi ha hagut una natalitat amb alts i baixos i, no ens enganyem, la previsió no és un atribut mediterrani (sobretot dels polítics) per molt que els catalans sovint fantasiem que som nòrdics.

Fins ara sempre s'al·ludia a la provisionalitat. Però últimament he detectat un discurs, suposo que premeditat, que diu que els barracons són millors que determinades construccions per la seva climatització, aïllament i possibilitats d'adaptació i creixements d'espais.

Renunciar a un entorn arquitectònic és un clar símptoma de l'ocàs de la il·lustració. No trigarem gaire a veure escoles dins de les illes dels McDonald's, Media Markt i el Decathlon.

Dimarts · Millor temporada

Això que aquesta hagi estat la millor temporada turística en molts anys no ens fa cap favor. Sobretot perquè la majoria de l'oferta turística de les comarques de Girona és una bagatel·la amb llocs de treball de temporada molt mal pagats, gens professionals i amb sous ridículs. Un sector majoritari que ha de conviure amb un de minoritari amb restaurants i hotels de professionalitat ?contras?tada. Dos discursos que no poden coexistir ni en l'espai ni com a marca.

Dimecres · Delinqüència històrica

La consulta sobre la construcció o no del port esportiu de Tossa de Mar es farà el 20 de novembre. Un despropòsit de port que en cas de perpetrar-se completaria la devastació del que va ser el poble de la Costa Brava més seductor per a artistes i ànimes poètiques i que avui en dia conviu amb una atmòsfera de plàstic i uralita.

El dia 20 sabrem de quina pasta estan fets els tossencs. Sabrem si és cosa seva, o de vells cacics, aquest model depredador que ha convertit la bella vila en un monument a la falta de profunditat i sensibilitat. Destruir el litoral per a totes les generacions que han de venir pel benefici de tan sols 400 propietaris d'embarcacions és, senzillament, delinqüència històrica. Què vindrà després, vendre la Vila Vella a Amancio Ortega?

Dijous · Divina comèdia

Dant serveix -o molts s'ho pensen- per descriure els efectes d'un terratrèmol, d'un incendi forestal o d'un atemptat terrorista. Sovint el periodisme és mandrós i opta per utilitzar expressions recurrents i fàcils per narrar situacions, atmòsferes i aparents realitats que acaben essent fantasies. Com ara el vídeo que ha aparegut d'un cotxe circulant contra direcció per l'autovia de Palafrugell. Ràpid ens vam apuntar a identificar un conductor kamikaze, d'aquests que busquen cascades d'adrenalina a costa de la vida dels altres. En realitat era un senyor lent de 80 anys desorientat.

Divendres · Fins als pebrots!

Passada la mitjanit un grup que es dirigeix cap al Pati del Rabí del carrer de la Força. Es troben un home i li demanen si els pot fer una fotografia amb un telèfon. L'home amb el rostre circumspecte, els respon amb un "no" greu, tallant i inapel·lable. Amb un rictus gèlid continua: "Sabeu que aquí hi viuen i hi dormen persones? Estic fins als pebrots dels turistes, estic fins els pebrots del bar". Obre una porta i desapareix. Fins als pebrots és, en temps de llenguatge migrat, un renec il·lustrat. M'agrada perquè feia anys que no l'escoltava.

Aquest home té tota la raó. Ha de ser molt desesperant viure en un carrer estret amb nierades de turistes al matí i una multitud de gent passada de voltes a la nit. El soroll escala per les parets dels carrers prims i penetra dins les cases amplificat i fent-se insuportable, sobretot aquestes nits de calor enganxosa i finestres obertes. I sobretot quan ja no són dies ?puntuals de festa, sinó quasi cada dia de l'any.

El que no sap aquest home, o potser sí que ho sap i d'aquí l'amargor, és que els governants de la ciutat construeixen un model que consisteix a guanyar turistes a canvi de sacrificar el seu benestar i el de la resta de veïns del Barri Vell. Aquest senyor possiblement sigui dels últims habitants d'aquest deliciós barri que va renéixer de les cendres gràcies a un rigorós projecte de rehabilitació que buscava l'equilibri -durant anys el va aconseguir- entre un turisme moderat i un usos nocturns raonables. Ara sembla condemnat a convertir-se en un espai prescindible sense ànima ni habitants, ple d'hotels, bars, restaurants i botigues insubstancials. Com Carcassona, aquell parc d'atraccions medieval.