La polèmica de l'estiu ha sigut, sens dubte, la del burquini, que tot i que va esclatar a França -on en principi un grup d'alcaldes en va prohibir l'ús i després van ser desautoritzats pel Consell d'Estat- ha arribat fins a Catalunya i l'Estat espanyol, amb enceses polèmiques entre els que el prohibirien i els que l'admeten. Pocs semblen recordar que fins fa escassament un segle totes les dones i de totes les religions -i això en aquest cas significa la cristiana- en aquest país, quan anaven a la platja ho feien tan cobertes com les musulmanes més fidels d'avui en dia.
No ha sigut un camí fàcil el que han recorregut les dones -també els homes, però la societat masclista espanyola era més fèrria amb elles- fins a poder anar a platges i piscines amb la peça de roba que més els ve de gust...si és que els en ve de gust alguna.
Que ningú pensi que la moral estricta en piscines i platges és herència del franquisme. Molt abans ja era qüestió que preocupava alguns. El Diario de Gerona publicava l'agost de 1920 l'article d'un tal Dureddo en què es lamentava com havien canviat les coses des de la seva joventut, ja que "el maillot traslúcido y opresor ofrece la paliada desnudez de todos, y se relacionan, ellos y ellas, y se hacen sociedad en los toldos y en las casetas". Tenia raó en Dureddo: els homes i dones comencen banyant-se amb vestits de bany i acaben parlant entre ells sense cap vergonya. "Será que la permisividad moral colectiva se halla embotada", deia. Serà.
Anys després, el 1936, el ja Diari de Girona publicava un anunci a peu de plana titulat "Pro moralització de les platges". Allà assegurava que "una de les més terribles ofensives contra la moral i contra la decència cristiana és el nudisme en les nostres platges". L'anunci acabava dient que per evitar aquest "flagell" ja es podia comprar a la ciutat de Girona el Mor-Platja (enginyós acrònim de moral i platja). "Per decència, per dignitat, per elegància, compri Mor-Platja", convidava.
Va arribar la guerra civil, la va guanyar qui la va guanyar, i es va acabar convidar. Ara tocava imposar. El juliol de 1939 El Pirineo anunciava que el governador civil de Girona havia publicat un edicte sobre les normes morals que havien de regir "la nueva España", ja que "no se pueden aceptar sin revisión la herencia, no ya de la época roja, sino de las anteriores en las que el liberalismo preconizaba una inhibición y tolerancia de dañosos efectos en la moral pública". Alertava així mateix contra la "promiscuidad de sexos y las morosas exhibiciones de carne humana que tanto se prodigan en ocasión del baño". Curiosament, al costat de raons morals indicia també en raons de salubritat. O sigui, les mateixes raons que esgrimeixen alguns partidaris de prohibir burquinis.
Potser les recomanacions del Govern Civil no van ser tant efectives que seria de desitjar, ja que l'any següent, 1940, va ser el bisbe de Girona, el doctor Cartañà, que va entrar en materia amb una "Alocución pastoral contra la inmoralidad en playas y baños" de la qual es feia ressò El Pirineo, i que seria llegida en totes les esglésies.
El 1941 era de nou el Govern Civil qui insistia i concretava unes normes d'obligat compliment en platges i piscines. Prohibia banyar-se amb vestits que "por su forma o parte del cuerpo que deje desnudo resulte ofensiva al pudor o decencia pública". A més, era obligatori tapar-se amb barnús o peça de roba similar fora de la platja i la piscina. I sobretot (aquí a la prohibició hi afegia el "terminantemente"), no es permetria organitzar balls a les piscines, abillats amb vestits de bany. És de suposar que seria un costum insà de l'època.
Un dels més famosos articulistes d'aquest diari, en Gerión, dedicava una columna al tema l'any 1943, elogiant les normes en favor de la decència que un any més havia promulgat el governador. Normes, que, per cert, eren clavades a les dels anys anteriors, cosa que permet suposar que el senyor governador les guardava en un calaix del seu despatx per tornar-les a treure així que la calor arribava, al voltant del juny següent. Reconeixia en Gerión que els banys de sal són recomanables, però que "hemos de procurar que todo esto resulte siempre compatible con la moral más estricta". I és que l'home es mostrava preocupat perquè alguns aprofitaven cosa tan innocent per "dar rienda suelta a los más bajos instintos y a licencias reprobables".
Més endavant, el 1950, el ?senyor Bisbe de Girona lamentava que l'any anterior es va haver de queixar i cridar l'atenció "por ciertos trajes de baño, sobre todo femeninos. que se exhibian en nuestras playas por algunas de procedencia extranjera". El turisme va portar el pecat als gironins. I així afegia el Bisbe que "nos invade una ola de inmoralidad", per tant "exortamos a las mujeres de nuestra diócesis tengan en la suficente estima su recato para no ofender a Dios ni atentar a la moralidad pública". Segurament el senyor Bisbe havia vist algun biquini que deixava a la vista carn estrangera, i imaginar les tendres ovelles del seu ramat vestides de la mateixa manera li va tallar la respiració. Insistia l'any 1953 a condemnar "la inmodestia y hasta la procacidad en el vestir". I ja una mica fart que no li fessin cas, demanava als capellans que a aquestes senyores que van a la platja de qualsevol manera "no les den los sacramentos, no las admitan en la iglesia, que expulsen si es preciso de la Acción Católica, a las personas que no se ajusten en su manera de vestir a la moral cristiasna". "Que nuestras mujeres que visten mal no se escuden en la vieja i e insulsa excusa "es que no lo hacemos con mala intención"", afegia. Al Bisbe no l'enganyaven, ell sabia ben bé quines intencions s'ocultaven darrere dels primers biquinis.
Pocs anys després, i també des de la pecadora Europa, vindrien el top less, el tanga, el nudisme...I també les feligreses gironines s'apuntarien a la moda, no sense haver de vèncer reticències morals. Les dones han hagut de lluitar sempre contra els homes que els volen imposar la seva moral, ja sigui per poder mostrar el seu cos, ja sigui per poder-se'l tapar.
